Avorrir el sexe amb Albert Serra

Albert Serra fa amb imatges el que el Marquès de Sade va fer amb paraules

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Sortint de la presentació de Liberté, la nova pel·lícula d’Albert Serra sobre les perversions d’un grup de llibertins del segle XVIII que es troben al bosc per fer cruising, l’adjectiu més repetit entre la gent amb què vam comentar-la no era “desagradable”, sinó “avorrida”. Serra sol dir que els únics que s’avorreixen són els avorrits, perquè una persona desperta sempre pot o bé extreure o bé posar coses de valor en qualsevol situació. El cinema de Serra treballa amb aquesta lògica de l’ambigüitat infinita de les imatges, sempre miralls o llenços en blanc amb un punt inefable que l’espectador ha d’omplir. Liberté radicalitza aquesta persecució del buit en un exercici artístic que difumina la frontera entre cinema i performance. El mateix Serra va dir que estàvem davant d’”una pel·lícula que et buida”, i no hi ha res més humà que l’horror al buit. Diu viquipèdia que “avorrir” ve del llatí “abhorrēre” format pel prefix “ab” ‎(«privació, separació») i el terme “horrēre” ‎(«tremolar, espantar-se, posar-se els pels de punta»), és a dir “apartar-se d’allò que causa espant”.

Liberté és Serra fent de Marquès de Sade. La gràcia del director banyolí és que entén perfectament que el contingut filosòfic del marquès, igual com passa amb els diàlegs de Plató, no es pot deslligar del seu estil. De fet, tothom coneix els tòpics de Sade, però gairebé ningú l’ha llegit perquè llegir-lo és insofrible. Això no té res a veure amb la indecència del que es descriu a les seves obres, sinó amb el martiri del llenguatge. De manera deliberada, les obres del Marquès de Sade són llargues, incoherents, fragmentàries i, sobretot, repetitives. L’esquema diàleg filosòfic-tortura-descàrrega és repeteix ad nauseam fent que imatges i escenes suposadament estimulants acabin resultant tedioses. Deixant clar que les domina, Sade subverteix les prescripcions de la narrativa i no ofereix cap alternativa perquè el seu objectiu és subvertir les prescripcions de la filosofia moral i no oferir cap alternativa. Sade no era un reformista, sinó un llibertí, i la llibertat absoluta és un altre nom per al buit.

Si s’ha fracassat tants cops a l’hora d’adaptar Sade és perquè s’ha comés l’error d’intentar conservar l’aberració del fons i normalitzar la forma, fent-la més clara o més fàcil d’empassar. Podem dir que Serra ha assolit un èxit majúscul en el difícil art d’adaptar al marquès si entenem l’adaptació com un exercici de traducció entre llenguatges que conserva l’esperit de l’obra original. Liberté aconsegueix capturar l’essència sàdica en la banalitat i les incongruències dels diàlegs, en el caos en el muntatge i els tirs de càmera que fan que l’espectador perdi la noció de l’espai i el temps, en la repetició alienadora de gestos suposadament excitants fins que perden tota l’eròtica i es tornen desagradables. Serra fa amb les imatges i el muntatge de la seva pel·lícula el mateix que Sade amb la literatura i la filosofia.

Sens dubte, aquesta és una fita en l’art contemporani, una humil i alhora important contribució a estirar els límits del que es pot fer amb el llenguatge cinematogràfic per dir alguna cosa nova. Durant la promoció de la pel·lícula, Serra no s’ha cansat de dir que és l’experiència cinematogràfica més original que tindrem aquest any, i té raó. Però ens aporta alguna cosa gaire diferent al Sade original, el fet d’importar-lo a la pantalla de cinema al segle XXI? Podem apuntar dues idees.

A totes les presentacions del film, Serra remarca la intervenció d’un espectador francès que li va dir que Liberté havia tornat a donar sentit al fet de la projecció pública, a l’especificitat del cinema com a experiència compartida en una sala fosca. Això és nou i hauria fet feliç a Sade perquè, si part de la finalitat de la seva tortura estètica era cridar l’atenció sobre el buit capriciós que aguanta les nostres motivacions i la facilitat amb què la imaginació lliure desborda les convencions socials i s’entrega a la seva naturalesa perversa, la possibilitat de fer-ho en un acte social, en companyia d’altres persones que han arribat allà seguint les mateixes normes de bona conducta que durant el film es liquaran, té un valor performatiu, afegeix una capa d’ironia a la lectura i proporciona un tipus de plaer sàdic per al creador que contempla la seva víctima.

L’altre aspecte genuïnament original té a veure amb l’obsessió de Serra per la càmera cinematogràfica que, com sempre recorda el director de Banyoles, “capta coses que l’ull humà no pot veure”. Perquè la simple nuesa dels cossos és el que millor lliga la forma i el fons de Liberté. A Sade el van empresonar i es va passar mitja vida en hospitals psiquiàtrics pel seu llibertinatge d’acte i de paraula, uns riscos que Serra ni vol ni haurà de córrer. Però precisament perquè vivim una època més laxa en certs aspectes, costa molt posar davant del mirall el puritanisme latent que resisteix. A Liberté, el cos despullat, especialment amb la cruesa amb què el despulla la càmera de cinema, segueix sent capaç d’exercir una violència visual i moral. Sade ens torturava buidant el llenguatge, Serra ens tortura buidant les imatges.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació