Les 7 del DocsBarcelona

El 18 de Maig comença una nova edició del DocsBarcelona, amb una programació que compacta directors de recorregut profund amb noves esperances del cinema i que recorre fets i temàtiques variades amb una mirada crítica sobre la realitat que és el comú denominador de totes les produccions. Amb una oferta tan heterogènia és normal marejar-se alhora d’afrontar la decisió d’escollir quines són les obres que finalment un vol anar a veure. Aquesta llista és un ventall de recomanacions i al mateix temps un petit tast que pretén ajudar-vos a aterrar entre les propostes d’enguany.

Lobster Soup (Pepe Andreu Ibarra i Rafa Molés Vilar, 2020)

Lobster Soup ens congrega al voltant d’un cafè atrapat al poble més sòrdid de la ja de per si sòrdida Islàndia. Allà es masteguen i s’escupen velles anècdotes i gestes d’uns personatges que estan de tornada: pescadors i també un traductor i un boxejador. Però l’autenticitat i l’exotisme que propicia l’aïllament és sempre l’obsessió de la globalització i el turisme quan aquests ja han avorrit, fins i tot, els racons que ja ho eren, d’avorrits. Tothom vol tastar la sopa de llamàntol.

The Return, life after ISIS (Alba Sotorra, 2021)

La reusenca Alba Sotorra proposa una mirada sense prejudicis a cinc dones occidentals que busquen reconstruir les seves vides després d’haver-se integrat a l’Estat Islàmic. L’accés exclusiu de la directora al camp d’al-Roj, al nord-est de Síria, li ha permès mostrar la dura realitat d’un grup de dones atrapades pel seu passat; seguint dos any de la vida de la Shamima, la Hoda, la Hafida, la Nawal i la Kimberly ens preguntarem si el penediment sincer mereix una segona oportunitat.

Le kiosque (Alexandra Pianelli, 2020)

Enmig de la crisi de la premsa escrita hi ha petits reductes que sobreviuen ara i sempre a l’invasor: els quioscos. Alexandra Pianelli, filla d’una quiosquera de la frenètica Plaça Victor Hugo de París, decideix ajudar a la seva mare en el negoci familiar i redescobreix el petit plaer de parlar amb desconeguts i la importància de les relacions personals de la mà del microcosmos únic que diàriament s’aplega al voltant de la tenda àvida de notícies.

Gunda (Victor Kossakovsky, 2020)

Gunda és una mare porc que lluita pel benestar de les seves filles a una granja de Noruega. És la protagonista del relat de Victor Kossakovsky que explica el món dels animals sense condescendència ni prejudicis, buscant les seves mirades i la seva veritat amb naturalitat. La incitació al vegetarianisme és la conseqüència lògica, però en cap cas l’objectiu: és una experiència d’immersió a un món mandrós i en blanc i negre on l’espectador s’haurà d’acostumar al silenci i a l’absència d’humans per entendre i experimentar altres codis de comunicació.

Altsasu (Gau Hura) (Marc Parramon i Amets Arzallus, 2021)

Sovint passa amb els grans esdeveniments de l’agenda mediàtica que acaben expandint-se desordenadament per tot arreu i és difícil distingir-ne el gra de la palla. Més encara si es tracta d’un cas com el d’Altsasu que precisament deu la seva fama a tot l’entramat de difamacions i interessos polítics que van rodejar els fets i la posterior condemna dels implicats. El documental és una oportunitat perfecta per tenir una connexió íntima i sincera amb totes les petites històries que amaga aquest macrorelat i que li acaben donant una explicació més profunda i concreta.

499 (Rodrigo Reyes, 2020)

499 aconsegueix amalgamar crítica social amb acció, passat amb present i realitat amb fantasia: un dels membres de l’exèrcit d’Hernán Cortés, responsable de l’expedició que va causar la caiguda de l’imperi Asteca, apareix per motius inexplicables al Mèxic actual. La seva perspectiva permetrà furgar en el seguit de connexions causa-conseqüència que han agermanat tots dos moments històrics i que fan que un sigui inevitablement deutor de l’altre. Una exploració afilada que busca posar llum als traumes comuns.

Dani Karavan (Barak Heymann, 2020)

Retrat visual de l’escultor Dani Karavan que serà la pel·lícula de cloenda del festival. Reflexió al voltant de l’art i el deteriorament a través d’alguns dels moments més destacats de la vida íntima i professional de l’artista israelià. La forta personalitat i el carisma que el caracteritzen allunyen el documental de la llàgrima fàcil i possibiliten una mirada desvergonyida a temes de gran transcendència i una connexió emocional més transparent. Per si no en teniu prou, va ser el primer estranger en rebre un Premi Nacional de Cultura a Catalunya.