Literatura i cinema: el començament d’una bona amistat

Unes 20 persones connectades a una videoconferència online un dijous al vespre per parlar de literatura i cinema. Aquesta és la proposta de la Biblioteca Carles Rahola de Girona que mirarà d’explorar els interrogants entorn aquestes dues arts: Quina és la millor manera d’adaptar una novel·la a la gran pantalla? És possible transcriure grans obres literàries al món cinematogràfic? És preferible la fidelitat al text original o és millor explorar els llenguatges audiovisuals? L’activitat ja té una trajectòria de 4 anys en els quals ha divulgat amb èxit les relacions i els vincles entre literatura i cinema en un cicle que barreja els cine-fòrums i els clubs de lectura. Enguany l’activitat s’ha reinventat en format vídeo-conferència amb xerrades telemàtiques alguns dijous de novembre, desembre i gener. La presentació del curs va tenir lloc fa una setmana, el dia 5 de novembre, i es va fer una introducció al món de les adaptacions cinematogràfiques i a la història del cinema.

Raúl Sánchez, membre de la secció de literatura de la Biblioteca Carles Rahola, és l’encarregat d’aquest cicle dedicat a l’amistat entre el cinema i la literatura, una activitat que tracta l’adaptació literària al cinema però que també vol anar més enllà, explorant tota relació possible entre ambdues arts i la conflictivitat (o compatibilitat) dels seus llenguatges artístics.

Una adaptació cinematogràfica serà millor si és completament fidel al llibre? Aquesta pregunta és la que ens llença Sánchez només començar i que mirarà de respondre al llarg de la presentació. El llibre i la pel·lícula són dues arts molt diferents. És, doncs, legítim fer-ne una comparació? És cert que sempre acaba guanyant la novel·la: “Llegeix-te el llibre, és molt millor” és un comentari habitual davant qualsevol adaptació cinematogràfica d’una obra literària. També és cert, però, que “a tots ens costa més llegir una novel·la dolenta que una pel·lícula dolenta”, diu Sánchez. Però com ha de ser una bona adaptació? Sánchez defensa que una pel·lícula no ha de ser millor per la seva gran fidelitat al llibre original; al cap i a la fi, cinema i literatura utilitzen dos llenguatges completament diferents.

Llavors, existeix l’adaptació cinematogràfica ideal? Com hauria de ser? Sánchez ho té clar: aquella on el director aconsegueix reproduir a la pantalla tot el que el lector té al cap mentre llegeix la novel·la, una missió realment complexa. Partint del conte “Pierre Menard, autor del Quijote”de Jorge Luis Borges, Sánchez ens introdueix a les nocions bàsiques que cal conèixer de les bones adaptacions cinematogràfiques. Connectar les dues versions de l’obra (l’escrita i la projectada) és clau i per això cal que el director congeniï amb l’escriptor i la seva obra, que tinguin un rerefons comú o un principi creatiu semblant, però sense amagar la petjada d’aquest nou autor. És el que es proposa Pierre Menard: crear el mateix Quixot, crear la mateixa obra sense copiar-la i alhora mantenint la seva pròpia personalitat. L’adaptació ha de ser una mena de palimpsest: l’espectador, quan retorni a la novel·la, hi hauria de veure ressons de la pel·lícula, com si hagués sigut la pel·lícula la que hagués influït en la novel·la. Han de ser dues obres recíproques, en diàleg. La pel·lícula hauria de provocar les sensacions i l’esperit que l’escriptor va voler plasmar en primer lloc a través del llenguatge audiovisual.

Fent una visió retrospectiva de la història del cinema, aquest en el seus inicis basava la seva creació en les adaptacions cinematogràfiques de novel·les. L’obra titulada Los escritores frente al cine (Editorial Fundamentos) recull un assaig de l’any 1926 de Virginia Woolf titulat “El cine y la realidad” on l’escriptora anglesa demana al cinema defugir del seu calaix de fons literari; calia que deixés enrere el llenguatge literari per crear el seu propi llenguatge cinematogràfic. Woolf fins i tot afirma que l’aliança d’aquestes dues arts és antinatural: la lectura és l’art del cervell mentre que el cinema és l’art de l’ull. El teòric i pare de grans directors i crítics cinematogràfics de la Nouvelle Vague André Bazin parlava de (i defensava) un “cinema impur” per referir-se a aquell cinema que amaga un rerefons literari o que combina altres llenguatges artístics i que, per tant, no és específicament i exclusivament visual. A la novel·la Anna Karenina coneixem la protagonista per l’interior de la seva ment i les seves preocupacions. En canvi, al cinema l’èmfasi del personatge recau en el físic i en la vestimenta; la imatge pren protagonisme i la paraula hi queda subordinada. Totes les descripcions d’enamorament que en Tolstoi ocupen pàgines i pàgines queden traduïdes a la gran pantalla amb la caiguda d’una dama en braços d’un cavaller. Com diu Woolf (i molt bé apunta Sánchez), en el cinema “el amor es un beso”.

Així doncs, literatura i cinema: amistat o enemistat? El millor que podem fer, afirma Sánchez, és oblidar-nos de la novel·la quan n’estiguem veient la seva adaptació cinematogràfica. En cas contrari, només farem que veure-hi mancances i ens omplirem la boca de “el llibre és molt millor”. Cal evitar comparar dos llenguatges aparentment incomparables que potser es retroalimenten (i s’han retroalimentat al llarg de la història) malgrat que un vulgui ser una traducció de l’altre. La novel·la porta molts segles d’avantatge al cinema i, quan aquest va aparèixer, les convencions, els gèneres i els llenguatges literaris ja tenien una base molt sòlida. El cinema, en canvi, arriba com la novetat que cal explorar i que s’ha d’atrevir a llançar-se al buit per trobar el seu propi llenguatge: el llenguatge de la càmera.

Aquestes són només unes poques pinzellades de la sessió de presentació d’aquest cicle de literatura i cinema, que ha acabat amb el visionat de Els morts, la famosa adaptació de John Huston dels Dublinesos de James Joyce. “Huston fa màgia i art”, ha afirmat Raúl Sánchez, i és cert: en l’última escena de la pel·lícula, tan sols amb la recitació paraula per paraula del monòleg interior del final de la novel·la, la imatge del personatge mirant la Dublín nevada per la finestra, una música de fons i uns plans molt ben pensats, aconsegueix transmetre tot allò que Joyce va escriure en la seva obra 70 anys abans.

L’inici del cicle El començament d’una bona amistat de la Biblioteca Carles Rahola és així de prometedor. Les properes sessions (també gratuïtes i obertes a tothom) tindran lloc el 26 de novembre, el 17 de desembre i al gener, amb data encara per concretar; i giraran entorn figures com el crític, director i actor francès François Truffaut, l’escriptor nord-americà Henry James i Selma Lagerlöf, la primera dona guanyadora del Nobel de literatura. Encara sou a temps de conèixer la bonica i prolífera amistat del cinema i la literatura.