El metec que desafia

“La vida era eso”, la road movie de David Martín de los Santos, ofereix un viatge emocional de retrobament identitari propi de la retrospectiva de l’emigrant

A “Le Métèque”, Moustaki recita: “Et nous ferons de chaque jour / Toute une éternité d’amour / Que nous vivrons à en morir”. Hi ha un tipus d’immigrant que expressa una vanitat justa, legítima i clarament merescuda. La seva és una superioritat humil, justificada només gràcies al patiment i al dolor al qual s’ha de gestionar per instint. Perquè qui que emigra no ho acostuma a fer per caprici ni voluntat, sinó per instint i necessitat. Quan marxa, l’emigrant deixa una part enrere, que enterra amb l’esperança de tornar a recuperar algun dia, i La vida era eso, de David Martín de los Santos, parla una mica d’això. La pel·lícula, protagonitzada per Petra Martínez i la catalana Anna Castillo, s’ha pogut veure en l’última edició del D’A Film Festival de Barcelona.

"La vida era eso" (2020), de David Martín de los Santos
“La vida era eso” (2020), de David Martín de los Santos

La María i la Verónica coincideixen en un espai-temps incòmode, tan incòmode com ho pot ser l’habitació d’un hospital en una ciutat que no és la teva —Gant, Bèlgica —. Durant la convivència, les dues dones, de generacions distants i de perfils oposats, erigiran un vincle bonic molt semblant a l’amistat que acabarà donant pas a una estranya química i a la transmissió vital i espiritual entre les dues. Però aviat tindrà lloc un fet que desencadenarà una fugida per part de la María. Una fugida en el més estricte dels seus sentits: un trencament amb el seu present, amb el seu cercle, que la conduirà a Almeria en una mena de travessia existencial i ascètica.

A partir de llavors, el film esdevé una road movie frenètica, que zigzagueja amb subtilesa i elegància explicant la història d’una dona que assaboreix la troballa en la pèrdua. Una peça perfectament filmada i mesurada, on els personatges apareixen i desapareixen amb una cautela honesta —com l’estel·lar paper que interpreta Florin Piersic, Jr. —, i on es tensen i destensen en un western silenciós —que ens recorda a la Isla Mínima— per una Espanya deserta i profunda, oblidada i, per tant, meravellosament salvatge, silvestre i hostil.

Però malgrat que La vida era eso sigui una recaragolada odissea i una muntanya russa emocional, el seu ritme obliga l’espectador a aixecar el coll i retorçar-lo perquè aquest pugui apreciar cada detall, sense causar torticolis.

L’equip i l’elenc confeccionen un drama rural on predomina la naturalització i, sobretot, la naturalització de la mort. Perquè el tractament de la mort de Martín de los Santos és autèntic, pur, i no disposa de maquillatge per representar —o més aviat plasmar — la mort en totes les seves facultats. La mort com a estocada puta. La mort irònica, ràpida i àgil, que pràcticament no molesta. La mort que desactiva una persona i n’activa una altra. El director, sobre això, va voler explicar durant la presentació al D’A que La vida era eso és un cant a la seva mare, així com a “la generació de dones de la postguerra”. Les dones que van tenir un paper secundari, perseguides i tancades al més fosc dels racons durant dècades.

La pel·lícula també és una mena de comiat. Martín de los Santos va haver de viure, gairebé simultàniament, la mort dels seus pares, diagnosticats ambdós de malalties terminals, i que van morir en molt poc temps de diferència. Després d’això “comences a viure la vida d’una forma una mica diferent. Això que he fet és un intent de procés de dialogar i d’apropar-me a ells”. El viatge, el temps, la vida i la mort es concentren en una explosió on el camí de l’errant és un recorregut interminable i exhaust, però també indispensable i sine qua non per trobar respostes i guanyar el temps que tot ho cura. Que ja ho deia Cortázar, que ser argentí era estar lluny, era estar trist.

Amb la pel·lícula, Petra Martínez va guanyar el premi per Millor actriu del Festival de Sevilla (2020). Aviat, passat l’estiu, es podrà veure en cinemes. La pel·lícula acabarà de girar per Espanya i es podrà veure a finals d’agost en cinemes.

I els meus cabells als quatre vents,

vinc a trobar-te i a sentir

com és d’immens aquest camí

que encara tornaria a fer.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació