Macià Florit: “Marxar de casa és una experiència forta”

Macià Florit ens explica el llarg periple de creació de la pel·lícula 'Ardara', que els va portar a Irlanda

Marc Farràs

Marc Farràs

Periodista cultural

Ardara és una pel·lícula singular. És la història del viatge a Irlanda de tres joves (Macià, Bruna i Maria) a la recerca d’un misteri no resolt i del misteri de la seva pròpia vida. És una reflexió lírica i melodiosa sobre l’art d’explicar històries i sobre l’instint indomable de l’aventura. I és, també, la fascinació que els paisatges exerceixen en el nostre subconscient.

Macià Florit | Foto: Laia Serch

La singularitat d’Ardara l’encarna com ningú Macià Florit (Ciutadella, 1990). Realitzador audiovisual amb una trajectòria sensible i polifacètica, i vinculat des de fa temps a la productora Elsabeth, debuta ara davant la càmera interpretant el protagonista. També hi ha fet d’ajudant de direcció i operador de càmera, a més d’obrir a l’equip de rodatge i al propi relat les portes de Menorca, un dels pilars de la seva filmografia

Parlem amb Florit del llarg periple de creació de la pel·lícula, del descobriment d’Irlanda, de com el carisma natural dels irlandesos ha donat una nova dimensió al film, de la precarietat sistèmica i les escletxes de creativitat del cinema català, i de les possibilitats de Menorca en el terreny audiovisual.

Com va començar tot?

En Raimon Fransoy (codirector d’Ardara amb Xavier Puig) va aprofitar un període de crisi en què la feina a la productora va baixar molt per escriure el guió, des d’un impuls molt pur i des de les ganes de crear una ficció, sense que fos un projecte real, simplement com a praxis artística personal. Amb tots dos tinc una relació quasi familiar, ells com a mestres i jo com a aprenent. I en Raimon va escriure el meu personatge pensant en mi. La seva idea original sempre havia estat que jo l’interpretés, i establir aquest joc com un experiment entre un al·lot com jo, que mai ha fet d’actor, i dues actrius professionals (Bruna Cusí i María García Vera) que dialoguen amb mi, una idea que està molt present en tota la pel·lícula. Jo no en sabia res, però la idea em va entusiasmar i vaig dir que sí. Tenia sentit que hi hagués aquest desequilibri entre algú que no sap com moure’s davant la càmera i dues persones que sí, i que l’acompanyen, l’ajuden, el provoquen, i viceversa. 

Com a realitzador, enfrontar-se a la interpretació ha estat com tocar una partitura amb un instrument diferent? Com ho has viscut?

Literalment, com si em llancés a una piscina. En Raimon i en Xavier plantegen el rodatge com un experiment, un joc obert: jo confio cegament en ells, i ells sempre estan molt segurs de l’aposta que fan i de cap a on hem d’anar, i això et reforça i et dona confiança. Per a mi, exposar-me davant de la càmera i sentir-me tan vulnerable (perquè estàs sol, no controles l’escena i no saps quan comença i quan acaba, les emocions et passen per dins, la vivència del moment) és molt bèstia, i això no ho coneixia. Ho vaig anar descobrint a mesura que rodàvem. És una experiència molt intensa i molt enriquidora, perquè m’ha donat una perspectiva i una visió de què significa estar davant d’una càmera i que tot un equip estigui pendent de tu. La interacció amb altres actors i actrius és una experiència preciosa, i m’ha donat un aprenentatge que no havia viscut mai.

Heu estat cinc anys treballant-hi. És viable fer cinema en aquestes condicions?

És molt interessant veure-ho amb perspectiva perquè m’obliga a replantejar-me moltes coses. És quasi un miracle i resultat d’un esforç titànic que la pel·lícula s’hagi pogut acabar. Un llargmetratge costa molt de fer, són molts diners i moltes hores de feina de molta gent. A nivell econòmic i de sostenibilitat de tot el personal, és inviable. Aquesta producció, tal com s’ha fet, no es pot repetir.  Ardara és filla de la precarietat. No teníem feina i no hi havia prou encàrrecs per sobreviure. Ha estat una aposta col·lectiva de tirar endavant un projecte perquè tots teníem ganes de viure’l com a experiència humana i artística. Veient la pel·lícula, crec que està molt present que s’ha fet durant molt de temps i amb molts pocs recursos, i que té aquesta fragilitat perquè s’ha fet com s’ha pogut.

I això et sap greu?

No. Perquè si la pel·lícula, amb el mateix guió i el mateix equip, s’hagués fet amb diners, amb un guió, un calendari i salaris, no hauria estat aquesta pel·lícula, hauria estat una altra cosa, perquè els mitjans de producció no eren els millors, però eren els nostres, i es transmeten a la manera de filmar, a la implicació de cadascú, al desgast, i al tipus de material resultant.

Quins són aquests intangibles que han enlairat la pel·lícula?

Crec que un dels valors de la pel·lícula és que el muntatge s’ha allargat molt en el temps. Ha estat una feina d’orfebreria. Es nota en el grau de detall en seqüències que s’han revisat una vegada i una altra per millorar-les, fer-les créixer i donar-los el punt just. La fase de producció va ser molt salvatge, perquè teníem pocs mitjans però tothom hi posava de la seva part, traient el màxim rendiment del material que teníem. Hi ha molts defectes i errors orgànics, però el muntatge a foc lent durant dos anys, mesurat i precís, ho ha rellegit tot. És un contrast i un equilibri curiós.

Com va ser el rodatge a Irlanda?

Molt divertit. Vam estar moltes hores cada dia rodant i localitzant. Els escenaris d’Irlanda estan molt pensats, hi vam dedicar molt de temps, i es nota, donen un valor molt alt a la pel·lícula. Una altra cosa molt destacable és la gent d’Ardara, un poble de 200 habitants. Quan hi vam arribar de seguida vam establir relacions amb tothom, i durant un mes tots van formar part de la pel·lícula i nosaltres vam formar part del poble.

M’agrada molt com expliques com es fonen totes les fronteres de l’experiència personal i la ficció. Es nota molt aquesta sintonia.

Va ser exactament així. Hi havia persones que vam conèixer durant el rodatge que no podies no incloure’ls. Tenien una capacitat tan gran d’explicar històries i poder participar d’aquest procés creatiu, eren tan oberts, amb tanta imaginació, gràcies a la seva tradició oral, i d’una gran generositat, que va ser molt natural. Tots s’explicaven molt bé i els vam integrar fàcilment. El rodatge va tenir un comportament humà decisiu.

Aquí sempre hem tingut connexió amb Irlanda. Hi ha assertivitat entre els dos pobles.

Hi ha molta gent que diu que Menorca a l’hivern s’assembla a Irlanda. Els irlandesos tenen un caràcter molt humil, bàsicament treballen i després van al pub, i allà o bé toquen música o bé conversen, i te’n fan partícip, s’expliquen històries i els agrada que tu expliquis les teves. És una sensació de molta comunitat i on es comparteix tota una tradició oral que t’inclou i et convida a intervenir. El caràcter i la manera com es relacionen em recorda molt a nosaltres. T’hi trobes molt còmode, sents que estàs amb gent de la teva terra i que els coneixes de tota la vida. Tots ho vam viure de la mateixa manera. Vam conèixer els músics, els pescadors, tothom, i tot era molt fàcil i obert. Són una societat molt generosa i tenen un punt mol irònic i enginyós.

A la pel·lícula els veig a tots molt desperts, fins i tot la gent gran. Amb molta personalitat.

Fa un efecte increïble. Nosaltres els coneixíem, els explicàvem què fèiem, i quan els oferíem de participar a la pel·lícula i els posàvem la càmera al davant i començava la ficció, sense explicar-los res ni donar-los cap indicació, per ells era naturalíssim. Aquí, això requereix un gran esforç, la gent necessita indicacions molt clares i els genera una certa incomoditat o inseguretat. Allà, en canvi, sense cap indicació, era totalment natural entrar en el joc i intervenir en la ficció, amb tota la consciència de formar part d’una ficció i de què significa explicar una història i actuar. Feia un efecte molt impactant. No calia fer res perquè ells ho feien sols.

De fet aquesta és una pel·lícula que reflexiona sobre el sentit i la forma d’explicar històries. 

És una pel·lícula sobre la necessitat humana d’explicar històries. L’ésser humà, per ubicar-se al món i explicar els esdeveniments de la seva vida, construeix i explica històries. I de vegades històries fabricades per altres serveixen per explicar-te la teva, i de vegades tu mateix te’n fabriques una de pròpia per donar sentit a la teva vida i a les coses que et passen. I la pel·lícula parla d’això. I en aquest sentit, agafant aquest idea, la porta a un sentit molt optimista i juganer. El món està farcit d’històries, cadascú té la seva, i l’interessant i divertit és escoltar les dels altres i fabricar-te la teva. 

Són personatges que van a la recerca d’alguna veritat. Hi ha una aventura i un objectiu.

La trama es construeix a partir d’una recerca, i juguem amb el gènere de la persecució i el thriller, perquè és un dels gèneres de quan algú intenta buscar la veritat i resoldre un misteri, i de vegades els personatges no saben ni quin misteri és, perquè el meu personatge no sap ben bé què busca.

I és realment important saber la veritat?

La pel·lícula diu que no.

I què és important, llavors?

Al final l’important no és trobar la veritat sinó ser capaç de gaudir de la història que has viscut. L’interessant és el misteri, és el que et mou a buscar i a viure, i això et porta a un sentit transcendental de la vida. Jo he gaudit tant veient aquests tres personatges, com han viscut la seva aventura, com s’han conegut, com han jugat fins al final, que l’important recau en aquesta història, en aquestes vivències. El narrador al final també reflexiona sobre això. Vol recordar, igual que l’espectador, la bellesa i la fantasia de la vida. 

A la pel·lícula en tot moment flota un aire melancòlic.

Un dels temes d’Ardara és el final de la joventut. Tres personatges que es troben en un moment de desorientació i de recerca d’una experiència forta, d’iniciació, i entre els tres l’aconsegueixen construir i viure, i en algun moment apareix la consciència que això no és per sempre i que hi ha un moment en què s’acaba. I això s’acaba quan s’acaba la cinta, perquè ja no pots filmar res i per tant ja no pots jugar; o s’acaba el viatge perquè has de tornar i seguir amb la teva vida. A alguns ens ha passat amb l’Erasmus, marxar de casa és una experiència forta, estàs lluny, tot és nou, coneixes gent de tot arreu, però hi ha un punt, quan queda un mes, que veus que allò no és per sempre. 

La proximitat del final també és un estímul, i pot ser addictiu. Busques començar perquè s’acabi i per tornar a sentir aquesta plenitud.

Tu ja saps des del principi que els protagonistes desapareixen i que la pel·lícula intenta reconstruir el seu viatge. És una pel·lícula sobre la reconstrucció d’un viatge que ja saps con acaba, però això no treu que no sigui una aventura preciosa viure la recerca.

Com viuen els personatges aquest final d’etapa?

Elles són dues actrius que no tenen feina i que estan fartes de la realitat amb què es topen cada cop que intenten tirar endavant el seu ofici perquè és un món dur i competitiu. Fartes de lluitar, coincideixen en un estiu calorós i sense feina a Barcelona i opten per una via d’evasió. I a la meitat d’aquest viatge s’adonen que són allà però que això no els ha servit per evadir-se, perquè després d’uns dies de caminar i veure uns paisatges preciosos, estan soles i no tenen ningú, i els problemes i preocupacions no s’han resolt. El meu personatge torna a Menorca a l’estiu i es troba una societat sense uns referents clars, no té pares, el seu germà fa de pagès i duu una vida tranquil·la, i en canvi ell no té clar què vol fer amb la seva. Necessita una excusa per marxar i sortir d’aquesta situació incòmoda. I troba un quadern dels seus pares d’un viatge que van fer a Irlanda de joves i decideix anar a conèixer la família que els va acollir. Però és una excusa per evadir-se i abstreure’s de la incertesa. I al final la pel·lícula explica que és a partir de la trobada humana, de tres persones que es coneixen i neix alguna cosa nova, alguna cosa que no coneixien, i la pel·lícula explica això. Que d’aquesta trobada neix no una relació, sinó una altra cosa. I crec que és bonic que siguin tres. 

Perquè té un punt ambigu, que no cal concretar, i això dona força a la història. Hollywood  això no ho hauria fet mai.

Hi hauria d’haver un cert joc amorós o un conflicte a tres bandes, però la pel·lícula respecta molt la individualitat de cada personatge, i alhora, quan hi són els tres, és un altre personatge, una altra entitat, i és una de les coses boniques de la pel·lícula: quan estan junts i comencen a jugar amb la càmera, hi troben un sentit. Troben una forma d’estar junts i al món que els fa créixer com a persones. I crec que el que troben és l’art o el cinema, la creativitat o la imaginació, i entre els tres donen llum a una nova realitat. Aquest procés de creixement es resol en aquest moment, quan ells troben una forma imaginativa d’estar junts que els converteix en alguna cosa més que en senzilles persones, troben un motiu més transcendental. Hi ha un creixement molt humà dels personatges, però també poètic.

Macià Florit | Foto: Laia Serch

Això a la vida també passa? La càmera té aquest poder?

Jo crec que sí. La càmera és una oportunitat d’entrar en contacte amb oportunitats amb què no tens contacte habitualment. Però no només això, sinó que el fet que estiguin filmades i que la càmera tingui presència fa que allò no sigui la realitat, sinó una nova realitat construïda a partir d’una mirada, de la interacció entre una càmera i un personatge que fa néixer una realitat nova que altrament no hauria existit. I com a experiència de qui filma, i posteriorment de qui ho veu, crec que sí, que enriqueix el món i la vida, en un sentit poètic.

I un cop es veu i es viu, costa viure sense això.

És addictiu. La memòria és personal i mai podràs saber si està lluny o a prop del que realment va passar, però és la teva memòria. I quan filmes i revises el material filmat, la sensació és la mateixa. Encara que tingui una aparença molt real i directa, quan agafes perspectiva sempre hi ha una sensació d’estranyesa i de recuperar una memòria que és una mirada sobre el que va passar, però no és ni el que realment va passar ni el teu record del que va passar. 

Com és la Menorca que apareix a la primera part? Quina Menorca heu volgut explicar?

Els directors coneixen molt bé Menorca i tenien molt present que volien filmar i explicar una Menorca molt propera a la meva realitat. Vam filmar-hi moltes vegades i el resultat és fragmentari, és una Menorca molt lleugera i subtil. En cap moment es vol explicitar que allò és Menorca, que té aquests paisatges i que Ciutadella és d’aquesta manera. Menorca és un paisatge que acompanya sempre el meu personatge. És el rerefons dels llocs per on passa, de les persones que coneix, i les contextualitza, però no es fa un esforç pretensiós de retratar Menorca o d’oferir-ne una imatge treballada de manera conscient. És una imatge molt suau. Els pocs paisatges que surten són racons molt difícils d’identificar, estan al servei del meu personatge i de l’ambient que explica. 

Més enllà d’Ardara, Menorca és un bon plató? I t’ho lligo amb una altra pregunta: per què  s’hi roda tan poc?

La resposta és molt fàcil i pragmàtica. Menorca és un lloc que no té ni infraestructura, ni indústria ni comunicacions que facilitin que equips de rodatge grans o produccions externes apostin per rodar-hi, sobretot quan tenen Mallorca al costat, que té paisatges molt semblants (si ens posem seriosos, no tenen res a veure, però ja ens entenem, és una illa mediterrània). Mallorca té més infraestructura, està més ben comunicada, i té una indústria audiovisual que funciona. Si volem fer una mica de crítica, com en moltes administracions de l’estat, a Mallorca s’han centralitzat el govern i els recursos, tan de l’audiovisual com de les comunicacions. Eivissa és un cas a part perquè té molta afluència tot l’any, però Menorca i Formentera són illes molt marginals i que han quedat relegades a un accés difícil, cosa que ha fet que es preservessin millor i que tinguessin més possibilitats de defensa, però a la vegada fa que siguin llocs que no convidin tant a produccions. Ara bé, a Menorca els darrers anys s’han rodat dues o tres pel·lícules amb un cert ressò. La isla bonita o La vida lliure son pel·lícules  que neixen des de l’illa i expliquen Menorca a fora. Això és molt polit i crec que passarà més. El Consell de Menorca, les petites productores, el Festival de Cinema de Menorca i el Far Cultural són associacions que treballen molt perquè hi hagi una petita indústria mes ben connectada, amb més recursos i amb una xarxa de professionals que puguin donar sortida a produccions fetes des d’allà o rebre produccions de fora.

Has explorat molt Menorca audiovisualment, és un dels grans escenaris de la teva trajectòria. Com t’hi sents com a realitzador?

No és un tema que hagi escollit. Jo sóc d’allà, he nascut allà, hi he crescut i m’hi he educat. Tota la meva experiència vital i formativa i de creixement com a persona ha tingut lloc allà, i per tant és el meu territori natal i les meves arrels. Cada vegada que he volgut desenvolupar amb llenguatge cinematogràfic un tema que m’interessés he girat la mirada cap a Menorca. Per això l’he filmada i per això sempre tinc la tendència d’investigar-la a través del cinema. És instintiu i natural. També hi ha una raó més terrenal: sempre intento dir que sí a feines puntuals que em surten a Menorca. Per a mi és important mantenir un peu allà, no només familiar i emocional, també laboral. És una manera d’estar present en aquest cert desenvolupament audiovisual, i ajudar-hi. 

Com ha marcat la formació en Humanitats la teva faceta cinematogràfica?

És de les millors decisions que he pres mai. És una carrera que t’obre un ventall amplíssim de coneixement, d’art, de pensament, de literatura i història. Et dona un fonament, un punt de partida, una base més o menys sòlida per poder explicar una història o per trobar la teva pròpia veu i mirada. Això només ho pots construir a partir d’una certa consciència. Per explicar una història i saber construir una estructura narrativa, una progressió, una veu, és molt important llegir literatura, perquè és allà on neix la forma que ha trobat l’home per explicar històries i construir narrativa. I aquesta és una base molt important per fer pel·lícules. El cinema és un ofici artístic, però el fonament narratiu, poètic, simbòlic, i fins i tot visual, el donen les lletres.

L’última. Explica’m la teva experiència als instituts de Menorca. Com completa la teva experiència audiovisual?

Fa sis anys que faig un taller que es diu Com mirem el cinema i la televisió? als instituts. Mirem peces audiovisuals amb els al·lots d’ESO i els dono un cert criteri i eines per analitzar-les i veure com estan construïdes. La manera com ells ho viuen et dona una idea de l’evolució del gènere audiovisual, del llenguatge, de les plataformes i de la manera de rebre cinema i audiovisual, i això per a mi és molt important. També faig tallers a les biblioteques, i al Mèdit cada estiu fem un curtmetratge amb joves. Aquesta vessant de producció a mi em sedueix molt perquè veig com l’habilitat i les eines per produir audiovisual en mans de gent molt jove s’ha transformat totalment en pocs anys. I veure com ells fan servir una càmera, un mòbil, aplicacions per editar, quins criteris segueixen per escollir músiques, o com defineixen el ritme d’un vídeo seu, és un aprenentatge molt valuós. Jo els ajudo, però sobretot aprenc.

Les dues properes obres de Macià Florit són Cala Turqueta SA, una reflexió crítica sobre el 25è aniversari de la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera que es podrà veure a L’Alternativa i, a partir del 4 de febrer, al Museu Can Oliver de Maó en el marc d’una exposició col·lectiva de joves artistes menorquins comissariada per Carles Jiménez; i Pedra Pàtria, el primer llargmetratge documental de Florit, una recerca abstracta sobre el desarrelament i la relació a distància amb els orígens, filmada en format de carta adreçada al seu germà, que va decidir quedar-se a Menorca i fer de pagès.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació