Mounia Akl: “El Líban destrueix la bellesa”

Entrevista a la directora de “Costa Brava, Lebanon”, que ha coescrit amb Clara Roquet i disponible a Filmin

Després de la conquesta d’Alcarràs, i amb la ruralitat tocant-nos la fibra, ara arriba Costa Brava, Lebanon, un film que després del seu pas pel D’A Film Festival s’estrena a les sales. Una pel·lícula que Mounia Akl ha coescrit amb Clara Roquet i que ha comptat amb Carlos Marqués-Marcet entre l’equip de muntatge. Reapareix així, tot i que amb una ltre tractament, la història de l’amenaça de la tecnologia i la corrupció del paisatge i la natura per part del monstre modern, que intoxica, amb els seus tentacles regits pel mercat i la política interessada, tot allò que toca. I enmig de l’ofensiva, una família intenta preservar una petita utopia domèstica que ha treballat per aconseguir i que ara està en risc de perdre. Aprofitant que la directora ens ha visitat en el marc del D’A, parlem amb ella del país, del film i les metàfores que aporta a través de la llar i les seves dinàmiques i de la seva col·laboració amb Clara Roquet.

Mounia AKL | Foto: Joana de Querol
Mounia AKL | Foto: Joana de Querol

D’on ve el títol de la pel·lícula?

La història és divertida perquè hi ha una regió prop de l’aeroport internacional de Beirut que es diu Costa Brava. És una zona molt maca, amb platges, i que s’assembla a la vostra Costa Brava. I el més curiós és que aquesta part s’ha acabat convertint en un abocador de residus i, de forma una mica irònica, exemplifica una mica com és el Líban de l’actualitat: un país molt corrupte que destrueix tot allò que és bonic. Un país que destrueix la bellesa.

Quan he vist la teva pel·lícula m’ha semblat que era una història de petites victòries (l’estretament de les relacions familiars) davant d’una gran derrota, que és l’abandonament de la utopia. Estàs d’acord amb aquesta lectura?

Sí, hi estic molt d’acord. En el món d’avui hi ha aquesta idea de crear-nos utopies, tot i que després sembla que no es pugui fer-les possibles o arribar-hi, i t’adones que en canvi aquest és més aviat un món de distopies. Aquesta frustració apareix reflectida en la pel·lícula. També és veritat que tenim la responsabilitat d’intentar arribar d’alguna manera a aquesta meta última, amb petites victòries intermèdies, com bé dius. En aquest cas, jo crec que l’abandonament de la casa per part de la família no és realment una derrota, sinó també la voluntat de treballar en societat, i de no d’aïllar-se radicalment.

Hi ha un moment que el pare de família diu que “Beirut no canviarà mai”. Treballes per construir una metàfora de la societat, la corrupció i la invasió al teu país. Creus que el Líban s’estima i s’odia alhora. Aquest seria el missatge que vols abocar-hi, la perspectiva del film? 

Crec que cada personatge representa uns dubtes i uns conflictes molt diferents entre ells. En el cas del Walid, el pare, és segurament el que més ha viscut el món de sang i de guerra, és a dir que no té molta esperança. I al final és potser qui pren la decisió més complicada i potent, i més difícil d’assumir, sobretot per les dones. Jo li tinc molt de respecte, a aquest personatge, perquè malgrat la seva por, és qui fa l’elecció més complicada. I en un pla més general: per una banda penso que sí que l’esforç que fan tots els familiars és en va, i que no serveix per a res. Però per l’altra vull creure, necessito creure, que encara que sigui a poc a poc, podem aconseguir coses. En la meva vida em moc per esperances, que són les que em guien.

L’espectador viu la desintegració d’una família a partir d’un idealisme, que és el paternal. I també hi ha per altra banda el sentiment claustrofòbic, que viuen les dones de la casa, sobretot la Soraya, la mare. En què et vas basar o què et va inspirar a l’hora d’escriure aquest esfondrament?

Amb la Clara Roquet vam parlar molt de la família, perquè és un tema que ens interessa molt, de manera que vam explorar com aquesta funciona com a microcosmos dins d’una altra dimensió més àmplia, que és la societat. Les primeres vegades que vaig treballar com a guionista va ser observant la meva pròpia família, que era el que m’interessava estudiar. A Costa Brava, Lebanon volia que els conflictes que jo expliqués amb la pel·lícula fossin també els conflictes que pot tenir el ciutadà libanès d’avui: si em quedo, si marxo, si emigro, si lluito…

Hi ha una tensió intergeneracional, també, com en gairebé tots els nuclis familiars del món.

Sí, també hi ha la qüestió de com conviuen les diferents fases de la vida en una mateixa família, és a dir, l’organització i distribució de l’estructura intergeneracional: per això intento filmar molt bé la infància, o el personatge de l’àvia. A Clara Roquet i a mi ens agrada molt aquest personatge, perquè ens sentim representades amb la seva visió d’aspectes com la feina, l’excés del treball o l’hedonisme. Al final representa clarament una part de  tots nosaltres. Amb la pel·lícula volíem plasmar el present davant el passat de la societat libanesa, a través d’aquesta família en concret.

“Costa Brava, Lebanon” també conté una clara interpretació mediambiental. Parles de la profanació de l’urbà, la tecnologia i la modernitat, que amenaça la tradició, l’essència i el puritanisme rural. Fins a quin punt et preocupa a tu la qüestió climàtica, ja no només com a cineasta sinó també com a persona?

Fa molt de temps que el món és un mal lloc per viure, però ara sí que sembla que estem forçant els límits i que comencem a ser conscients, ja amb estimacions més concretes, de la magnitud de la tragèdia. I tot i això, no fem res. Això fa molta por perquè el món cau davant nostre, els paisatges es destrueixen, i continuem sense fer res per revertir-ho.

Ser activista i feminista al Líban és gairebé un deure.

Jo també he entès la pel·lícula d’una forma pessimista: la noció que contra els poders fàctics i els governs no s’hi pot fer res, i que la batalla està perduda només de començar.

Durant la revolució de 2019, al Líban, hi havia una sensació, sobretot al principi, que el poble era una gran força. Les sinergies al carrer eren l’esperança per obtenir moltes coses, com per exemple canviar estructures que no ens representaven civilment. El que passa és que aquesta revolució, com qualsevol altra, ha perdut pistonada. La gent s’ha cansat, com a grup i com a individus, i hem anat perdent la força. Hi ha una part de mi, més pessimista, que fa que senti que és molt complicat canviar, però per altra banda em nego a pensar que les coses no es poden modificar. I encara que sigui cert que el món rural s’està morint, i que hi ha una part tristament irreversible en aquest procés, també hi ha una part que podem arreglar, i per aquesta precisament val la pena continuar lluitant.

Vam descobrir a Clara Roquet, com a directora, amb “Libertad”. Com ha estat treballar en el guió amb ella?

Vaig conèixer la Clara quan estudiàvem a Nova York, a la Universitat de Columbia. De seguida ens vam fer amigues, vam connectar molt per aquest origen mediterrània que compartim. Ens hem fet molt amigues, i tenim moltes coses en comú, sobretot pel que fa a la manera d’entendre la família. Això ens ha unit molt personalment, però també creativament. La nostra primera col·laboració va venir amb el meu curt Submarine (2016), que vam escriure juntes. Però també hi ha hagut sempre un intercanvi d’opinions i d’energia entre nosaltres. Per exemple, la vaig ajudar amb El Adiós (2015), i també amb el muntatge de Libertad (2021).

I en el cas més concret de Costa Brava, Lebanon, no hem coescrit la pel·lícula a quatre mans, en el mateix lloc, sinó que hem treballat cadascuna en el nostre espai. Posàvem coses en comú, ens revisàvem, ens reescrivíem i ens aportàvem millores. Ha estat un procés molt orgànic, recíproc, com el de dues amigues treballant, que és el que som. T’explico una anècdota: a la Clara li agrada molt matar les àvies, mira Libertad [riu]. A mi no tant. A més, ella també es reconeix molt en el personatge de l’adolescent, la gran, perquè ella ha estat germana gran. I jo en canvi germana petita, i per això no m’hi he vist tant. Hi ha hagut intercanvis entre totes dues a l’hora d’escriure tots els personatges, i ens hem nodrit l’una de l’altra.

Què ens pots explicar sobre la construcció de personatges femenins, que mantenen una tensió constant entre ells, perquè són dones de caràcter molt fort, molt explosiu.

No he volgut fer una pel·lícula intencionadament feminista. És una visió que forma part de mi i que em surt naturalment. Són personatges, en aquest cas els femenins, que conec, i que d’alguna manera són una transcripció parcial de familiars meus, o fins i tot de mi mateixa i de la Clara. Ser feminista forma part de mi, no escric pensant en si m’haig de centrar en certs aspectes o tractar certs temes d’una forma determinada. A través dels quatre personatges femenins principals he volgut mostrar les dones tal com són en la societat del Líban. Hi ha el personatge de l’àvia, que ha viscut una època absolutament patriarcal. La mare, que s’autocensura i s’autoimposa uns valors. L’adolescent, la Tala, que no acaba de trobar el seu lloc, que està rodejada per la família i es deixa portar. I finalment el personatge de Rim, que ha heretat l’ansietat del pare, i sent que ha de defensar el seu terreny fins que acaba acceptant que tampoc és el seu paper. Ser activista i feminista al Líban és gairebé un deure.

Mounia AKL | Foto: Joana de Querol
Mounia Akl | Foto: Joana de Querol

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació