El documental Vitis Prohibita guanya el Gran Premi del Jurat del Most

El documental Vitis Prohibita, La Retour des Cépages Résistants guanya el Gran Premi del Jurat del Festival Most 2019 i s’ha erigit com la gran guanyadora d’una edició en què s’ha batut un rècord de públic, amb més de 5.000 persones després dels 10 dies de festival al Penedès i pendents dels cinc dies del rebrot del Most al Priorat (del 27 de novembre a l’1 de desembre).

Com explicava Joan Tardà a Núvol, el documental de Stéphan Balay Vitis Prohibita, La Retour des Cépages Résistants “explorala increïble història de les vinyes prohibides i les varietats de raïm resistent. Podria semblar una llegenda, però no ho és; és la història real de la prohibició d’unes varietats de raïm, perquè els seus vins van ser acusats de tenir mal gust i de dur a la follia. El nou film de Stephan Balay aborda la temàtica dels noves varietats de raïm resistents que permeten no haver de ruixar les vinyes amb pesticides. Balay ha tret a la llum una pel·lícula que explora la manera de fer vi americana i europea. Els protagonistes, viticultors i associacions com ara Mémoire de Vigne (Memòria de vi), exposen les qualitats d’una tipologia de raïm que fins ara ha estat desconeguda, però que surt amb força per fer avançar la indústria del vi cap a l’ecologisme. La pel·lícula busca eixamplar la dimensió internacional dels raïms resistents per, finalment, acabar reflexionant sobre el “necessari” gir ecològic de la indústria”.

Els films guanyadors de la secció Collita 2019 han estat Celler cooperatiu de Gandesa. Testimonis d’Oriol Gràcia i Esther Benet que rep el premi Vi català; El vino, el mundo y nosotros d’Antonio Lobo que rep el premi a Projecció Internacional; Vinho d’André Laranjinha es fa amb el premi a Millor Documental; Patchwork de María Manero Muro amb el Premi a Millor Ficció; DO Penedès. 2700 anys de Jordi Escofet a Millor Promocional i L’invisible de Sergey Tsoller amb el Premi Arrels. Demasiado lejos para oírlo todo d’Héctor Montaño es fa amb el Premi del Jurat de la secció Brot 2019.

El MOST en aquesta edició ha lliurat els premis honorífics a l’actriu Assumpta Serna i al director Ventura Pons, en reconeixement a la seva llarga trajectòria. Com a homenatge a l’interpret, el festival va programar una sessió especial amb la projecció de dues pel·lícules amb l’actriu com a protagonista. Ambdós han visitat el Penedès per recollir els guardons, de caràcter honorífic, durant els dies del festival.

El sector del vi se sent convocat al festival i cada cop hi assisteix més públic vinculat al món vitivinícola, que mostra el seu interès pel cinema del vi i el cava. El certamen també ha viscut aquests dies grans moments cinèfils, amb l’emocionada reacció d’Assumpta Serna en rebre el premi honorífic, l’emotiva entrega del premi a Ventura Pons, la motivada aparició de Greta Fernández els dos últims dies de festival participant del Brot#4, i l’expectativa generada pel nou cinema gallec, amb l’entusiasme d’un públic entregat a O que arde d’Oliver Laxe i a la masterclass prèvia del gran Jordi Balló. A O que arde, Laxe narra, eminentment, la confirmació d’un fracàs social i humà. Sobre un guió sobri (de Laxe i Santiago Fillol), se’ns expliquen els primers dies de l’Amador (Amador Arias) després de sortir de la presó, retornat a casa la mare (Benedicta Sánchez, primer paper). El fill és un piròman, un criminal, però també un malalt. És un home extemporani, aïllat del progrés, sacrificat al camp i les seves bèsties. Com diu Gerard Mur a Núvol, “estèticament, O que arde és una obra paradoxal. Com la natura, que tan bella pot ser intacta com destruïda (o en destrucció). La formositat de les imatges està signada per Mauro Herce, encarregat de la fotografia. Herce poleix una Galícia humida, tapada i fangosa. Un paradís silvestre que, quan crema, no perd atracció visual. Laxe i el seu equip filmen a tocar dels bombers: van haver de formar-se físicament i teòricament per passar a dos pams del foc. Es tracta, en resum, d’una pel·lícula sensorial, de to gairebé documental. El de Laxe és, segons ell mateix, “un cinema d’emocions perennes”.