Catalunya Ràdio i la nebulosa cultural

En Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio, ha tingut la gentilesa de respondre les crítiques que un servidor –entre d’altres, com l’Anna Punsoda– havia fet en conèixer la nova graella de la principal ràdio pública catalana. És d’agrair que el principal responsable de les emissores públiques catalanes respongui i és quelcom que hauria de ser més habitual en la direcció de qualsevol ens públic.

El primer que m’ha sorprès de l’article del director de Catalunya Ràdio ha estat el cofoisme. Diu Gordillo:

Com a director de Catalunya Ràdio m’enorgulleix que la graella de la nova temporada hagi generat interès fins i tot hores abans de la seva estrena, aquest 29 d’agost. És un bon símptoma que la proposta de la ràdio pública susciti debat perquè demostra que l’emissora està sent capaç de traslladar la il·lusió interna que marca aquesta nova etapa, que hem considerat renovadora, innovadora, rejovenidora i arriscada.

Tan meravellós com preocupant. Si hagués passat res semblant a “generar interès” i la rebuda fos “un bon símptoma” ell no hauria enviat el seu article a Núvol i jo no hauria escrit aquest ni, possiblement, el primer. Si se’n deduís que han tingut èxit en “traslladar la il·lusió interna” no hagués fet falta respondre a ningú. De veritat s’ho creuen?

Un dels principis de la comunicació corporativa –i també de la política– diu que si no t’acompanyen els arguments has d’enfosquir i dispersar el debat. En Saül Gordillo disposa de les dades que ens permetrien comptar l’espai que Catalunya Ràdio dedicarà a la cultura. Un programa de ràdio no s’improvisa; amb antelació es prepara, discuteix i s’assaja una escaleta per no començar la temporada a les palpentes. L’escaleta es va modificant quan el programa és nou, s’ha d’ajustar o necessita un rentat de cara.

Catalunya Ràdio no publica les escaletes dels seus programes –o jo no les he trobat. Saül Gordillo ha intentat justificar que “Catalunya Ràdio és cultura” fent una llista força obscura dels espais on la podrem trobar. He organitzat la llista en tres categories:

1. Espais dins de magazins o informatius

2. Programes dedicats íntegrament a la cultura

3. Programes d’iCat.cat emesos a Catalunya Ràdio

Sense escaletes és molt difícil calcular amb certa precisió el temps que els espais de magazins i informatius dediquen a cultura; tanmateix, de la informació aportada per en Gordillo, la disponible a la web de la CCMA i, sobretot, la disponible al minutatge dels podcasts a iTunes, he pogut inferir un càlcul que, en qualsevol cas, he arrodonit per dalt i al seu favor.

Dels espais dins de magazins he exclòs l’Enigmàrius; amb tot el meu respecte per en Màrius Serra, jo no inclouria els mots encreuats a la secció de cultura, sinó en el d’entreteniment (per qui tingui clar per què és bo distingir entre entreteniment i cultura recomano aquest article de l’agent literari Guillermo Schavelzon). El càlcul del temps dels programes dedicats íntegrament a la cultura ha estat fàcil però n’he exclòs La nit dels ignorants; es donen dinàmiques de coneixement agregat i ara està més estructurat que fa 30 anys però és un programa de servei no enfocat a cultura. No he sumat els programes d’iCat.cat emesos a Catalunya Ràdio perquè són un refregit; on Saül Gordillo veu una aposta per la cultura jo hi veig un estalvi en la producció d’un grapat d’hores de ràdio la matinada dels caps de setmana. Més tard tornarem a iCat.cat.

Aquest és el resultat agregat del meu càlcul (si he fet curt estaré encantat de rectificar prèvia consulta de les escaletes):

1. Percentatge de la graella íntegrament dedicat a cultura: 18%

2. Hores totals dedicades a la cultura cada setmana: 30 hores i 25 minuts

3. Hores entre setmana: 15 hores i 25 minuts

4. Hores de cap de setmana: 15 hores

El 18% de la graella no sembla pas poc. És lluny del 29% dels esports i les seves 48 hores però les 30 hores i 25 minuts de la cultura semblen un temps raonable.

Paraules en la boira

És inevitable comparar aquestes dades amb les paraules del director de Catalunya Ràdio. Diu Gordillo:

En l’etapa actual, hem posat l’èmfasi en la importància de concebre la nostra oferta com una bona proposta de continguts al marge de les franges horàries o del format rígid dels programes clàssics. És per això que la distribució de seccions i espais culturals destaca actualment més enllà de formar part o no d’un programa monogràfic.

Per què els esports estan encaixats en “franges horàries” dins d’un “format rígid”? Per què no es tracta l’esport distribuint-lo en seccions i espais “més enllà de formar part d’un programa monogràfic”? Per què gairebé totes les 48 hores d’esports són monogràfiques i, en canvi, tan sols n’hi ha 23 de cultura? Per què 12 d’aquestes 23 hores –el 40% del total dedicat a cultura!– es troben en horaris intempestius, de matinada o primeríssima hora del matí del cap de setmana? Per què els programes de cultura s’usen com a farciment quan cal omplir buits a la graella però no passa mai amb l’esport?

Per què el Barça és la única entitat privada que no ha de competir amb ningú més per tenir un gran espai als mitjans de la CCMA? La resta d’entitats públiques i privades van a cop de colze per aconseguir 5 o 10 minuts de glòria no ja setmanals, sinó en tota una temporada! El Barça, sense baixar de l’autobús, compta amb hores setmanals assegurades. Hores. Plural. Cada setmana.

En un altre punt del seu text, Gordillo diu:

Catalunya Ràdio és la generalista del grup d’emissores, i com a tal té l’obligació d’oferir continguts que interessin el màxim d’audiència possible acomplint l’encàrrec de servei públic que, des del 20 de juny de 1983, satisfà la ciutadania amb qualitat i amb una acceptació social molt alta.

Quan Catalunya Ràdio va néixer, la ràdio en català d’aquest país estava supeditada a la oferta en castellà. En 30 anys s’ha revertit la situació i la suma de la primera ràdio del país –RAC1– i la segona –Catalunya Ràdio– conformen un espai majoritari i consolidat. L’existència de RAC1 demostra que és possible fer ràdio privada comercial generalista en català amb èxit d’audiència. Això convida a revisar el paper de Catalunya Ràdio.

Tenir una ràdio privada en català que cobreix els gustos d’una part important dels oients és una oportunitat per a fer una altra mena de ràdio pública que, sense renunciar a la seva vocació majoritària, no sigui una simple rèplica. Hi ha àmplies franges en què les dues emissores fan programes calcats. Això enriqueix el panorama radiofònic en català? El Grup Godó no està especialment interessat en enriquir-lo, és una empresa privada i és lícit que busqui el benefici, però la ràdio pública hauria de cobrir aquells espais que la privada no toca prou bé atenent aquella part de la seva missió que fa referència a la diversitat.

Saül Gordillo diu que la nova graella es “arriscada”; quin risc hi ha en copiar el model d’un altre? La graella de RAC1 és molt més estable que la de Catalunya Ràdio –amb programes que fa anys que mantenen una fórmula similar– perquè la ràdio pública porta anys obsessionada en recuperar un liderat que hauria de ser la conseqüència del seu servei públic, no el principal objectiu que condicioni aquesta vocació. Catalunya Ràdio posa el carro davant dels bous.

On és la boleta?

El director de Catalunya Ràdio ha intentat fer-nos el joc del triler però els gots que fa servir són transparents.

Per què els afeccionats a l’esport saben exactament a quines hores han de posar la ràdio mentre la cultura depèn de l’escaleta –no publicada– i de l’humor de la direcció dels magazins i informatius? La Guia editorial del Llibre d’estil de la CCMA diu que garantiran “que tota la ciutadania pugui accedir als nostres mitjans” però en realitat hi ha ciutadans de primera i de segona. Uns tenen extensos espais en horari diürn. Els altres estan fraccionats, trinxats, triturats i, dels que no, molts s’emeten en franges incompatibles amb horaris diürns habituals o ens obliguen a escoltar els podcasts, un gran recurs que crea una bretxa digital. Per què els oients d’esports no han de patir aquesta bretxa –ni tan sols necessiten connexió a Internet– i els de cultura sí?

Tornem a iCat.cat, un exemple clamorós de la bretxa digital perquè l’única manera d’escoltar la seva programació és mitjançant Internet. Si ets a casa això se soluciona amb una connexió normaleta però, fora de casa, si la vols escoltar bé, necessites tarifa de dades i una velocitat de baixada decent. Per què per escoltar a casa l’emissora cultural del meu país necessito una connexió a Internet i per fer-ho fora de casa un smartphone? Recordo que, mentrestant, la CCMA manté un canal televisiu d’esports –Esports3– en el qual habitualment no emeten els principals esdeveniments esportius o ho fan duplicant i, a vegades, com en grans partits o celebracions del Barça, fins i tot triplicant la programació a TV3 i Catalunya Ràdio. Si per accedir a aquest canal en obert només necessito un televisor per què no el fem servir pel que va ser creat amb el bo i millor de la programació esportiva?

iCat.cat pateix altres problemes filosòfics. Diu Saül Gordillo:

El proper dilluns, 5 de setembre, iCat.cat estrenarà temporada, ampliant a dues hores diàries el programa ‘Els experts’, d’Albert Miralles i Roger Seró, amb una presència rellevant de la crítica literària […]

El director de Catalunya Ràdio, que també ho és d’iCat.cat, oblida dir-nos que han duplicat el temps d’aquest programa sense duplicar-ne el pressupost. Si pensem que el pressupost d’iCat.cat no és precisament faraònic aquesta duplicació de temps és, en realitat, una retallada. Els seus efectes es varen fer sentir el passat dijous quan Isabel Sucunza, llibretera de La Calders, escriptora i periodista, va piular tot un fil molt aclaridor. N’he transcrit el tram més rellevant (aquí podreu consultar el fil de Twitter íntegre):

Hola, Catalunya.

Han augmentat la durada del programa de ràdio al qual porto dos anys anant de col·laboradora d’una a dues hores; el pressupost, en canvi, no l’han augmentat en proporció […].

Avui he parlat amb el khefe i m’ha dit que no em poden pagar. Jo li he dit que no m’interessava seguir si no em pagaven, ell m’ha dit que no m’ho hauria permès tampoc, que li semblava vergonyós.

[…] li han permès tenir una nova col·laboradora de pagament, però que li havien posat de condició que fos algú amb molta tirada, que els hi portés molts clics via xarxes socials i tal.

[…] han fitxat una actriu que, entre altres coses, faria de contingut entrevistes amb famosos que tinguessin mascotes.

Jo hi feia la secció de llibres.

Jo em vaig quedar de pasta de moniato; agafeu-vos que ara ve la millor perla cultivada. Isabel Sucunza explica que havia fet propostes al director del programa, l’Albert Miralles:

A ell, les idees que li explicava, li semblaven bones, però sempre les havia de consultar amb els caps de la ràdio, que les tiraven enrere amb l’argument “això és massa profund”.

“Massa profund”, no us penseu, era anar enllaçant llibres, uns amb altres, per contingut, per època, per estil o per cites que sortissin al mateix llibre, o sigui: el que fa qualsevol lector quan troba un contingut, una època, un estil o un autor interessant. Això vol dir “massa profund” allà on decideixen què escolta l’oient de la ràdio pública.

Si a la direcció de la CCMA els continguts d’iCat.cat ja li semblen “massa profunds”, què podem esperar del tracte que donin a la cultura a Catalunya Ràdio, emissora generalista?

En Saül Gordillo tanca el seu article dient que “aquests dies s’ha produït un debat saludable a l’entorn de l’etiqueta #onéslacultura”. Faria bé el director de Catalunya Ràdio de no parlar en passat sinó en present i futur: el debat s’està produint i es continuarà produint, no perquè jo tingui el poder de mantenir-lo viu; el problema és real, medul·lar, afecta el compliment de la missió i els valors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i no queda resolt ni tancat amb cofoisme ni estenent una cortina de fum.

Molts continuarem preguntant #OnÉsLaCultura

Addenda: aquí podreu trobar la rèplica de Sebastià Benassar a Saül Gordillo. No us la perdeu.