No me quites, retrat deliciós d’una agra realitat

No me quites (2015), dirigit per Laura Jou i produït per Corte y Confección de Películas i Películas La Trini S.L, ha estat nominat a Millor Curtmetratge als VIII Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català. Amb el seu primer film com a directora, Jou busca la sensibilitat i emocions dels personatges per confeccionar una peça audiovisual íntima i punyent. Una noia i el seu ex. Ella vol tornar, ell no. Un punt de partida d’infinites produccions cinematogràfiques. La virtuositat de la peça, però, recau a saber dur un tòpic del drama romàntic a un altre àmbit a través de les interpretacions i l’afany intimista d’esborrar, al màxim, la distància sensitiva entre el públic i la projecció .

Sense tu… no puc ser. Un escenari, dos personatges. Una relació, dos estats emocionals. Una lluita que deixarà dos perdedors.

La sensibilitat de No me quites és la base d’un film creat per ser una llàgrima, un sospir, un respirar amb el cor o una perplexitat momentània. La calidesa paradoxal de l’escenari esdevé un camp de batalla, psicològic i físic. S’evidencia una relació tallada. Ella, la Laura (Laia Costa) s’aferra a una segona oportunitat, la vol. Necessita sedar la desintegració de l’autoestima. Laia Costa sap transmetre una humanitat extraordinària a l’hora d’interpretar. Es radiografia una persona en diferents tessitures d’una vida, no pas una actriu interpretant diferents papers. Ell, en Luis (Hammudi Al-Rahmoun Font) s’hi oposa, vol estar sol. Enfrontats i lligats durant tot el metratge per una tensió fruit de la lluita entre el desig i la raó, entre la desesperació i la seguretat disfressada, el guió avança abraçat a un Hammudi Al-Rahmoun Font que és un mur de contenció emocional: dràstic i racional. Simètricament es dibuixa la feblesa, dependència, buidor, perversió física i naufragi anímic: Laia Costa.

Fotografia íntima, guió mil·limetrat i direcció altament acurada. Amb les emocions com a base, i la interpretació com a instrument solista, Laura Jou deixa molt clar, amb la seva òpera prima (com a directora), l’estil i diàleg que vol crear entre l’espectador i la seva creació. Un metratge dolçament dur. Un retrat cinematogràficament deliciós que destil·la sensibilitat a cada fotograma. Desitjaràs no viure-ho… però no en voldràs sortir.