Filmtopia: «Les dones han conquerit molts espais al cinema»

És possible que l’expressió “cinema de dones” ens grinyoli. De fet, moltes cineastes rebutgen l’etiqueta, que sovint s’ha considerat injustament com un gènere en si mateix. La urgència de classificar-ho tot sembla gairebé un imperatiu de la societat moderna, però si deixem aquesta qüestió de banda, en el que estarem totes i tots d’acord és en la necessitat artística de reivindicar unes figures cinematogràfiques indispensables de l’ara i l’abans, però també del futur. La Marta Armengou i la Nuria Vidal, professionals de la crítica i la divulgació audiovisual, fa tot just un any ens sorprenien amb l’arrencada del seu projecte en comú. Filmtopia neix gairebé a conseqüència d’un trasbals professional —l’acomiadament per part de Betevé de les treballadores dels programes culturals cancel·lats ara fa tres anys—, però també d’una voluntat mútua, no només de posar al centre l’activitat de diferents treballadores de la indústria, sinó també de recuperar aquells noms oblidats (o simplement desconeguts) d’un passat on la petjada femenina va ser cabdal. Tot això sense deixar de parar atenció a aquelles noves veus que comencen a dibuixar històries a través de la càmera, l’escriptura de guions o la fotografia. Amb l’objectiu de celebrar aquest primer any de vida, i amb el desig que en vinguin molts més, ens trobem amb la Marta i la Nuria, directora i fundadora del projecte, i cofundadora i coordinadora de redacció, respectivament.

Com va ser el naixement de Filmtopia? 

Marta Armengou: La idea sorgeix fa tres anys, quan al mes de febrer Betevé decideix eliminar tots els programes culturals i ens quedem al carrer de la nit al dia. Amb la Nuria sempre havíem sentit la necessitat de centrar-nos en un tipus de cinema, tot i que sabíem que era inviable mentre estiguéssim a La cartellera. Quan això acaba, després de pensar què faríem amb la nostra vida, i davant la cancel·lació de tants programes i espais culturals, decidim crear-ne un de nou. Vam pensar que era el millor moment per fer-ho.

Nuria Vidal: De fet, abans de decidir-nos vam considerar diverses opcions. Primer vam valorar la realització d’un pòdcast, però no teníem els mitjans i ens semblava poca cosa pel que ens rondava pel cap. Després vam pensar en un bloc o una web, però més petita del que ha acabat sent. I aquí la Marta va ser la que va dir: “si ho fem, ho hem de fer bé”, i de seguida es va posar les piles. Jo m’encarrego més dels continguts, però ella és la que ha portat tot el pes de l’organització des de l’inici, tota la feina d’estructura i de posada en marxa és mèrit seu. No ha sigut gens fàcil, perquè és una web complexa amb molts apartats, va costar molt. Però bé, amb feina, constància i ganes, i també alguns moments de crisi i cansament que hem anat superant, el 8 de març de l’any passat vam sortir. I aquí estem.

Així doncs, vosaltres dues us coneixeu a Betevé?

N.V.: Jo treballava a dos programes de Betevé. Quan Les 10 notícies es va acabar, em vaig quedar a La cartellera, on cada vegada fèiem més coses en comú amb la Marta. Després, quan ens vam trobar al carrer, jo com a autònoma ja estava acostumada, però la Marta portava molts anys fixa i va ser un procés diferent.

M.A.: És curiós perquè acabàvem d’aconseguir la plaça fixa gràcies a un judici que vam guanyar, i en el moment en què se suposa que teníem més seguretat i estabilitat, resulta que ens fan fora. Jo portava 13 anys i va ser un cop molt dur, em va costar molt recuperar-me d’aquell sotrac, i crec que d’alguna manera vaig canalitzar tota aquella energia en crear quelcom nostre, tot i que sabíem que el camí no seria fàcil.

Heu superat les expectatives que us vau marcar fa un any?

N.V.: Les hem superat en el sentit de tenir molt de ressò, col·laboracions de molta gent, de sentir que tenim una presència en el món del cinema, i no només a Catalunya o a Barcelona, sinó una mica més enllà. Jo n’estic molt satisfeta. Per altra banda, també hem tingut un suport molt compromès per part de les institucions. Tot i que pel que fa al públic ampli, costa força que la gent se subscrigui. No és que no ens llegeixi, perquè sí que ho fan, però el següent pas costa una mica més.

Heu pensat en alguna manera de encarar aquest repte?

M.A.: Aprofitant que ara Filmtopia celebra un any, hi haurà canvis. Un d’ells serà que regalarem un mes gratuït perquè tothom tingui la possibilitat de provar-ho. També augmentarem el nombre d’articles que es poden llegir: abans eren tres articles al mes, ara seran tres a la setmana. Ho estem posant molt fàcil. Tant de bo poguéssim oferir tot el contingut gratis, però al final hi ha un model de negoci darrere.

«Ara, quan demanes fer una entrevista per Filmtopia, ja no cal explicar què és»

Com es finança un projecte d’aquestes característiques?

M.A.: L’única opció viable per a nosaltres era demanar subvencions, perquè ni podíem permetre’ns tirar-ho endavant amb els nostres recursos, ni tampoc volíem demanar un préstec. El problema és que el procés de les subvencions és molt lent, i de vegades tu vols anar més de pressa que la burocràcia, però t’has d’adaptar a aquests ritmes. Si haguéssim tingut els diners, segurament la web hauria sortit ben bé un any abans.

En el món del cinema ja passa, que una mai pot anar al ritme que voldria.

M.A.: Sí, en el fons moltes vegades ens sentíem com si estiguéssim aixecant una pel·lícula. Cal parlar amb molta gent per intentar que creguin en el projecte i tirar-lo endavant. Sabem que és una feina d’equip i que necessitem a tothom. Moltes vegades em sento representada amb directores amb les quals tinc més relació, amb la diferència que elles, un cop fan la pel·lícula i l’estrenen, passen a una altra. La nostra pel·lícula no s’acaba mai.

També esteu presents a diversos festivals.

N.V.: El primer amb el qual vam col·laborar, perquè va coincidir amb el nostre naixement, va ser el D’A. També tenim contacte amb un festival molt petit que es diu La Gran Pantalla, on l’any passat ja vam participar. I sobretot amb La Mostra de Films de Dones: vam fer una feina molt important en la seva última edició. La nostra idea és anar cobrint cada vegada més festivals, el que passa és que molts cops veiem que no arribem. Volem establir més relacions amb els de Barcelona, evidentment, però també amb els de fora. Per exemple, amb el de Sant Sebastià tenim molt bona relació, i volem arribar a altres festivals nacionals importants com el de Màlaga o el de Valladolid. I no només cobrir-los com a mitjà, sinó establir-hi vincles. 

M.A.: I amb Dones Visuals, a les jornades que fan cada any, també vam participar. Per altra banda, la xarxa es va eixamplant i tenim moltes col·laboradores, però treballen com a autònomes. No tenim ningú que estigui a jornada sencera més enllà de nosaltres dues, i això també té els seus inconvenients. De vegades és difícil trobar l’encaix o saber si una persona podrà fer una determinada cobertura, i ens hem d’anar adaptant una mica.

Us imaginàveu que ara mateix estaríeu amb tantes col·laboracions arreu?

M.A.: La veritat és que no. En el moment en què vam decidir tirar endavant el projecte era perquè realment hi crèiem, però quan veus el que costa crear tot això… Hi ha hagut moments de dubte, de no poder més. A més, tu vols anar a un ritme i la vida va a un altre, i trobar aquest equilibri també és complicat. Però quan veus els resultats després de tant esforç penses que ha valgut la pena.

N.V.: Una de les coses més significatives és que ara, quan demanes fer una entrevista per Filmtopia, ja no cal explicar què és. Potser no l’han llegit o no l’han consultat, però ens coneixen. I això és mitja vida.

M.A.: Un altre fet que ens ha sorprès és la quantitat de gent que ens comenta que els agrada molt el projecte i que encaixa amb la seva manera de ser i de pensar, que som el que voldrien trobar en els mitjans. Fins i tot ens proposen temes, i si creiem que realment tenen interès, no dubtem en portar-los endavant. A partir d’un equip més o menys fix, cada vegada tenim més col·laboracions, no només de Barcelona, sinó també de Madrid i de tota Espanya.

Què trobem a Filmtopia que no trobem en altres webs?

N.V.: La possibilitat de parlar de tot allò que normalment no es parla. Tant de temes del passat, com ara els retrats de gent més desconeguda, com les entrevistes amb professionals que normalment no tenen cabuda en mitjans convencionals. A part de tractar temes que tracta tothom, perquè l’actualitat mana, a la web hi ha una dedicació intensa i molt clara per reivindicar i donar a conèixer el que s’escapa de l’habitual. Aquesta és una de les senyes d’identitat de Filmtopia, i crec que cal recalcar-la, perquè webs boníssimes n’hi ha moltes, però webs que tinguin aquest tipus d’informació i continguts no n’hi ha tantes.

M.A.: Teníem molt clar que si sortíem calia fer-ho amb algun tret diferencial respecte a la resta. Ningú estava oferint informació especialitzada sobre cinema fet per dones, i tampoc aquesta mirada més àmplia, no centrada només en el present, sinó donant-li importància a les pioneres del passat sense oblidar tota la gent jove que necessita espais on donar-se a conèixer.

N.V.: I també donar veu a altres professions. La primera entrevista que vam fer va ser a la Lola Salvador, que és una de les guionistes més veteranes del nostre país. També hem parlat amb muntadores, sonidistes, directores de fotografia, scripts, etc.

Trobeu alguna dificultat en el fet de centrar-vos només en el cinema fet per dones?

N.V.: Nosaltres sempre hem entès aquest cinema, no només com una feina de les directores, sinó també de totes les dones que treballen en el sector, que n’hi ha moltíssimes. Quan ens trobem un film dirigit per un home però produït, escrit i fotografiat per una dona sorgeixen dubtes ineludibles: es crea un petit conflicte que encara no hem sabut resoldre.

M.A.: Una pel·lícula és la feina d’un equip i totes les persones implicades són essencials, però és important reivindicar aquelles professions que normalment estan en un segon pla. Algunes sí que se’ls reconeix la feina amb premis, però hi ha d’altres que estan molt amagades, i la idea és visibilitzar la rellevància d’aquestes tasques. 

«Una de les senyes d’identitat de Filmtopia és reivindicar i donar a conèixer el que s’escapa de l’habitual»

Cadascuna de vosaltres, a més de Filmtopia, teniu altres projectes: tu, Marta, dirigeixes el pòdcast de la Filmoteca de Catalunya “Viatge a Júpiter”, i tu, Nuria, portes al dia el teu bloc de crítica i escrius per altres mitjans. Com ho feu per tirar-ho tot endavant?

M.A.: El projecte del pòdcast me’l van proposar quan jo em vaig quedar sense feina, i és l’única cosa que mantinc a part de la web, a la qual dedico el 200% del meu temps, és a dir, moltíssimes hores. La resta de propostes les he anat rebutjant perquè sé que això necessita dedicació total.

N.V.: Jo també li dedico moltes hores, però faig altres coses. Primer perquè necessito viure, i no només pel que fa als diners, sinó viure també de cap. Aquesta és la meva feina principal, però intento combinar-m’ho de manera que cada setmana tinc feina de Filmtopia i un altre encàrrec. M’interessa, a part de publicar regularment en el meu bloc, mantenir contactes amb diferents publicacions o programes, tant personalment com pel bé d’aquest mitjà. 

M.A.: Que quedi clar, però, que és una feina d’equip. De seguida vam contactar amb Toormix, que és l’empresa que ha dissenyat la pàgina web i la nostra imatge. Ells van estar amb nosaltres des del principi, d’altra manera hauria estat impossible. I més enllà de les quatre redactores habituals, com dèiem, cada vegada la xarxa de col·laboradores és més gran. També hi ha gent que ens ajuda amb continguts web, de fet, ja tenim community manager!

A Filmtopia podem trobar-hi crítica cinematogràfica, cobertura de festivals, la reivindicació de figures del passat… Un ventall molt variat de contingut.

N.V.: Realment abastem molt, perquè també parlem de llibres i sèries. Anem destacant tot allò que ens sembla interessant, fins i tot tenim la idea de rescatar llibres del passat. Encara no hem pogut, però és un dels futurs objectius. Pel que fa a les sèries, intentem que no ens passin per alt les més puntuals i importants.

De vegades hi ha aquesta sensació que no hi ha tantes propostes dirigides per dones, però si ens fixem bé, res més lluny de la realitat.

N.V.: Hem parlat moltes vegades sobre aquest tema. Quan vam començar ara fa tres anys, pensàvem que no hi hauria tant de contingut, perquè potser s’estrenaven cinc pel·lícules liderades per dones cada mes. Ara hi ha entre tres i quatre a la setmana, i això sí que no ho podíem preveure. És una satisfacció, perquè vol dir que s’han conquerit molts espais, però també ens passa que, una feina que més o menys podíem controlar fàcilment entre les dues, ara se’ns escapa, i per això necessitem cada cop més gent.

Teniu preparada alguna novetat per celebrar el primer aniversari de Filmtopia?

M.A.: Hem redissenyat una mica l’aspecte visual de la web, amb la intenció de fer-la encara més accessible, i a més a més sortiran dues seccions noves que inclouen un total de 24 col·laboracions. Per una banda, amb “Professions il·lustrades”, donarem llibertat total a dotze il·lustradores d’Espanya perquè interpretin al seu estil les diferents professions del món del cinema, i així cada mes tindrem una proposta diferent. L’altra novetat, també mensual, és “Tresors amagats”, on demanem a un grup molt ampli de treballadores del sector que ens descobreixin una pel·lícula que vulguin rescatar de l’oblit, films que han passat sense pena ni glòria, o que potser sí que van tenir certa repercussió, però que ja fa molt de temps i d’alguna manera la volem reivindicar. L’única coordenada que donem és que sigui dirigida per una dona.

I ja teniu una primera proposta per a aquesta secció?

La primera que tenim és la de la guionista Alicia Luna, que ens parla d’Europa, Europa, la pel·lícula d’Agnieszka Holland de 1990. Moltes vegades són pel·lícules que desgraciadament no es troben en plataformes i que potser sí que havien existit en format físic, però que ja s’han deixat de distribuir.

A més d’aquestes novetats de contingut, teniu algun altre objectiu a mitjà termini?

M.A.: El següent pas és fer la web també en anglès. Hi ha molta gent que ens ho ha demanat, fins i tot, de vegades, les mateixes cineastes que hem entrevistat: quan són directores estrangeres, ens comenten que els agradaria poder llegir-ho. Ara mateix la tenim en català i castellà, i ja són com dues webs perquè ho hem de fer tot per duplicat. Sabem que serà molta feina i tampoc ens hem marcat cap termini fix, però sí que és un dels nostres objectius més immediats.

Creieu en el futur de la crítica cinematogràfica?

M.A.: Segurament és un àmbit que ha perdut rellevància, però vull creure que encara hi ha gent a qui l’interessa.

N.V.: Potser és perquè soc més gran i tinc una altra perspectiva, però una cosa que tinc clara és que els textos que s’escriuen no són només per al moment, sinó que perduren en el temps. La motivació de la seva escriptura i publicació no hauria de ser perquè es llegeixin la setmana en què surt la pel·lícula, aquests articles tenen vida més enllà de l’actualitat i aquest és un dels grans avantatges de la web, que ho pots trobar tot: les entrevistes, les crítiques, les cobertures… Hi ha un cercador i pots buscar el que necessitis, a diferència de les revistes en paper, que es perden perquè ocupen espai i les acabem llençant. Si vols escriure sobre la Josefina Molina has d’anar a buscar les seves pel·lícules, però també el que es va dir d’elles. En aquest sentit, personalment em sembla que la crítica segueix sent indispensable.

M.A.: Una de les coses que ens fa més il·lusió és quan algú ens diu que ha trobat informació sobre alguna pel·lícula o professional a la nostra web. De vegades no ets conscient, i sort d’aquesta gent que quan et veu t’ho recorda. Com la Nuria, també penso que la crítica és una tasca que no està tan lligada al present, i que, per tant, no perd valor al llarg del temps, sinó tot el contrari. Per exemple, ara que Sean Baker ha guanyat quatre premis Oscar, segurament molta gent s’interessarà pel que va fer abans, i és probable que llegeixin textos sobre les pel·lícules prèvies a Anora.  

Per acabar volia fer-vos una pregunta més cinèfila: Quina seria la vostra directora de confort? Aquella a la que torneu quan us voleu sentir com a casa?

N.V.: Sento ser una mica heterodoxa, però jo, quan necessito desconnectar, prefereixo veure una sèrie, i com més ximple millor. Això és el que m’ajuda a aturar el meu cap, i en aquest cas no m’importa per qui està dirigida. Però si em preguntes per una directora que m’agradi —pregunta que fem a moltes de les nostres entrevistades i que sovint les deixa desconcertades—, et diré que tinc gustos molt eclèctics que van des de Katherine Bigelow fins a l’Agnes Varda. Dos paradigmes molt diversos, i dues maneres d’entendre el cinema.

M.A.: A mi no m’agrada gaire repetir pel·lícules, a menys que hagi passat molt de temps. Una de les coses que més il·lusió em fan és el fet de descobrir. M’adono, gràcies també a la feina que fem, que de cop i volta algú em parla de tal directora georgiana que fa molts anys que es dedica al cinema i que, a més a més, no és l’única, sinó que forma part d’una nissaga de cineastes. I et preguntes:  Com és que no he vist res d’això? Per mi aquestes descobertes són també la raó de ser de Filmtopia. Realment hi ha molta gent amb carreres espectaculars que desconeixem, que se’ns escapen.

L’última descoberta que més us ha colpit?

M.A.: Quan van fer la retrospectiva de la Su Friedrich a la Filmoteca de Catalunya vaig sentir que descobria una figura molt potent, per exemple. Però també altres que he anat coneixent durant aquests anys, com la Márta Mészáros o la Kira Murátova, que són dues cineastes amb trajectòries molt importants i, en aquests casos, també molt connectades amb l’actualitat, ja que en les seves pel·lícules han parlat de temes controvertits, inclús avui en dia, que encara ens xoquen i dels quals fa molt de temps que se’n parla.

N.V.: A mi m’agrada molt veure curtmetratges de gent que encara no ha fet llargs, i imaginar què faran aquestes directores en el futur. Després m’equivoco, però em sembla molt divertit.