Irene Moray: “Són molts anys de silenciar-nos, ara volem parlar nosaltres”

Irene Moray és la guanyadora del Premi Pantalles 2019 de Núvol

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Irene Moray té només 26 anys i ha estat nominada als prestigiosos Premis de Cinema Europeu de 2019 pel seu curtmetratge, Suc de síndria, després de guanyar a la secció “Short Films” del Festival Internacional de Cinema de Berlin. La jove direc està preparant el seu nou projecte i no ens en pot dir res, de manera que parlem amb ella per conèixer el procés i la visió darrere de Suc de síndria, una història íntima sobre el redescobriment de la sexualitat i la cura que cal tenir d’una mateixa després del trauma. Moray no ha estudiat cinema, i escriu i dirigeix des d’una posició que poques vegades veiem representada a les pantalles, a partir de la seva experiència i inquietuds, amb ganes d’explicar les històries que hauria volgut que li expliquessin. Podreu veure Suc de síndria al festival El dia més curt el 21 de desembre.

Irene Moray. Foto: Ester Roig

Han tingut un impacte molt gran el premi i la nominació?
Sí. Pel fet d’haver anat a Berlin m’han escrit de molts festivals i gairebé setmanalment s’interessen per veure el curt. M’han escrit productores i agents de talent, sobretot de fora d’Espanya, perquè aquí ni em contesten els mails [riu]. El fet d’haver estat allà m’ha canviat la posició a la indústria, i que se n’hagi parlat en premsa encara més.

Eres conscient que el que tenies entre mans arribaria tan lluny?
Jo sabia que era una història molt bonica i molt necessària: des del moment que vaig escriure-la vaig saber que això era important per a mi, que era un referent amb el qual m’agradaria haver crescut. Sí que tenia la intuïció que aniríem a Berlin, però perquè anar a Berlin era el meu somni i vaig pensar… si jo ho desitjo tant, perquè no hauria de ser possible? Sempre he apostat per això, i ni m’esperava que algú me’l volgués produir. Jo no he estudiat cinema i no ho hauria imaginat mai, però vaig demanar-ho i em van dir que sí a la primera. Tampoc m’esperava que ho féssim amb tants diners, però volia pagar a la gent, que ningú treballés gratis.

T’hauria agradat créixer amb un curt com el teu de referent?
Jo no tinc cap amiga a la qual no hagin tocat el cul al metro o a la discoteca. Molt sovint hi ha casos d’abús sexual, almenys a la ciutat on visc, que és el que conec. He crescut en una societat on l’abús sexual era molt present, però no se’n parlava mai. I quan se’n parla, és des de l’acte violent i el trauma, mai es parla de què passa després i com les dones han de viure amb això. El cinema que consumeixo és igual: si em parlen d’aquest tema, és per ensenyar-me la violació, i moltes vegades d’una forma que és ofensiva. Per què no parlar del que passa després, de com tirar endavant? Encara que no t’hagin violat, moltes dones tenen problemes a l’hora de posar límits i fer-los respectar, perquè no ens n’han ensenyat. Crec que és un referent molt positiu perquè és una història de curació, veure una dona que li ha passat una cosa així i aconsegueix continuar sent ella mateixa, agafar espai i no haver de quedar-se en l’arquetipus de dona violada.

En el curt, gairebé tot aquest procés de cura passa fora de camp, no hi ha cap gran conversa o cap gran gir argumental.
Jo no volia fer-li esclatar el cap a ningú, no volia fer una cosa del tipus “el final d’aquest curt et sorprendrà”. Volia explicar a poc a poc el procés emocional. Per mi el curt va de com la protagonista aconsegueix obrir-se a la seva parella. No va tant de la violació, podria haver estat qualsevol altra ferida. En el moment concret d’aquest personatge entenem que ja ha fet molta feina i en seguirà fent, no és just l’endemà de la catàstrofe. Volia mostrar com es construeix un espai segur, de trobar persones i una parella que l’estimen i li donen suport. Deixar-se acompanyar per gent que et tracta bé és amor propi. Volia mostrar aquests petits detalls i plaers, que el xoc del curt fossin les emocions i no un gran gir en la trama.

Ens sobra llenguatge cinematogràfic del conflicte i ens en falta per coses com les que tu has mostrat?
Jo he fet servir de referent la meva vida: com em relaciono amb la gent, com m’agrada que a mi em tractin, com voldria que m’haguessin acompanyat si hagués viscut això. La putada és que el cinema és un reflex de la societat, i si la societat és masclista, el cinema també ho serà. Si no es valora el fet de treballar-se a un mateix, respectar-se i tractar-se amb amor, tampoc no ho veurem al cine. La majoria de les persones no es tracten així i la majoria de relacions romàntiques no són com les que he representat. Són les dues bandes: la vida influeix al cinema i el cinema pot influir les nostres vides. El cinema pot entrar molt directe en l’inconscient col·lectiu. Quan veig gent que es tracta bé a la pantalla i els conflictes venen de fora, em fa connectar més. Crec que és important que hi hagi de tot i que cada cop hi hagi coses més sanes, no crec gens en el geni torturat que per fer cinema ha de patir.

Tant en les teves fotografies com en el curt, es veu una forma de tractar el cos molt idiosincràtica.
Et donaré una resposta de merda: sóc taure [riu]. Ho dic de broma i alhora seriosament: em relaciono amb el món de manera material i sensorial, el cos és per mi molt natural, sóc molt feliç surant al llac despullada [és una escena que podem veure al curt]. Per mi el cos és com una flor, com un paisatge, els cossos no em fan fàstig. Tant en les meves fotos com amb el curt hi ha aquesta forma de relacionar-me amb la natura i amb mi mateixa i els altres que em sembla sana. Sóc una persona sensual, m’interessa la intimitat i el sexe, i em fa ràbia com això està representat en el cinema. Per exemple: la masturbació, des de Hollywood fins al porno… sempre penso que hi ha moltes maneres de sexe que no estan representades.

Com vas abordar la representació cinematogràfica del sexe?
Per mi era molt important explicar que era un sexe molt maldestre, en què la Bàrbara [la protagonista del curt, interpretada per Elena Martín] encara no està molt a gust. Si t’hi fixes, en totes les escenes en què rep sexe, duu alguna peça de roba, no com al llac. Vam treballar amb tècniques de tantra, exercicis de respiració, fer el sexe molt ritual, que no és el mateix que fluid. Per mi, aquesta parella no havia d’estar preparada per deixar-se anar, perquè hi havia molt en risc. Era molt important que ningú estigués per sobre de ningú, tot en horitzontal, potser una mica genitalitzat però per provar, com un exercici. En rodar-ho de seguida em vaig adonar que em volia quedar amb les cares d’ells, que el que m’interessava del sexe eren les emocions que els passaven per dins. El curt no és gens explícit en un sentit, però emocionalment ho és molt.

La direcció d’actors per aquest tipus d’escenes va requerir molta feina?
L’Elena i el Marc es coneixen des de fa molt de temps i tenien una manera de relacionar-se físicament que no era la que jo volia. Vam haver de corregir molt com es tocaven perquè jo volia coses molt concretes: “toca el nas així”. Volia que fossin molt tendres, no sexuals. Quan arribava el sexe deixàvem de banda el guió i el primer que vam fer van ser exercicis d’iniciació al tantra, que són tan simples com mirar-se als ulls i respirar alhora, sentir com l’altre respira, veure què li passa. És fort perquè hi ha gent que mai ha fet això amb la seva parella, ni s’ha posat mai a respirar alhora amb la seva parella, una cosa que a mi em sembla molt bàsica. El sexe havia de ser maldestre però alhora molt profund, volien connectar a un nivell molt profund.

L’aigua té una presència metafísica en el teu curt. Utilitzes el cine com a eina espiritual?
Sí, i alhora a l’inrevés. M’he adonat que amb els meus coneixements espirituals tinc una eina per dirigir actors que no té gaire gent. Vaig fer a l’Elena una meditació xamànica i ha plorat d’una forma que jo no he vist al cinema en molt de temps. Encara ara veig aquesta escena on ella s’enfonsa i ploro. Crec que hem anat a buscar una emoció, l’hem capturat i ara és allà. Després a algú li pot semblar cursi, o ensucrat, però no es pot negar que l’emoció és objectivament allà, i a mi em sembla molt poderós. Pel que fa a l’aigua, a part que sempre s’ha fet servir com a símbol de la sexualitat i l’inconscient, vam treballar molt la idea que al fons del llac hi havia molta por i el que feia ella, precisament, és anar a buscar-la. Sembla que sigui ella la que està malament però veiem que el que té por d’entrar és ell. Jo guiava a l’Elena de manera molt abstracta, li deia “veus una taca fosca, que es va fent molt i molt gran” i, a la primera escena, havia de parar la taca, i a l’última, s’hi havia de llançar de cap.

I d’on surt la idea de menjar síndria?
Aquesta és la part autobiogràfica del curt: jo menjant una síndria sóc com la protagonista del curt. M’he fet sang [riu]. És aquesta cosa meva del gaudi sensorial, que inclou el menjar. Era una forma d’explicar que ella comença a connectar amb el plaer de formes no sexuals. M’agrada molt la síndria.

Dius sovint que no has estudiat cine: què t’ha acabat cridant del cinema?
Sempre havia volgut fer cine però crec que ho explico tant perquè em vaig creure que si no podia entrar a l’ESCAC, no podria fer cine. Pensava que no m’ho podia permetre i per tant no podria ser cineasta. Vaig fer fotografia fixa en pel·lis pensant que n’aprendria. Algun cop havia intentat fer algun curt codirigint-lo, fins que vaig fer Bad Lesbian, un curt que havia escrit jo i em semblava divertit, i en un mes l’estavem rodant amb els col·legues. I em vaig sentir molt bé. A mi m’agrada la fotografia, m’agrada la moda, m’agrada la música, i en el cinema hi és tot. Amb Suc de síndria sentia plaer decidint quina cortina posàvem en una escena. També m’agrada molt la part col·laborativa: jo no sé fer música, però sé el que vull, i treballo amb un músic que sap traduir el que li demano exactament i fer-ho molt millor del que ho faria jo.

No has anat a l’ESCAC però tens una visió de la teva posició en la indústria i com a cineasta.
Encara en sé molt poc, però m’adono que hi ha una gran diferència entre aquí i fora. Vaig anar a un festival a Londes i hi havia molta gent, moltes representants de productores que anaven a veure curts i que després em van escriure. Aquí no m’he trobat res d’això, ningú ha vingut a veure res. Ni a Màlaga. Em va xocar veure que a Londres hi ha agents de talent que em posen en contacte amb productores d’aquí. En canvi, els agents de talent d’aquí no m’han contestat ni un correu. Crec que a fora són més llestos seguint el talent jove, aquí t’ha d’anar molt bé per demostrar alguna cosa. També et puc dir que fa un parell de setmanes ens vam reunir dones cineastes, vam mirar les estadístiques i el panorama és encara més desolador. També vull pensar que està canviant, que podré fer la meva pel·li. Caldrien més recursos, tot hauria d’haver estat més distribuït i caldria més diversitat, en tots els sentits.

Que diuen les estadístiques?
12% de dones directores. I tothom va dient “Però ara n’hi ha moltes”. No, literalment no. 12 és més que zero, però no n’hi ha gaires. També veig que als homes els donen pressupostos molt més grans, que a les dones se’ls dona pressupost per fer una pel·li sempre que sigui petita i personal.

Irene Moray. Foto: Ester Roig

Tens consciència política com a cineasta?
Sempre he tingut molt present el feminisme. Anant a Berlin em vaig adonar que visc ofegada en el racisme que hi ha en aquest país. Vaig pensar que venia d’un lloc molt racista i que jo feia comentaris racistes i tenia comportaments racistes i que havia de canviar-ho. M’interessa la política com a eina perquè tothom pugui conviure amb tothom. Crec en la igualtat profunda i que hem de treballar perquè això sigui possible. En el cas del cinema, només el pot fer gent amb cert privilegi. No pots fer cinema si has de matar-te a treballar. Em sento una persona privilegiada entre cometes, i el fet de no venir d’una família de classe alta m’ha fet buscar-me la vida, fa que expliqui les històries des d’un altre lloc que també és interessant. M’interessa veure històries que són crits de veritat, no només la història d’un senyor ric que fa la seva pel·li. Per això explico que no he pogut estudiar cine: jo no he tingut referents en aquest sentit i m’hauria haver agradat veure cineastes sabent que havien fet un curt i que no havien estudiat cine. Quan vaig quedar amb aquestes dones cineastes, vam comentar que les unes érem els referents de les altres. S’ha creat una comunitat que ens diu que no estem soles, amb molta sororitat. Són molts anys de silenciar-nos, ara volem parlar nosaltres. Joder.

Hi havia alguna decisió política en prendre l’opció de fer el curt en català?
Ostres. No hi vaig pensar gens. Jo amb la meva família parlo en castellà, però amb les parelles que he tingut sempre he parlat en català. Si hagués fet un curt sobre la família segur que l’hauria fet en castellà. Aquesta decisió no és gens política. Bé, potser ho és inconscientment, perquè al capdavall tot és polític. Simplement és la meva llengua, i la que he fet servir sempre per parlar amb les meves parelles.

Què t’ha costat més en tot aquest procés?
El més important ha estat empoderar-me, creure que m’ho mereixo i ho puc fer. Ha estat el més important, creure que puc dirigir un equip de cinquanta persones, que ho sé fer i ho faig bé. Aquest procés ha estat el que he hagut de fer. Crec en crear la teva pròpia realitat i que si penses que ets una merda tothom ho pensarà. M’ha costat molt creure’m això, i ara crec en el que faig, crec que és important i pot ajudar la gent igual que a mi m’ajuda consumir altres coses. Per què no hauria de creure en mi mateixa i la gent no hauria de creure en ella mateixa? Si un productor em vol donar molts milions, jo els acceptaré [riu].

Felicitem des de Núvol a la Irene Moray i esperem poder brindar amb ella a la festa de lliurament dels Premis Núvol, el pròxim dijous 19 de desembre a l’Alfa Bar a les 19.30h. Consulta aquí la resta de Premis Núvol.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació