Per què no ens miren els presos polítics del món?

Hi ha qui pensa que Europa i el món en general ens continuen mirant. Hi ha qui considera que no ens han mirat mai i l’únic que en veurem serà l’esquena. Hi ha qui creu que el món segueix badant i encara ens ha de dirigir la mirada i, possiblement, alguna paraula. La situació política a Catalunya ha despertat tantes mirades al món com persones optimistes, utòpiques, pessimistes, persistents, il·luses, ambicioses, decebudes, convençudes i no convençudes. 

Poc o molt, l’esperança roman. Resta al fons del cor més que al fons de la consciència. Si encara continuem creient en alguna cosa és perquè el cor és capaç de guardar esperança fins i tot en plena agitació i en plena fal·làcia dels temps. Aleshores arriba Oleg Sentsov, cineasta i expres polític ucraïnès, que prefereix no ficar-se en assumptes polítics d’altres països perquè considera que “ja en tenim suficient amb el que passa a Ucraïna”. L’actitud de Sentsov coincideix amb el comportament polític del país, que sempre ha optat per deixar la resta del món al marge. Mentrestant, Ucraïna continua assetjada i amenaçada per la Rússia ferotge de Putin i la política anihiladora de Trump. 

Oleg Sentsov ha visitat Barcelona per primera vegada, el que ell ha considerat una “visita cultural”. L’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona, el Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona i el Col·legi de Periodistes de Catalunya l’han convidat enmig d’un escenari català que necessita respostes urgents. L’activista i cineasta ucraïnès ha estat mereixedor del guardó Premi Sàkharov de Llibertat de Consciència del Parlament Europeu en motiu de la seva lluita excepcional pels drets humans, que rebrà el proper 26 de novembre a Estrasburg. Sentsov ha aprofitat la visita a la Ciutat Comtal per presentar el documental El caso Oleg Sentsov dirigit per Askold Kurov i emmarcat en la XVI edició del Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona. 

A banda del cinema, Sentsov és reconegut pel seu activisme polític que s’oposa a les autoritats prorusses que van detenir-lo al maig de 2014 per perpetrar “actes terroristes”. Un any i tres mesos més tard arribaria la condemna -elevada fins als 20 anys de presó- per conspiració terrorista contra el poder de facto rus de Crimea. Fins al setembre d’enguany, s’ha passat tres anys clos en una presó situada a la Sibèria, a uns 6.000 quilòmetres de Crimea. Aquest trienni fosc, dins d’una cel·la de dos per tres metres amb hiverns de 30 graus negatius de temperatura, el va dur a iniciar una vaga de fam durant 145 dies per tal d’exigir a Rússia que alliberés tots els presos polítics ucraïnesos. No és fins el passat set de setembre que Sentsov és alliberat en un intercanvi d’un total de 70 presoners entre Ucraïna i Rússia. 

La condemna de Sentsov ha esdevingut un símbol d’allò més poderós. El seu és el cas visible dels prop de setanta ciutadans ucraïnesos il·legalment empresonats i condemnats a llargues penes de presó per les forces d’ocupació russes a la península de Crimea. En relació al model Putin, que va començar amb un missatge de normalització política i va desembocar en la crisi d’Ucraïna, el cineasta creu que el líder rus “és un jugador molt cínic i fort, que mai serà còmplice d’Ucraïna, i si ho fos, seria una trampa”. Ara bé, la força del cas Sentsov ha rebut cert recolzament internacional, sobretot des de l’esfera cinematogràfica amb un pronunciament d’una centena de cineastes d’arreu. “Agraeixo profundament aquestes mostres de suport, ja que sóc conscient que s’hi juguen la carrera, però tampoc ho vull sobrevalorar perquè no poden pressionar gaire el poder”, reflexiona l’expres polític. 

No obstant això, Barcelona acull un Sentsov més cineasta que no pas activista. El perfil que ens mostra l’artista no vol retratar ni un polític ni cap membre de cap partit ni organització social: “jo sóc una persona particular reprimida per la Rússia de Putin, com moltes altres”. Situat al centre d’una sala a vessar de periodistes, ens adverteix que és possible que no ens agradin les seves respostes. Ho fa amb un to pausat i flegmàtic que defuig tota mena de pretensions i compliments. Les seves respostes -breus, concises, justes- evidencien que el que mou Sentsov, sigui dins o fora la presó, és un esperit vestit de principis. Quan el que ens commou i ens empodera és la moral, poc fan falta l’envaniment i les infatuacions. Així doncs, no és estrany que Sentsov hagi negat sense descans la llista de càrrecs que li van ser imputats des del principi del procés. 

L’activista ucraïnès explica que tots els activistes detinguts van passar pel sedàs d’una acusació fabricada per tal de llençar un fals relat centrat en el missatge següent: “Ucraïna és un país terrorista”. L’objectiu era clar: construir un discurs d’odi sostingut sobre l’ideologia i la falsa consigna de l’estabilitat, venuda al món sota el nom de “democràcia dirigida”. Una democràcia que va gestar una crisi que va esclatar principalment a Ucraïna, tot modificant l’escenari polític, provocant un enfrontament amb Occident i posant en primer pla lemes de “dignitat nacional”. 

Sentsov va ser acusat de l’incendi de l’oficina de la Societat de la Comunitat Russa de Crimea i la destrucció del monument a Lenin. “Tot això era fals, és més, jo no disposava d’explosius ni cap tipus d’artefactes per fer tot això”, explica l’activista ucraïnès. En el moment de la detenció de Sentsov, tres persones més van ser capturades. A diferència de la resta de detinguts, Sentsov no va ser torturat. Dos dels arrestats van donar testimoni dels fets, però això no els va eximir d’una condemna de 10 i 20 anys de presó, respectivament. Un dels dos testimonis va declarar sota coacció i tortures, amb l’objectiu d’incriminar, encara més, el protagonista d’avui al Col·legi de Periodistes. Durant el judici, l’acusat que va donar un testimoni fals va confessar la situació en la qual havia hagut de declarar, però el tribunal no ho va tenir en consideració. “A Rússia no existeixen els judicis justos, només el poder de Putin”, conclou Sentsov amb capteniment ferm i consistent. 

Sentsov considera que si els processos judicials a activistes proucraïnesos segueixen oberts, serà a causa de la persistència de dos problemes: per una banda, la negativa reiterada al reconeixement de Crimea, que no gaudeix de perspectives culturals ni econòmiques; per altra banda, la por i la censura que viu el país. Darrere de tot això hi continua havent el poder autoritari de Putin.

I la Unió Europea? És capaç d’erradicar-ho? De moment, podem comprovar que no és així. Tot i haver recolzat Ucraïna i condemnat les accions de Rússia, Sentsov creu que la UE té encara una actitud massa suau en relació a la seva lluita contra Putin. Els ingressos petrolers permeten al govern rus polítiques d’estímul al consum que al seu moment van contribuir a la creació d’una classe mitjana de nova índole, avui dia irritada contra el govern federal del seu país. Precisament va ser aquesta nova classe social que va constituir el caldo de cultiu de la protesta. Tot i que la màxima entitat de poder europea sigui conscient d’això, no ha optat per la solució que proposa Sentsov, una via més agressiva: acabar amb el consum de gas i petroli rus. 

Malgrat això, la majoria de la ciutadania ucraïnesa està disposada a formar part de la UE. Ara bé, Sentsov assegura que això només serà possible quan Ucraïna disposi de les eines adequades per adaptar-se a l’alta esfera europea. Petrò Poroshenko, l’anterior president, no va aconseguir acabar amb un sistema polític encara antic i soviètic. La responsabilitat ha passat a ser de Volodímir Zelenski, nou cap d’Estat d’Ucraïna des del passat mes de maig, a qui la societat demana respostes i solucions apressants. El fet que el comediant i artista Zelenski es tracti d’algú que no provingui del món polític va despertar la simpatia dels ciutadans, tot i que el seu triomf va passar més per la política contra Poroshenko no pas per la complicitat social. 

Amb la consciència que Putin no és etern, Sentsov disposa una mirada esperançadora al futur de Crimea, la península que va abandonar fa cinc anys. En aquest instant irromp l’únic somriure que ens regalarà tot dient-nos que més tard o més d’hora, Ucraïna brillarà sense les mans dels impostors. I sigui als carrers o a les presons, una part de la societat continuarà manifestant-se quan el món es mostri abusiu i arbitrari. 

Els presents al Col·legi de Periodistes no aconseguim, per molt a prop que puguem tenir el cos de Sentsov, acostar-nos-hi també amb l’ànima. Ni amb la realitat catalana a les mans som capaços d’aproximar-nos a una persona que apareix a la Catalunya i a l’Espanya postsentència per deixar-nos-en, indirectament, moltes lliçons. Els i les periodistes hi busquem respostes que portin la connotació del procés i els presos i preses polítiques de casa nostra, i Sentsov n’esquiva les qüestions. L’ambient deixa un missatge clar i és que si volem que ens mirin, nosaltres també hem de començar a mirar.