Miguel Gomes: «El cinema no hauria d’estar condicionat per una ideologia»

Ni Edward (Gonçalo Waddington) ni Molly (Crista Alfaiate), els dos protagonistes de Grand Tour (Avalon), comparteixen pla ni escena, ni coincideixen en l’espai/temps al llarg de la trama. S’hi plasma una comèdia romàntica impregnada amb un rerefons inevitablement tràgic: Edward fuig de Molly i del seu compromís per casar-s’hi, però la segona, en comptes de resignar-se, surt a la seva caça. La pel·lícula de Miguel Gomes reflexiona sobre la llibertat i les decisions infantils en la vida adulta, però també sobre la història postcolonial i l’absurditat ilegítima de la conquesta imperial (tothom parla portugués), presentant una divertida, lúcida i amena faula amb gènesi literària, dividida en dues parts (primer, la història d’ell, de la fugida; després, la d’ella, la persecució). El film, que combina diferents llenguatges de format (com ara el monocroma i el color, o les imatges d’arxiu contraposades amb les filmades en set), invoca el caràcter del viatge de descobriment per partida doble: per una banda, l’odissea ficcional d’Edward i Molly i, per l’altra, el posterior periple que Gomes i el seu equip van fer pels mateixos espais per on passen els personatges (paradoxalment, abans de rodar la ficció), dotant aquesta persecució d’un caràcter múltiple. Aquesta és una història que podria entendre’s com un exercici expeditiu a través dels paisatges del sud-est asiàtic, en sol de Birmània, Tailàndia, Vietnam, Filipines, el Japó o la Xina: una aventura introspectiva, sociològica i també fantàstica, a estones violenta i dramàtica i d’altres tendra i contemplativa. Per tots els seus mèrits narratius i formals, va merèixer un premi a Canes per Millor direcció i el guardó de Millor muntatge a la Seminci. Conversem amb el director amb motiu del seu desembarcament en sales catalanes.

Miguel, perdona si desvario; si faig alguna pregunta o comentari desafortunat. No he dormit perquè ahir vaig veure els Oscars.

No pateixis, ja ho entenc. Els Oscars tenen aquesta capacitat de fer que el cervell de la gent faci coses rares.

No et preguntaré que n’opines, dels premis.

T’ho agraeixo. Gràcies.

Però, partint d’aquesta noció de deliri, “Grand Tour” emmarca d’alguna manera  un viatge febril, erràtic i caòtic però també, alhora, lúcid i revelador.

M’agrada molt que facis servir l’expressió de deliri, perquè la pel·lícula té a veure amb una lògica que s’amaga de la racionalitat, i que escapa de la forma convencionalment estipulada de veure el món i la vida. Crec que el cine és molt útil per això, no només per captar els esdeveniments metafísics i les accions mundanes, sinó també per transformar la realitat i reconfigurar-la amb regles pròpies.

Com arribes a aquesta història sobre una fuga i una persecució partida en dos temps?

Em fa molt content, insisteixo, que hagis fet servir la paraula “deliri”. A més, m’agrada molt com sona. Té una fonètica molt significativa. Grand Tour va començar a existir en el meu cap en el moment en què llegia un llibre de Somerset Maugham, The Gentleman in the Parlour (L’home en el saló). Hi ha tres pàgines en què l’escriptor explica la història d’una parella anglesa. Parlen de casar-se, però, per alguna excusa o altra, mai acaben podent-hi. Ell vivia a Birmània el 1917 i quan estan a punt de casar-se, ell es posa tant nerviós que fuig. Ella, que està obsessionada amb ell, en comptes de resignar-se, opta per perseguir-lo.

És un relat senzill però que insufles amb una narrativa que combina.

Jo crec que no és un relat tan senzill, en el sentit que implicava un viatge. Vaig trobar que era un desafiament, sobretot a l’hora d’extrapolar-la al llenguatge cinematogràfic perquè primer mostra el punt de vista d’ell i després el d’ella. És cert, com dius, que és un conte simple, però alhora, per aquesta successió de perspectives, necessitava un desenvolupament especial, treballat. El que més em fascinava del relat era que el punt de partida era una mena d’acudit, i que se li podia donar una volta.

A més, és un viatge per partida doble.

Efectivament. De fet es podria entendre la persecució també com a exercici reproduït dues vegades, perquè nosaltres passem més o menys pels mateixos territoris per on passen els personatges a la ficció, amb la diferència que ells estan continguts en el context de 1917 però nosaltres passegem en els dies d’avui. Fem un viatge sense perdre els personatges de vista.

En el mateix procés de viatge hi ha una descoberta, una transmutabilitat, una vocació iniciàtica.

Hi ha aquesta essència d’aventura, d’incertesa: creativament, no sabia què podia donar, però ja tenia aquests ingredients. La meva feina va ser inventar fer una manera de fer la pel·lícula per tal de retratar la confrontació entre el llibre de viatges amb una història molt jovial, artificial, ensucrada, molt delirant també, i el que podria passar en l’intercanvi que té lloc en un diàleg entre el món contemporani, real, amb imatges preses ara, i un món passat, filmat en el context d’un set cinematogràfic.

He notat la tendència de llegir el personatge de l’Edward com algú summament covard perquè escapa de les seves responsabilitats de vida adulta. Per contra, jo l’he trobat radicalment lliure.

Més enllà que hi estigui o no d’acord, que ho estic, aquesta és una comprensió teva, molt particular, i sobretot, amb legitimitat personal. Hi podré coincidir més o menys, però no puc dir que les altres lectures siguin errònies. Un dels mals endèmics del cinema contemporani és que s’espera massa del que vol dir l’autor, el director o la mateixa pel·lícula. Fins i tot per mi no és tan clar el que vol dir exactament Grand Tour [Riu].

Creus que la tendència ara és aquesta: la de sobrexplicació i la literalitat?

Hi ha contradiccions i ambigüitats que són connaturals a la història del cinema, des del seu naixement, i que en formen part irresolublement. Segons el meu punt de vista, a l’actualitat no hi ha una resposta favorable ni una recepció prou pacient per al dubte i la indefinició. Per tant, els espais de reflexió i pensament, a les pel·lícules o on sigui, no acostumen a ser ben rebuts. Avui en dia sembla que existeixi un pànic terrible per aquelles coses que no són tan clares ni directes. Jo penso que és molt productiu que l’art no sigui sempre literal ni frontal, que no hi hagi absoluts. De l’altra manera, les imatges caurien presoneres d’un missatge, i això no hauria de poder passar mai. El cinema ha d’existir en llibertat, sense que estigui condicionat per cap agenda ideològica o social. Ha de ser lliure. Després ens agradarà o no, això és una altra guerra. Però és molt important que l’experiència fílmica sigui personal i desacomplexada, i no una visió esbiaixada per influències alienes a la pel·lícula.

Com a “Aquele Querido Mês de Agosto”, a “Grand Tour” tornes a mostrar el teu interès per l’arxiu i el documental, per les imatges de la localitat, copsades amb escenes de celebracions i accions urbanes, i també aspectes folklòrics i quotidians.

En el sentit antropològic, no crec que puguem parlar en termes generalitzadors o reduccions fàcils. Estic en contra de fer servir termes com “cultura asiàtica” o “cultura africana”. El que m’agrada fer amb la càmera és entrar en un poble, posem per cas, de Tailàndia, i filmar els gestos, comportaments i rituals sense extreure’l mai del seu propi context. I partint sempre que no crec que sigui possible per algú que arriba de fora, tenir la pretensió de comprendre totalment un lloc que no és el seu. Però sí que sento fascinació.

I la fascinació és un eix troncal, que determina una mirada innocent en la teva filmografia.

Amb aquesta fascinació el que s’aconsegueix és un punt de vista respectuós que farà que fem tot el que estigui a la nostra mà per filmar el millor possible la realitat que tenim davant. Si veig una senyora rentant roba al carrer, la meva fascinació cap aquesta escena farà que vulgui captar la bellesa del gest de la manera més eficaç o pura possible, i fer justícia a aquesta bellesa.

Entens l’acte de filmació d’una manera pràcticament etnològica.

Hi ha coses que són molt pròpies d’un lloc i una cultura. L’únic que podem fer és observar i admirar. La filmació m’endinsa en aquest món ocult, desconegut per mi. Em permet introduir-me tímidament en un territori que no és el meu.

Sempre amb respecte i assumint un etnocentrisme històric.

És clar, amb això no vull caure en una exotització o una fetitxització de cultures que no és la meva. A més, no sempre hem d’anar tan lluny: hi ha pobles a Portugal mateix que tenen costums genuïnes, i maneres de fer pròpies i molt diferents de la meva quotidianitat. Això, per descomptat, em genera una fascinació, i suposa també un altre món que intento captar.

Hi ha un moment en què un dels personatges canta el “My way” en un karaoke solitari. És una escena amb molta força i emotivitat, gairebé catàrtica. M’has recordat a Albert Serra, perquè aquest tema surt també en una festa de poble a “Crespià, the Film not the Village”. De fet, l’atmosfera de tota la pel·lícula m’ha recordat a aquest cineasta, que tinc entès que coneixes.

Qui no coneix a Albert Serra? Respecto moltíssim el seu treball, que segueixo amb molt d’interès. No coneixia aquesta història de “My way”. El que va passar durant el rodatge és que el meu director de fotografia portuguès, Rui Poças, em va explicar una anècdota que li va passar fa un temps a Manila. Es veu que estava prenent algo en un bar de la ciutat quan una persona va aparèixer de cop amb una pistola, i li va dir que cantés el “My way” en la màquina de karaoke del local, o que si no el mataria. Es veu que Rui Poças devia cantar bé, perquè va obtenir la màxima puntuació i tot seguit, amb la més extrema tranquil·litat, tots dos van fer una cervesa junts i van passar una bona estona plegats [Riu]. Jo evidentment no m’ho acabava de creure i recordo que vaig pensar que era una història massa absurda.

Al cap d’un temps, llegint un diari portuguès, vaig topar amb un breu que titulava “My Way Gang de Manila, a presó”. Es veu que hi havia un clan de delinqüents que acostumava a jugar molt amb aquests reptes, i que estava obsessionat amb la cançó. Poca broma: fins i tot va matar gent.

Això t’inspira per incorporar una escena de karaoke a “Grand Tour”?

Sí, quan vaig arribar a Filipines per rodar, vaig reprendre l’escena que em va explicar el meu amic. A més, en aquest país és un hobby compartit per moltíssima gent, i hi ha molts bars amb màquines de karaoke. Vam demanar a un senyor per cantar el “My way”, que és la punta de la piràmide del karaokisme filipí. El senyor ho va fer tan bé que es va emocionar. Ho vam agafar en una sola presa. Vam arribar, vam rodar, i vam marxar. És un bon exemple per mostrar que hi ha coses que filmo sense entendre [Riu]. A vegades me n’adono, sobretot quan han passat mesos i fins i tot anys que vaig filmar unes imatges, que no en recordo les raons ni els motius ni els perquès, per moltes preguntes que em feu. No sé respondre per què vaig decidir filmar allò o això, però és increïble, perquè són escenes que tenen cert poder, una àuria especial. I sobretot, m’agrada pensar que les comparteixo amb la resta, amb vosaltres.

A la pel·lícula apareixen constantment titelles moguts per fils, apel·lant cert sentit transcendental. Vaig pensar en el telos i les moires. En la predestinació i un lliure albiri només fantasiós. Ets algú especialment místic o espiritual?

Sí crec que hi ha alguna cosa superior. A vegades, com el senyor que canta “My way”, em sento abordat i superat pels sentiments, i jo crec que és en aquests moments, tan inexplicablement emocionals, que hi ha una connexió amb lo sagrat. Per raons que, de nou, jo no comprenc. Quan em relaciono amb la bellesa, tinc la sensació que estic accedint a quelcom que és més gran que jo, i que mai entendré des d’un pla racional. D’altra banda, jo soc portuguès, com tu català, i això vol dir que no podem prescindir d’aquesta cultura catòlica, arrelada a un dogma històric. Personalment, no em considero algú que professi la fe, ni tampoc soc creient, però he vist miracles en cinema, de forma que t’enganyaria si et digués que no crec en res. Sí, trobo que el cinema fa miracles.

Gràcies, Miguel, vaig a escoltar “My way”.

I jo a fer una cigarreta.