Pau Aulí: “Vull treballar amb les llegendes del futur”

Els noms dels figurinistes o dissenyadors de vestuari no solen ser coneguts pel gran públic. Com tantes altres coses en aquesta vida, si la seva feina no es nota és que està ben feta. I no s’hi val recordar-nos només d’ells quan fan vestuari d’època. El mallorquí Pau Aulí (Esporles, 1992) ha vestit projectes al cinema, la televisió, el teatre i la música. Si el seu nom encara no us és familiar, potser heu vist la seva feina a la sèrie d’IB3 Mai neva a ciutat, o en els concerts de les Tarta Relena o la Maria Arnal. Aquest diumenge en Pau pot guanyar el Premi Gaudí al Millor vestuari (juntament amb Susy Gómez) per la seva feina a la pel·lícula El ventre del mar, d’Agustí Villaronga. Hem conversat amb ell sobre moda, vocació, Belles Arts i sintonies generacionals.

Com fan els psicoanalistes, a mi m’agrada començar per la infantesa. Quan de petit et preguntaven què volies ser de gran, tu què responies?

Tota la meva infància vaig pensar que volia dedicar-me a alguna cosa creativa. Per prejudicis o pel que fos, no m’atrevia a verbalitzar que m’agradava la moda. La meva mare, la Joana Nadal, havia treballat de model. Ella era molt jove, va enganxar la moguda madrilenya i sempre recordo que m’explicava que li deien: “Amb aquest dissenyador ja no desfilaràs més, perquè s’ha mort”. Eren els anys vuitanta, l’època més dura de l’epidèmia de la SIDA. Després d’això i abans del boom d’Inditex, va fer de representant de diversos dissenyadors i anava de botiga en botiga intentant vendre els models de la temporada. La meva padrina és molt presumida, el meu pare és molt creatiu i fa escultures… Però jo crec que vaig prendre la temperatura del carrer, i per això tenia prejudicis amb la moda, perquè a casa no n’hi havia cap ni un. Quan tenia vuit o nou anys dibuixava figurins, però després els amagava. Un dia la dona de fer feines els va trobar i els va deixar sobre la taula, i quan vaig tornar de l’escola em va fer molta vergonya. Era com si haguessin descobert el meu secret. 

Vas néixer i créixer a Esporles. Com va ser créixer en un poble petit de Mallorca?

Esporles és un poblet de la Mallorca idíl·lica, on ara hi estiuegen molts catalans pijos. Vaig anar a l’institut i com que no vaig entrar a la universitat que volia, quan tenia divuit anys vaig anar un any a Londres. Allò va ser molt heavy: passar d’un poblet de Mallorca a Londres, amb divuit anys. L’any següent vaig començar a estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Jo estava molt desubicat: crec que has de tenir certa maduresa per poder aprofitar aquesta carrera al màxim i, sobretot, treure’n tot el profit. Vaig passar per Belles Arts com de puntetes, amb notes bastant estàndard, perquè crec que no era prou madur. 

Vas a Madrid i tot és post-Almodóvar. Jo visc a Barcelona perquè vull. A Madrid hi ha més feina, això és un fet, però conceptualment aquest és el meu lloc. Madrid és Espanya i Barcelona és Europa. 

Què creus que caldria millorar d’aquesta carrera?

Hi havia assignatures certament guais i altres com escultura, en què bàsicament has de fer fang. La gent es pensa que és una carrera molt artística, però a Belles Arts et dediques a aprendre cànons. En una classe de collage i aquarel·la vaig utilitzar una sèrie de retrats de la Sara Montiel amb trossos de perruques, i el professor es va escandalitzar molt. Això sempre m’ha passat, una mica a tot arreu, que he sigut un outsider. La carrera no està malament, però crec que per fer-la necessites un cert grau de maduresa. I no aprens cap ofici, quan surts no saps fer res. Crec que no és creïble plantejar una carrera amb una sortida com “ser artista”. Tothom acaba molt frustrat, o fent de professor sense voler-ho. Després de Belles Arts vaig començar a estudiar moda. És un món que en un principi no m’interessa gaire, pel que fa a la indústria i tot el que comporta, però sí a nivell creatiu. Em va anar bé, em vaig aferrar a les assignatures tècniques i en vaig sortir sabent un ofici. Vaig aprendre a cosir al meu poble, els estius, a casa de les senyores grans. Eren antigues modistes que cobraven moltíssim, i elles m’ensenyaven a cosir gratis! Mentre cosíem m’explicaven la seva vida o m’ensenyaven a fer la copa d’una americana, que és una cosa dificilíssima. Els tinc molt d’afecte. Disseny de moda és una carrera molt interessant a nivell conceptual, però jo vaig voler potenciar la part de l’ofici.

I com arribes al teatre?

Quan vaig tornar a Mallorca, després de fer el segon cicle de Belles Arts a Madrid, molts amics de la infantesa havien estudiat Art Dramàtic, i de seguida em van demanar que els ajudés a fer el vestuari per una obra, a triar una camisa per un monòleg… Aquesta mena de coses. Jo estava una mica perdut, perquè no sentia “la llamada” de cap professió. Tampoc no havia anat molt al teatre, però vaig començar a col·laborar amb diversos projectes. Es va començar a córrer la veu, i al cap de poc temps ja estava treballant al Teatre Principal de Palma. Tot va ser molt ràpid. Jo no sabia ni què són les cametes ni què és un passi a la italiana… Després em va trucar el Joan Fullana, que ja havia fet la primera temporada de la sèrie Mai neva a ciutat, i em va proposar que fes el vestuari per la segona. I de sobte estava fent una sèrie, quan encara estudiava i preparava el treball de final de curs. La sèrie va anar molt bé, i mentrestant anava venint a Barcelona i feia videoclips, tot força precari i underground. Amb els Ljubljana & the Seawolf, la Marina Herlop, entre d’altres.

Com vas arribar a treballar amb ells? 

Tot va ser molt informal. Vaig anar a un concert dels Ljubljana, i després vaig sentir una conversa en què deien que l’endemà tenien una sessió de fotos i que no sabien què posar-se. Jo els vaig dir: “Si confieu en mi, per demà ho puc tenir tot: el concepte i la roba”. I l’endemà vam fer la sessió de fotos. Van ser uns anys d’experimentar, rodar videoclips, coses molt xules… Tinc la sensació que allò va ser una etapa de llibertat i joventut, ara acabo de fer trenta anys i no puc fer aquesta mena de projectes. 

I arribem al 2020: aquests dos últims anys he anat sentint el teu nom vinculat a diversos projectes.

Vaig entregar el treball de final de carrera, a Madrid, i al cap de tres setmanes ens van confinar. Jo tenia dues carreres, cap mena d’estalvis perquè acabava de fer un projecte força car, i anava fent entrevistes de feina per Netflix, que mai m’agafaven. Al meu currículum tot era molt creatiu, i ells volen xaiets, gent que no pensi. Això m’ho va confessar un entrevistador. Durant el confinament m’ho vaig prendre tot amb molta filosofia: vaig fer el meu portfolio, vaig continuar fent feines a distància, el Sergi Belbel em va contestar un correu i vaig treballar amb ell en un espectacle al Teatre Principal de Palma… i va arribar la pel·lícula de l’Agustí Villaronga. Aquells mesos vaig treballar una mitjana de deu hores diàries, em dedicava a enviar correus electrònics a teatres i directors on em presentava i els demanava feina. Així també vaig arribar a fer l’espectacle de dansa Bogumer (o fills de Lunacharski), amb la Vero Cendoya al Mercat de les Flors.

Amb l’Agustí Villaronga ja us coneixíeu prèviament?

Jo el vaig conèixer als Premis Gaudí. Pel meu projecte final de Moda, em vaig basar en la vestimenta dels anys quaranta i cinquanta de les dones de Mallorca. La cosa era mesclar l’autarquia que hi havia a Espanya amb la silueta clàssica dels anys cinquanta. Tots els teixits eren antics i recuperats, i vaig agafar com a referència la seva pel·lícula El mar, de l’any 2000. És una peli molt bonica, gens realista. Vaig fer un figurí reproduint el personatge de la monja: vaig buscar l’actriu per internet, l’Antònia Torrens, i li vaig demanar de fer una sessió de fotos, vint anys després. El dia de la cerimònia dels Premis Gaudí, el Jaume Ripoll (de Filmin) em va dir “Això l’Agustí ho ha de veure!”. Joli vaig deixar caure que al cap d’una setmana presentava una cosa al Teatre Principal, i ell em va demanar dues invitacions. Es deia Loopera i era la presentació de la temporada d’òpera, el gener del 2020.  Va ser una cosa molt performàtica. Vam fer un cafè amb l’Agustí, jo li vaig demanar feina i ell em va dir que com que tenia molta feina li enviés un missatge cada tres mesos. I així ho vaig fer.

I un dia et va trucar.

Em va trucar i vaig flipar. El vestuari el firmem la Susy Gómez i jo, una artista de Mallorca que és molt guai. Tant de bo ella guanyi el Gaudí a la Millor direcció artística, perquè l’admiro i se’l mereix moltíssim. Quan vaig començar a treballar a la peli ells portaven un parell de reunions, i jo vaig passar a encarregar-me de la logística, a portar el departament. Al mateix temps que estava fent la meva primera pel·lícula estava coneixent l’Agustí, que és un director que té molt clar allò que vol i que fa molta feina prèvia. Vam fer un gran esforç pels mitjans que teníem. Em van explicar que projectes com Pa negre o Incerta glòria la Mercè Paloma li presentava, de prova, sis figurins confeccionats, i nosaltres com aquell qui diu gairebé no podíem ni fer els figurins finals. 

Aquest ha sigut el projecte més gran en què has participat fins al moment.

Ha sigut un gran projecte i una gran oportunitat. També t’he de dir que trobo més fàcil fer una peli que una sèrie. L’última temporada de Mai neva a ciutat van ser dotze capítols, d’una hora de durada cadascun. I El ventre del mar dura una hora. Crec que això em va ajudar a poder-me centrar en la falta de pressupost i potenciar el diàleg amb l’Agustí. El Roger Casamajor és un encant, un actor súper professional que ho fa tot molt fàcil. El rodatge va ser molt complex, perquè els actors passaven la major part del temps a l’aigua. Això ho vaig aprendre de cop: la roba dels protagonistes es començava a podrir. Hi havia moltes teles antigues, rescatades de mercats, i amb el raccord es veia com s’anaven descolorint. El look principal del Roger va passar per sis fases diferents de tint per aconseguir el color i les aigües que desitjàvem. També va ser una experiència molt interessant el fet que molt dels figurants havien arribat aquí amb pastera. La directora de càsting és molt forta (els Javis li donarien un paper) i va buscar joves migrats. Es va crear molt bon rotllo a l’equip, tot i que alguns estaven reproduint allò que havien viscut. No hi va haver cap drama, excepte un dia que un d’ells es va bloquejar. Vaig poder tenir converses molt profundes amb els figurants: els demanava com havia sigut la seva experiència, i els feia preguntes que podien semblar frívoles, com per exemple quina roba duien o si anaven amb sabates. Com a figurinista, tot el tema de la figuració i l’ambientació m’interessa moltíssim. La roba havia de ser molt envellida, molt gastada, i hi havia un ajudant que només es dedicava a això. 

Una part del públic haurà vist la teva feina amb el vestuari que fa servir la Maria Arnal en la gira del disc Clamor. Com s’inicia la vostra relació professional?

Durant el confinament la Maria em va escriure, perquè havia vist la meva feina amb les Tarta Relena. A elles hi vaig arribar pels Ljubljana, però en un principi els vaig dir que no, perquè no podia. Passats uns mesos les vaig trobar i vaig dir “Ara sí”, i vam fer match. Elles són molt conceptuals i tenen molta desafecció amb la roba, però al mateix temps donen molta importància a l’estètica. Les Tarta Relena són artistes, com la Maria, i potencien el concepte que volen expressar en totes les seves vessants. Elles prioritzen un discurs, un concepte que vagi d’acord amb el seu projecte. I això no és el més habitual, sobretot amb les cantants. 

La Maria em va escriure per Instagram. Normalment, els missatges que rebo per privat de l’estil “A veure quan fem alguna cosa junts” primer els ignoro, per no fer-me massa il·lusions. Finalment em va trucar el setembre del 2020, i vam fer el Sónar confinat, aquell concert per a 120 espectadors. El primer look ja va ser una declaració d’intencions, un statement de Clamor, amb aquelles mànigues. Tot i que el disc es va publicar set mesos després. Els manegots i els pitets van sorgir arran de crear a distància, perquè jo estava rodant la pel·lícula amb l’Agustí. No li podia fer el fitting, per això li vaig fer unes mànigues que anaven amb cinta elàstica i un coll que estava segur que li quedaria bé. Vam fer aquestes dues peces i algun estilisme més, amb altres firmes. De cara a la presentació del disc em va trucar per anar al Museu del Prado, els Teatros del Canal o el programa del Buenafuente, i ja vaig triar tot el vestuari en color blanc.

Vaig assistir a El cant de la Sibil·la, a la Sala Oval del MNAC, que va ser un espectacle total.

De vegades trobar-nos i poder treballar tranquil·lament és difícil, amb tots els concerts que fan, però amb la Maria ens entenem molt bé: necessitem molt poques paraules per posar-nos d’acord. La Maria té una maleta de vestuari, i cada cert temps l’anem renovant. Jo faig tots els seus vestits amb la tècnica del moulage o drapejat: agafar la tela i posar-la directament sobre el cos, i llavors amb imperdibles anar-hi donant forma. De vegades és complicadíssim: posar una agulla és fàcil, però confeccionar-ho ja no és tant. Algunes peces les han fet modistes, però els drapejats sempre els faig jo. La Maria va acumulant vestits a la maleta, que cada cop és més gran, i m’envia una foto per Whatsapp abans de cada concert. De vegades li dic “Això tira massa cap al color crema, o això cap al blanc nuclear”.

La idea de fer tot el vestuari en blanc va ser teva?

Va ser de Cube. Ells van dissenyar la il·luminació pensant en el color blanc. Amb els Cube ja hi havia treballat amb la Vero Cendoya: són gent que fa coses súper xules, dominen molt l’escena i al mateix temps també t’estimulen a tu com a creador. 

Quins són els teus referents estètics, a l’hora de dissenyar un vestuari?

De petit m’inspiraven referents més visuals, i ara en tinc de més conceptuals. Quan tenia uns deu anys m’encantava el John Galliano, que és un dissenyador de moda que en el fons fa teatre, és un monstre escènic. M’encantava tota la seva obra perquè és molt visual, com l’Alexander McQueen. Jo de petit muntava escenaris amb playmobils, i feia maquetes. Això és una cosa que vaig deixar de fer, fins que em van encarregar de fer el disseny de producció d’una sèrie. I de sobte tornava a fer el mateix! Fa uns anys vaig desobrir Pasolini, el Derek Jarman o La montaña sagrada de l’Alejandro Jodorowsky… També m’encanta tot el que fa l’Albert Serra, que al capdavall també és la seva forma de dirigir, de plantejar les escenes o el vestuari. Igualment m’inspira molt tota la història del folklore i de la indústria tèxtil a Mallorca. Tinc el projecte Estuve en Mallorca y me acordé de ti, una col·lecció que vaig crear per a un concurs. Vaig fer una feina de recerca prèvia, entrevistant a moltes senyores grans, i tinc un llibre escrit de 120 pàgines, amb mostraris de tots els teixits que es van fer a les fàbriques del meu poble i voltants. No són noms propis, però també són referents estètics molt importants.

Veient la teva obra la pregunta és òbvia: on aconsegueixes aquestes teles i vestits antics?

Existeix tot un tràfic de teixits. Els trobo als llocs habituals, com ara mercats o botigues de segona mà, als encants. Amb els anys desenvolupes un ull molt entrenat, veus quelcom al carrer i saps que allà hi ha or. També s’ha corregut la veu que jo faig servir teixits antics, i quan mor un modista sempre hi ha algú que m’avisa per si m’interessen les seves teles. A Mallorca era habitual, i ara ja està passant a Barcelona. De fet, un dia vaig rebre un missatge que em va emocionar molt: una noia havia anat al concert de la Maria Arnal al MNAC, i em va dir que la seva mare estava molt contenta de veure el que feia la persona que tenia les seves teles. A Barcelona ja he anat a un parell de pisos de modistes que em truquen per mostrar-me teixits. 

Prefereixes adquirir teixits o vestits ja confeccionats? 

Fa uns anys vaig començar a comprar Versaces i Diors antics, però de seguida vaig veure que tot això necessita espai i vaig parar. Jo no tinc taller, treballo a casa. També externalitzo força la feina, perquè treballo entre Madrid, Barcelona i Mallorca. Com que no tinc una firma ni vull tenir-la, no necessito un taller. No m’interessa anar per lliure, a mi m’agrada treballar en equip, amb projectes artístics. Gaudeixo quan soc el cap pensant del meu departament, però alhora formo part d’un equip. 

Fent un tomb per la teva web identifico el teu gust per una estètica “bruta”, de cinta de VHS o Polaroid. La foto de la foto, la cosa pixelada, la textura…

No sabria què dir-te. Crec que la deconstrucció defineix bastant allò que m’agrada fer. A mi m’encanta la tecnologia, però fins al confinament no vaig decidir veure tot Billy Wilder, Alfred Hitchcock, Federico Fellini… Abans em costava molt veure pel·lícules antigues, i si no hagués sigut pel confinament m’hauria quedat en Psicosis i Los pájaros com a molt. A mi la moda m’agrada, però m’interessa molt més anar a un museu o ser conscient de tota la part social que comporta el que va fer Balenciaga, per exemple. Quan agafava un bisbe com a model per l’alta costura, o com durant la postguerra hi havia tràfic dels seus vestits entre les senyores de la burgesia. Tots aquests universos m’agraden molt. També m’agrada molt el que fan directors com l’Óliver Laxe o l’Isaki Lacuesta… I la meva generació també és molt guai, eh? 

Precisament t’anava a preguntar sobre els teus companys de generació. Qui t’inspira?

Crec que ens passa a totes: els meus amics són un referent absolut. La Cecilia Molano, que treballa per La Tristura a Madrid, per exemple. Vaig viure uns mesos amb ella i em va flipar. És escenògrafa i m’inspira com pensa, com fa la feina, com tracta la gent… Perquè en aquesta professió cada dia coneixes gent nova i has de tenir molta habilitat social. Hem de canviar certes dinàmiques: aquí tots som companys. Jo sempre intento fer comunitat i conèixer tots els figurinistes que hi ha a Barcelona. La Sílvia Delagneau, el Marc Udina, el Joan Ros, l’Albert Pascual de La Calòrica, la Vera Moles del col·lectiu VVAA… Encara que una feina li donin a un altre, jo me n’alegro igual. Als meus inicis a Mallorca vaig sentir que em feien una mica el buit, perquè allà hi ha dos figurinistes i de sobte vaig aparèixer jo, un niñato que feia coses. Crec que és molt important fer força col·lectivament amb tot el sector. Admiro molt els meus companys. Ara hi ha els germans Guanyabens nominats al Premi Gaudí pel curt L’estrany, cosa que em fa moltíssima il·lusió, i també m’agrada molt el que fa l’Àlex Sardà. Amb molts companys hem parlat sobre el fet que volem trencar dinàmiques de jerarquies o mal rotllos entre nosaltres, de la forma com treballem.

Crec que això és una cosa generacional, i en el món del teatre els joves tenen claríssim que des del crit i la por no es treballa bé ni s’arriba a enlloc.

Nosaltres hem de tenir sempre la porta oberta al diàleg i a parlar les coses quan hi ha conflictes. N’estic aprenent, crec que el millor és no amagar-ho, dir-ho i intentar millorar entre totes. De vegades he estat a rodatges on hi ha hagut situacions violentes. Les dones pateixen una sèrie de situacions o abusos, i nosaltres, com a mariques, en patim unes altres. Això ho parlem molt amb el David Moragas, que escriu històries amb personatges gais que podrien ser el teu amic o el teu oncle. Aquesta història és quotidiana i súper universal, no és només per a un públic gai, és per a tothom. Aquí encara no tenim un Call me by your name nostrat: per mi no és una gran pel·lícula, però està molt bé que existeixi.

I pel que fa als teus projectes més imminents, ens pots avançar alguna cosa?

És una mica ambigu, però ja estic cansat d’amagar-ho. Estic treballant amb el Robert Wilson, en un espectacle que s’estrenarà el pròxim mes d’octubre a Es Baluard, a Palma, i crec que girarà i vindrà a Barcelona. En aquest projecte hi vaig arribar de casualitat. Quan em van trucar primer els vaig dir que no, perquè pensava que hauria de treballar a distància, enviar un dibuix a Nova York… Però no, el Wilson ha estat a Mallorca i hem treballat junts, amb tota la seva cort d’ajudants i assistents personals. És molt fort. També faré el vestuari per L’altre, un text del Roc Esquius dirigit pel Sergi Belbel a la Sala Beckett, i a l’estiu treballaré a la pròxima pel·lícula del Villaronga. I he fet el disseny de producció a Mòpies, una sèrie d’IB 3, À punt i Televisió de Catalunya. I continuo treballant amb les Tarta Relena i la Maria Arnal.

I pensant en gran, amb quins noms de la música o del cinema internacional t’agradaria treballar?

Aquesta pregunta em porta a una reflexió que em vaig fer ja fa un temps: no m’interessa treballar amb llegendes, vull treballar amb col·legues de generació que seran les llegendes del futur. No voldria dir noms, però m’interessa més currar amb el futur Almodóvar que amb l’Almodóvar, per entendre’ns. Gent que d’aquí a vint anys serà molt important. M’interessa més el Marc Ferrer que qualsevol director reputat. A Espanya encara estem arrossegant aquesta post-movida madrilenya, i la veritat és que ja no puc més. Vas a Madrid i tot és post-Almodóvar. Jo visc a Barcelona perquè vull. A Madrid hi ha més feina, això és un fet, però conceptualment aquest és el meu lloc. Madrid és Espanya i Barcelona és Europa.