Argentina 1985, crònica negra

El Judici a les Juntes aterra al festival BCNegra gràcies a la presència d’un dels juristes que va participar dels fets que retrata la pel·lícula.

Gràcies a una cabriola imprevista, 2022 va retre comptes amb 1985 per la història de Llatinoamèrica a causa de la popularitat de la pel·lícula Argentina 1985, sensació en els festivals de cinema d’arreu. Ara, a cop d’una altra giragonsa eventual, la pel·lícula de Santiago Mitre també ha protagonitzat la primera de les taules rodones del festival literari BCNegra d’enguany, coincidint amb la presentació del llibre La hermandad de los astronautas (Sudamericana, 2022) de Ricardo Gil Lavedra, un dels juristes que va formar part del Judici a les Juntes, l’esdeveniment que retrata la pel·lícula. Un fet històric virtuós, ja que mai un jurat popular havia jutjat amb èxit una dictadura acabada de desballestar. El president Raúl Alfonsín, lluny d’escoltar aquella sonsònia dels que repeteixen que “mirar enrere és reobrir ferides”, fou conscient que cap règim democràtic pot edificar-se sobre una claudicació ètica, sobre un oblit pactat, pel qual va propugnar la celebració del Judici. N’hem conegut, arran de la pel·lícula, els fets heroics, l’alè èpic de la cuita, però és gràcies a la novel·la La hermandad de los astronautas que ens podem arrambar amb més precisió als fets, ja que Gil Lavedra ens proposa una anàlisi des de l’interior que bascula entre els àmbits legals, històrics i literaris de la crònica escrita.

Un fotograma de l fiolm Argentina, 1985

Que un llibre com aquest aparegui entre els actes de BCNegra no és gratuït, ni busca solament aprofitar-se del ressò mediàtic del film. El Judici de les Juntes, com també ha provat la pel·lícula de Mitre, reuneix els elements necessaris de tensió, intriga i horror de la millor novel·la negra o el thriller policíac. Gil Lavedra rememora alguns dels fets produïts durant el Judici i evoca l’ambient kafkià que s’arribava a generar, per exemple, al voltant d’una simple fotocopiadora (l’única de la qual disposaven, i que fou protagonista de moments d’altíssima tensió). Un grup de gent d’allò més destra fou capaç de reunir més de 22.000 fets ben documentats i redactats com a proves incriminatòries, en una tasca pionera que Gil Lavedra ens descriu com a artesanal, ja que no comptaven amb cap precedent per imitar.

El clímax de la pel·lícula es produeix amb el discurs del fiscal Julio César Strassera (encarnat per Ricardo Darín). Per a Gil Lavedra, el moment culminant va ser la publicació de les sentències. Tot i continuar sentint-se insatisfet amb les penes que es van decidir pels diferents comandants militars, admet que tothom va haver de sacrificar quelcom de personal i ideològic pel bé comú, ja que la sentència havia de ser unànime. Una pena, o bé busca retribuir un mal comès, o bé es dona amb una finalitat de reeducar o preveure la comissió d’altres delictes. Simon Veil, supervivent d’Auschwitz, i aleshores diputada de la Unió Europea, va assistir al Judici a les Juntes, i quan li van preguntar sobre les penes concedides a aquest tipus de criminals de lesa humanitat, ho va tenir clar: aquesta gent havia de morir a la presó. La situació era complicada aleshores a l’Argentina. Era inadmissible qualsevol indult, i, tanmateix, la història va seguir un cop s’acaben els crèdits d’Argentina 1985, amb resultats lamentables.

Respecte a la pel·lícula tan celebrada, a Gil Lavedra li sembla extraordinària la capacitat que ha tingut de dur els joves al cinema amb entusiasme, així com la virtut d’haver portat a la llum de l’actualitat uns fets tan transcendents. Malgrat això la pel·lícula és el que és: una pel·lícula, i Gil Lavedra li retreu haver omès durant el seu camí fins a les sales la importància que van tenir prèviament i durant el Judici a les Juntes les mobilitzacions ciutadanes, la creació de la CONADEP o la figura del president Alfonsín, en benefici de centrar-se en la trama de les vides privades dels fiscals Strassera i Moreno Ocampo. També lamenta que ni esmenti els indults que el president Carlos Menem va decretar pocs anys després, entre 1989 i 1990, als comandants condemnats durant el Judici. La sensació personal que li va causar a Gil Lavedra aquests indults va ser de profunda decepció: “tant esforç per a què?” Tot i aquesta conclusió agredolça, que també descriu a La hermandad de los astronautas, per a Gil Lavedra els Judicis de les Juntes continua sent un exemple que només la veritat és capaç de redignificar les víctimes de qualsevol tirania, i que si la veritat ve acompanyada de justícia, encara millor, ja que és l’únic mitjà capaç de sacralitzar-la. No ens podem imaginar què hauria passat a l’Argentina si no s’hagués vençut al cèlebre judici, però és evident que la victòria popular va permetre que la democràcia argentina s’edifiqués sobre les bases de la llei.

El Festival BCNegra se celebra fins al 12 de febrer al teatre El Molino. Podeu consultar el programa aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació