Estem envoltats de pocavergonyes

Amb la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès plena a vessar, el comissari de l’Any de la Colla de Sabadell, Joan Safont, ens posava en context i feia una breu pinzellada sobre la vida de la colla de Sabadell i el que va significar per a la cultura catalana el seu paper trencador i revolucionari. L’escriptor ens feia saber que La colla de Sabadell, també anomenada “Coro” de Santa Rita, es va formar l’hivern del 1918 i aplegava personalitats com ara el poeta i dramaturg Joan Oliver, els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols. També els artistes Ricard Marlet i Antoni Vila Arrufat, el periodista Lluís Parcerisa, l’advocat Josep M. Trabal, el filòsof  Miquel Carreras i el farmacèutic Joan Garriga. 

N’hi ha que han sentit anècdotes de la colla, altres que desconeixen la història per complet i pocs que coneguin l’entrellat d’un grup de persones que va formar part de l’elit cultural del país des de baix, amb ben poca cosa, xavalla i tripijocs. 

Ens remetem a la Catalunya revifada industrialment dels anys 20 per la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial i fins a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, artísticament parlant, es respirava un ambient polaritzat entre l’academicisme vuitcentista i el progressiu apropament dels joves a l’ideari noucentista. La Colla va irradiar la ciutat vallesana amb el seu esperit transgressor, catalanista i cosmopolita a partir de tres eixos cabdals: l’escola de Belles Arts, la universitat i el Diari de Sabadell. Tres potes que van servir el ‘Coro de Santa Rita’ per sacsejar la moral burgesa per la via de les lletres i la provocació.

Del visionat Estem envoltats de pocavergonyes de 55 minuts de durada, es pot extreure la conclusió que l’humor de la Colla de Sabadell tenia com a primer objectiu trencar els esquemes conservadors de les classes dominants a través de l’absurditat i la sàtira. Tenien la voluntat de capgirar una societat (la sabadellenca de primers de segle) aferrada a les velles creences. Practicaven una literatura esmolada a través del seu major amplificador, el Diari de Sabadell. To burlesc, metàfores punxegudes i influències d’avantguarda dadaista.

No obstant això, malgrat que els dadaistes van adoptar una actitud negativista en relació amb l’escac que patiren els valors europeus arran de la gran guerra, la Colla de Sabadell es va abocar a l’ideal regenerador de la Catalunya-ciutat. Aquella tesi amb què la burgesia catalana, a l’estil del que des del Romanticisme havien fet els diversos pobles europeus, intentava bastir una cultura nacional, moderna i cosmopolita que ajudés a vertebrar el país.

Més enllà de qüestions històriques, després de veure el documental un s’emporta a casa la gran primera acció col·lectiva de la Colla de Sabadell. Parlem de l’estiu de 1919, quan van organitzar un campament a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, concretament a la font de Saüc. Van sortir de Matadepera amb un ase carregat d’estris inútils i amb Joan Oliver i Antoni Vila Arrufat enlairant un bastó amb una barra de pa travessada que els feia de para-sol. Sota la balma, on hi ha la font, hi van penjar un tendal de ratlles amples a mode de tenda, llums xinesos de paper, un gramòfon i un simulacre d’instal·lació elèctrica. L’últim dia van cuinar un arròs a la cassola on abocaven tot el que els havia sobrat, amb llaunes, xocolata, cafè i tabac inclosos.

Després de la projecció, Safont va donar pas a un col·loqui entre la directora del film Clara Soley, el membre del col·lectiu Pere Quart Anton Carbonell i el realitzador Rafael Uyà. Soley es mostrava contenta pel goig que feia la sala i remarcava la dificultat de recrear anècdotes i històries que s’han anat salvaguardant del boca-orella, però que mai no havien estat recollides en cap document. “És molt arriscat imaginar imatges, fer fabulacions que siguin acurades i fidedignes. Hem intentat ser el més fidels possible a la realitat que visqueren i l’ambientació dels anys 20”. Al mateix temps es mostrava contenta amb el grup de joves amb què havien treballat. “Ho han fet molt fàcil i és d’agrair”. I afegia que “és vital que el jovent conegui la història de la Colla de Sabadell i del país perquè més enllà de ser intel·lectuals nostrats de la cultura catalana, van patir, com tants d’altres, l’horror de la guerra”.

Carbonell explicava que la voluntat del col·lectiu Pere Quart és la d’afavorir l’ensenyament de la literatura. I que el documental és extremadament necessari perquè, a parer seu, la història d’aquest grup de joves sabadellencs és força desconeguda entre la gent del nostre país que no és de la ciutat. En aquesta línia, destacava que divendres passat van haver-hi 600 alumnes al cinema Imperial de Sabadell per veure el documental. “Va ser un moment meravellós”, destacava. 

Al seu torn, el realitzador Rafael Uyà feia saber quines eren les dificultats amb què s’havia trobat a l’hora de convertir text en imatge. “Només hem trobat una imatge en què apareguin els nous integrants de la colla. Les imatges de l’exili, per la seva força i dramatisme, ens han ajudat molt. Va ser el període més cruent de les seves vides.” I acabava, tot preguntant al públic assistent què hagués passat si la Guerra Civil no hagués estroncat la carrera d’aquesta gent tan prometedora.

La producció del documental, impulsada pel Col·lectiu Pere Quart, de 55 minuts de durada es va fer curta. Tant que en acabat es va preguntar en diverses ocasions si s’emetria a TV3 i si es podia adquirir d’alguna forma.  La resposta a la primera pregunta va ser que “estem en converses perquè s’emeti” i la segona va ser afirmativa. “Properament el podreu adquirir”, cosa que va arrencar un llarg aplaudiment i la gent va anar abandonant la sala Bohigas, tot comentant el visionat.
Per a aquells que us hagueu perdut el documental de la Colla de Sabadell, Estem envoltats de pocavergonyes, encara hi haurà almenys tres oportunitats per veure’l durant les properes setmanes: a l’Espai Foc, el dia 27 a les 21h (cal invitació): al canal 33, els dies 27 i 28, a les 23.22h; i a l’Imperial, el 8 de gener a les 21h.