La inèrcia d’estimar

Amb gairebé trenta-un anys puc assegurar-vos que no han estat poques les ocasions en què m’han preguntat si seré pare. No sé si vull ser pare, però sí sembla que per segons qui hauria de començar a tenir pressa. Se’ns passa l’arròs. Soc conscient que aquest interrogatori social es multiplica exponencialment si ets, sobretot, dona. La maternitat (més que la paternitat, que també), continua sent un dels grans dilemes de les generacions més joves, que veuen el seu futur aixafat com un sandvitx entre les forces de l’ecoansietat, un panorama laboral devastador i, per altra banda, la pressió de la procreació. I si The Worst Person in the World ens parlava entre altres coses de l’experiència antecessora a la maternitat (una maternitat com a probabilitat imposada i amenaçant) ara Cinco Lobitos consagra el dilema: el materialitza i s’hi enfronta.

Cometríem un cras error si qualifiquéssim només de naturalista o intimista aquesta gran triomfadora de l’últim Festival de Màlaga. Cinco Lobitos se’ns planta com un relat brutal i instintiu d’una mare en un principi superada per la nova situació, però que acaba derivant en una metamorfosi on les cures (clares protagonistes) es van intercanviant. La mutació de les dinàmiques d’una família que conviu en una casa en un poblet coster del País Basc fa que la convivència es tensi fins a un punt que sembla inaguantable. Però com una muntanya russa, abans de la pròxima caiguda en picat hi ha un petit descans que ens permet agafar aire, reposar i calcular en quin punt ens trobem.

A Cinco Lobitos Alauda Ruiz de Azúa hi aboca una història que cau en els clixés (el pare treballador que excusa la seva absència, la noia talentosa que ha de deixar la feina per cuidar la criatura, els avis protectors, etc). Però intel·ligentment, fa servir els tòpics de la tradició per portar al límit els estereotips i, de passada, configurar una certera crítica a la precarietat juvenil, l’enganyifa neoliberal i els nous models familiars del segle XXI que, després de la crisi, van haver de restablir-se compartint, cada vegada més, un mateix espai.

La veritable gràcia de Cinco Lobitos és que aborda la matèria de manera madura i no idealitzadora: descriu, sense forçar el discurs, una cosa tan difícil, complicada i detonant com és el fet de ser directament responsable d’una nova vida. La directora mostra el biaix que hi ha entre l’ideal de maternitat romàntic i la maternitat crua, pelada, sense ornaments. Per això aquesta és una pel·lícula reveladora, encara que no vulgui servir de model: de fet, l’Amaia (Laia Costa, excepcional), encarna la mare imperfecta, dubitativa, atemorida, insegura i per tant humana i creïble. I en canvi, ens serveix de perfecte aparador que destensa i treu el pes de la llosa de les dones que s’han sentit culpables en algun moment per haver estat males mares.

Al centre de tot hi trobem les cures enteses com a motor; com a prova irrefutable, definitiva i absoluta de l’amor. Perquè aquesta és una pel·lícula que reflexiona entorn l’amor en totes les seves possibilitats de ser, posant el focus en la protecció, la salvaguarda, el sanament interpersonal i el self-care. La constant cura que aquí és recíproca i s’exhibeix com un estimar involuntàriament, com un estimar per inèrcia. La veritable gràcia de Cinco Lobitos és que explica d’una forma delicada i honesta aquest traspàs generacional. La transferència de l’amor que practica i desprèn qui cuida sense saber que un dia serà cuidat (el lligam materno-filial). Aquesta visió, essencialment femenina, ens ve donada amb una naturalitat que defuig de l’ensucrat narratiu, i ens descobreix la concepció cíclica de l’herència vital: la mare que esdevé àvia, la filla que esdevé mare. Les múltiples cares d’un mateix prisma que és la vida.

Hi ha molts motius perquè entengui la paternitat com un parany. Recentment m’he trobat amb això irònic i sintetitzat de Simon Webster. Una part de mi pensa que la meva vida és massa meravellosa per espatllar-la amb tanta responsabilitat (imagineu que em surt de l’Espanyol). Que el planeta és un lloc massa delicat per continuar contribuint en el seu desgast amb nous espècimens humans. Casualment, dues pel·lícules que he vist fa poc també han aconseguit remoure projectes de futur i han fet que em plantegi molt seriosament això de ser pare. La primera és C’mon C’mon (Mike Mills, 2021), on el personatge que interpreta Joaquin Phoenix esdevé per sorpresa el tutor (adoptant una figura paternal) d’un marrec intel·ligentíssim, brillant i per tant hipersensible i complex. L’altra història és Toscana, de Pau Durà amb Edu Soto, Francesc Orella i Malena Alterio, que s’estrena aquest 27 de maig. En aquesta comèdia un dels personatges, trasbalsat, buscarà justícia i venjança anant a buscar el seu antic cap, que temps ençà el va despatxar. Aviat sabrem que el desgavell d’aquest personatge és causat per una relació inexistent i traumàtica amb el seu fill.

Si bé aquests dos títols semblen reflexionar amb més o menys rigor i posen el pes en la paternitat, amb Cinco Lobitos queda clar que la maternitat comença a ser desestigmatitzada i sobretot, dessacralitzada per creadores joves que treballen per una òptica més oberta i lliure i, sobretot, pel desencadenament que allibera la mare del model de conducta de la bona mare. Aquí Alauda Ruiz de Azúa ofereix una mirada purificada i cristalina, filmant gairebé amb precisió documental el dietari d’una jove que batalla i xoca i descobreix amb nits d’insomni, plors i sacrifici, que el miracle de la vida no és només un miracle sinó també un compromís no sempre alegre i feliç. El més important és que la pel·lícula acaba suscitant a l’espectador que en aquest camp no hi ha maneres de fer les coses correctament i que totes, en la seva justa mesura, ho són. Hi ha una renúncia de la normativitat. Una bomba emocional que explota quan ens confronta als espectadors amb sentiments trobats. Sentiments que conflueixen, cohabiten i ens qüestionen, fent pràcticament obligada l’autorevisió, aconseguint que ens plantegem com i sobretot per què ens jutgem i prejutgem entre nosaltres a partir de convencions que ja desprenen olor de ranci i d’una moral putrefacta que està passant de moda.