El cercle viciós i els asèptics escorxadors europeus

“I tot això qui ho paga?”. El nostre sistema econòmic està custodiat per un gran nombre de cavallers de franel·la que semblen incapaços de respondre la cèlebre pregunta de Josep Pla. Com a mínim això és el que hom pot deduir després de veure Oeconomia, una de les més destacades propostes de la secció internacional de llargmetratges de L’Alternativa. Definir-la és complicat, ja que més que un documental ve a ser un simulacre, un esborrany que queda necessàriament obert. Tenint en compte això, és comprensible que gran part de la pel·lícula estigui protagonitzada per una espècie de quadrícula infinita on números i gràfics van ballant al ritme que la directora Carmen Losmann avança en la seva investigació, recorrent les seus del poder econòmic alemany i europeu.

La idea inicial és d’allò més senzilla: explicar com funciona el capitalisme. Partint d’aquesta base podria semblar que, més que un festival de cinema independent, aquesta hora i mitja de metratge hauria de tenir com a lloc de projecció una classe d’economia de primer de batxillerat. Però no és així. Quan, al principi del film un antic treballador de l’FMI ens explica que mai s’havia plantejat com es creen els diners, els fonaments de la teoria econòmica de barra de bar que tots tenim més o menys apresa salten pels aires. No podia ser tan simple, menys encara si tenim en compte que, des de 1971, el patró or no té cap mena d’importància.

Així doncs, com funciona, d’on surt la pasta? Segons he entès, els bancs utilitzen els préstecs per produir diners. Sona estrany, no? “Economy grows as credits are issued. Credits are issued as economy grows”, ens diu un dels primers esquemes circulars que apareixen en pantalla. A partir d’aquí tot es desmadra i, de mica en mica, entre entrevistes que no es concedeixen, simulacres de reunions i estranyes conversacions de Monopoly, es va construint un relat que intenta posar llum al cercle viciós que conforma el model econòmic en què hem viscut fins al moment. Més crèdit = Més creixement = Més vendes = Més diners = Més crèdit. I així successivament…

Vist des de fora, podria semblar absurd. “És un sistema de creences, no té per què ser lògic, només ha de seguir funcionant”. Però són massa anys d’acceptació irreflexiva, de fugida cap endavant. “Són els guanys d’avui els deutes de demà?” pregunta Losmann a una de les seves fonts. “Sí”, li respon amb un somriure tímid. Aquest deute és en molts casos assumit per uns estats que acaben sent incapaços de “decidir lliurement què finançar”. Els cercles virtuosos poden tornar-se viciosos sense que un tingui temps d’adonar-se’n. Més encara si tothom opta per ignorar l’elefant a l’habitació, esperant que les conseqüències les paguin els que estan per venir. 

Tot això se’ns explica acompanyat d’imatges d’oficines fredes i impersonals, llocs de poder asèptics que funcionen de forma industrial, neta, efectiva. Tot sembla formar part d’una gran maquinària carregada de silencis inquietants, com els de les vaques abans d’entrar a l’escorxador. La gent, el poble, els grans perjudicats per tot això caminen de forma robòtica, aturant-se als passos de zebra encara que no vinguin cotxes, respectant lleis que ni han escrit ni entenen ni cal que entenguin. El cercle continurarà fins que esclati, si no és que ja ha esclatat.