Les 10 millors pel·lícules per iniciar infants i joves al cinema

Quan es parla d’educar en audiovisuals sempre hi ha molt bona intenció, però malauradament els suggeriments o les llistes acaben sent més un suplici que una invitació a la descoberta, perquè mai es té prou en compte que, per sobre de tot, els infants i joves han de gaudir davant la pantalla.

L’audiovisual és probablement un dels millors instruments educatius. Des dels trens-cinema soviètics que recorrien la desapareguda URSS fins a les nostres multi-sales, les pel·lícules han modelat consciències arreu del món perquè el mitjà compta amb una força persuasiva de primer nivell, gràcies a la seva capacitat per involucrar emocionalment a l’espectador com a resultat de diversos processos d’identificació.

Tanmateix, aquesta virtut epistemològica del cinema requereix d’uns mínims. Que l’espectador percebi com a realitat el missatge i la posada en imatges és fonamental. Així doncs, els films de Chaplin o Bergman són excel·lents quan ja es té un mínim de bagatge cinemàtic, però per a molts infants i joves d’avui semblen pintures rupestres amb les quals no poden “connectar”. Per tant, no els aportaran tot el que s’espera d’aquestes produccions.

Els errors en què incorren les llistes de recomanacions són incomptables. Volen ser tan sublims i elitistes en les formes que perden de vista el públic i la seva realitat actual. En molts casos, val més perdre part de la forma i del missatge abans que algú s’avorreixi davant la pantalla. A més, en incomptables llistes hi ha força coses que es deixen pel camí pel fet de no ser de “ficció”. El cinema documental, l’animació, o les sèries, ara, més que mai, cal reivindicar-les.

En la llista que proposo a continuació faig una divisió per cicles educatius, perquè així es pot filar una mica més prim. Però no tots som iguals, i cada mare o pare haurà de considerar si el film, en última instància, és bo pels seus. Per a cada cicle hi ha certs valors, situacions o idees que caldria conèixer, des del respecte a la natura fins a l’educació sexual. Però, com s’ha dit abans, i per damunt de tot, hem de “connectar” amb el film i això només passa quan ens sedueix i en gaudim.

Abans de proposar els films, voldria fer tres recomanacions que paga la pena recordar:

1. És important restringir l’edat de qualificació. Hi ha un equip de professionals en la indústria que es dediquen a això i normalment saben el que es fan. Per tant, abans de començar un film cal mirar l’edat mínima recomanada (tots els públics, majors de 7, 12, etc.) Sembla paradoxal que la saga de Stars Wars sigui qualificada per a nens a partir de 7 anys i Disney vengui marxandatge des dels 2 anys als seus Stores, però no cal que us expliqui per què. També és lamentable que la violència explícita o verbal tingui una qualificació més baixa d’edat que la sexualitat. És ben absurd i contraproduent.

2. L’acompanyament és fonamental. Les pel·lícules no estan pensades per tenir ocupats als infants o als joves mentre els adults fem les nostres coses. Hem de seure amb ells a veure el film. El cinema és un art de gaudi col·lectiu. A casa fem el mateix: seiem i compartim, com també hauríem de compartir els àpats o els contes abans d’anar a dormir. A més, això ens facilitarà entendre les necessitats dels infants, què els fa por, què els enutja, què els agrada. I sempre podem aclarir alguna situació de la trama, paraula o fet que no entenguin.

3. Repetim els visionats. El temps d’un film és força curt en comparació amb la lectura, i sempre descobrim i aprenem coses noves a cada visionat. El primer cop és per gaudir i emocionar-nos, el successius, per entendre i pensar. No cal fer un examen de comprensió cinematogràfica com es fa amb la lectura, però és més que suficient obrir el diàleg perquè sorgeixin diversos temes per conversar.

És important remarcar que no cal tenir pressa per saltar de grup (cicle educatiu). A cada edat, el que li pertoca. Davant el dubte, millor frenar, hi ha moltes produccions per endavant i per descobrir. I qui no hagi vist els films del cicle anterior, caldria veure’ls també, ja que fent un símil amb la vida, és recomanable passar per cadascuna de les etapes de maduració com de visualització.

Sense perdre’ns en els detalls, i de forma breu, els films escollits responen als següents criteris: en primer lloc l’artístic, perquè el cinema o l’audiovisual és un art en si mateix i cal que tinguin grans virtuts en el mitjà (fotografia, guió, muntatge, etc.); en segon lloc, cal considerar la temàtica, i dins d’aquest àmbit, cal remarcar l’ecologia i la justícia social; en tercer lloc, les obres haurien de fomentar la imaginació i el pensament crític; i finalment, en quart lloc, cal valorar la versió més nova o actual, ja que el públic té una forta tendència a la sincronia generacional en la transmissió de missatges.

Aclarir que entre parèntesi trobem el director, o creador en cas de la sèrie, i en castellà si no hi ha doblatge al català. La “S” indica que és una sèrie de films o de plataformes digitals i la “TV” de televisió fins ara. Així doncs, les obres que us proposo són les següents:

Educació infantil

El meu veí Totoro (Hayao Miyazaki)
Toy Story S (VVDD)
Buscant a Nemo (Andrew Stanton)
Niki, la aprendiz de bruja (Hayao Miyazaki)
Pingu TV (Otmar Gutmann)
Ponyo (Hayao Miyazaki)
Bichos (John Lasseter)
Peppa Pig Tv (Neville Astley, Mark Baker)
Capelito. El bolet màgic TV (Rodolfo Pastor)
L’hora d’en Timmy TV (Mick Park, Jackie Cockle)

Primer cicle de primària

Els germans Kratt TV (Chris i Martin Kratt)
Wall-E (Andrew Stanton)
El Castell al cel (Hayao Miyazaki)
Les aventures dels cinc S (Mike Marzuk)
Malson abans de Nadal (Henry Selick)
Matilda (Danny deVito)
El viatge d’Unai (Andoni Canela)
Fantàstic Mr. Fox (dir. Wes Anderson)
Isla de perros (dir. Wes Anderson)
El nen i el món (Alê Abreu)

Segon cicle de primària

Los niños lobo (Mamoru Hosoda)
La Princesa Mononoke (Hayao Miyazaki)
El castillo ambulante (Hayao Miyazaki)
La princesa promesa (Roc Reiner)
Els camins més perillosos per anar a l’escola TV (VVRR)
Big Hero 6 (Don Hall, Chris Williams)
Coco (Lee Unkrich, Adrian Molina)
La història del camell que plora (Byambasuren Davaa, Luigi Falorni)
La tortuga roja (Michaël Dudok de Wit)
Spy Kids S (Robert Rodriguez)

Tercer cicle de primària

Del revés (Peter Docter)
Life Acquatic (Wes Anderson)
Goonies (Richard Donner)
Una carta per a Momo (Hiroyuki Okiura)
Billy Elliot (Stephen Daldry)
Océanos (Jacques Perrin, Jacques Cizaud)
Nausicaä (Hayao Miyazaki)
El viatge de Chihiro (Hayao Miyazaki, Kirk Wise)
La familia suricata (James Honeyborne)
Hugo (Martin Scorsese)

ESO

Restless (Gus van Sant)
Merlí S (Hèctor Lozano)
Captain Fantastic (Matt Ross)
EL club de los poetas muertos (Peter Weir)
Divergent (Neil Burger)
La vida de Pi (Ang Lee)
Amélie (Jean-Pierre Jeunet)
Una verdad incómoda (Davis Guggenheim)
Whiplash (Damien Chazelle)
Food, Inc (Robert Kenner)

Batxillerats

Vals con Bashir (Ari Folman)
American History X (Tony Kaye)
Black Mirror S (Charlie Brooker)
Chernobyl S (Johan Renck)
La ciutat de Déu (Fernando Meirelles, Kátia Lund)
The Cove (Louie Psihoyos)
Ghost in the Shell (Mamoru Oshii)
Bowling for Columbine (Michael Moore)
The True Cost (Andrew Morgan)
Relatos Salvajes (Damián Szifron)

Com a reflexió final, cal no perdre de vista dues coses. La primera és que aquesta llista no és immutable perquè la producció no s’atura i cada cop apareixen noves i extraordinàries obres audiovisuals. I també perquè les societats no són pas estàtiques i, en conseqüència, els interessos i les sensibilitats canvien. I la segona cosa és que hi ha moltes altres meravelles per veure que no estan en aquesta llista. Et recomano ser curiosa i valenta, buscar cinema d’altres països, com també formats i gèneres diferents. La teva biblioteca local és un bon començament, estudia el catàleg de plataformes potents com Filmin, ja que Netflix o HBO tenen força mancances artístiques, i a més trobaràs molta informació a la xarxa.

A gaudir!