Bigas Luna, de la terra i la lluna

Recordaré sempre les converses apassionades amb el mateix Bigas i la Cuca Canals sobre el guió de “La teta i la lluna”

“Vostè és l’autor de Li xumava la xona xopa de xocolata?”

La pregunta feta així, de sobte, i per telèfon, un vespre de començaments dels 90, em va agafar en fora de joc. Feia uns anys que, en un fanzine de Reus –el Fenici del Francesc Vidal i la Montse Cortadellas- , havia escrit un article sobre l’alexandrí català, dos hemistiquis hexasil·làbics amb cesura femenina i tot això. A l’article, a un jove aterrat a la barra d’un bar li sortia aquell alexandrí volgudament eufònic quan veia la noia del costat.

La pregunta, doncs, era estranya. “Sí”, vaig respondre. “I autoritzaria Bigas Luna perquè l’inclogués en un diàleg de la seva propera pel·lícula?”.  “Clar!”. “Doncs, esperi un moment, per favor, que ara s’hi posarà”. La conversa, de moment, ja tenia un punt de surrealista, però tot plegat va anar embolicant-se encara més. Bigas em va demanar si volia col·laborar en el guió de la pel·lícula que estava preparant i que, si acceptava, hauria de preveure instal·lar-me uns dies a Torredembarra i agafar un assessor en lèxic casteller.

Havia conegut el Bigas a mitjans-finals dels anys 80. A l’estudi de la casa de Vespella de Gaià dels pintors Arranz Bravo i Bartolozzi, on ens havia dut el Marcel Pey. Havia acabat de rodar  “Lola” (1986) i de posar-se a viure a Virgili, el llogaret de la Riera de Gaià que havia triat perquè deia que aquella terra, a tocar de Torredembarra i Altafulla, era la Toscana catalana, el més semblant al seu paradís. Aquella nit –ja matinada- vàrem parlar de la terra, el Camp, els marges, les oliveres i els garrofers, i la vinya, la platja i el roquer de Torredembarra, la terra i la gent, els arrossos… I de cinema i castells. El seu pare era de Valls, republicà i amant dels castells –de la Nova dels Xiquets, si mal no recordo.  I em va dir que algun dia els trauria en alguna pel·lícula.

I ara li havia agradat aquell alexandrí eròtic, etílic i homofònic –que ves a saber com li havia arribat- i li havia semblat que podia ser el punt de partida de la seva nova pel·lícula, en què, precisament, hi apareixien els castells. I m’havia fet trucar sense relacionar el meu nom amb aquella conversa a Vespella –ni recordar , tampoc, que jo vivia a Torredembarra, on volia establir bona part del rodatge, i ja havia publicat alguns llibres sobre la tradició popular iniciada pels Xiquets de Valls.

Així, a partir d’aquesta mena de rebot que semblava que anava més enllà de la casualitat, em vaig convertir en el dialoguista en català de “La teta i la lluna” (1994), el colofó de la trilogia ibèrica que havia començat amb “Jamón, Jamón” (1992) i “Huevos de oro” (1993). Rodada a la Barceloneta, platges del Baix Llobregat, Torredembarra, Valls i Tarragona, “La teta i la lluna” és la compilació de les obsessions de Bigas Luna: el sexe, el paisatge, la gastronomia, la cultura popular… Un univers particular que neix i creix en la nostra mediterrània col·lectiva. I que té en els castells el seu símbol per excel·lència: tradicional i viu, vell i jove, plàstic i fâl·lic, sensitiu i sensual… La veu flamenca trencada d’un jove Miguel Poveda al costat del descobriment d’un encara més jove Biel Duran, el nen de Gelida enxaneta dels Minyons de Terrassa triat a partir d’un càsting i acompanyat durant tot el rodatge per gent de la colla.

Els castells, la petjada romana, els calçots i els pastissets, el flamenc, el mestissatge i l’europeisme configuren la visió catalana d’aquella trilogia en què el paisatge i els costums del Camp de Tarragona –la platja de Torredembarra, la pedrera romana del Mèdol, la plaça del Blat de Valls…- en són el nexe arrauxat, molt més sentimental del que sembla. Una bogeria de colors i olors que omplen aquella seva pròpia Toscana personalitzada al Baix Gaià –premiada a Venècia i el Japó i estrenada a Los Angeles i tot.

Recordaré sempre les converses apassionades amb el mateix Bigas i la Cuca Canals sobre el guió de “La teta i la lluna”, en el pis que tenia a Sarrià, a tocar de cal Foix, on anàvem a comprar el dinar. De les converses en sortia el material que jo havia de dialogar. Alguna va ser memorable: una de les primeres, en concret. Jo opinava que “teta” em sonava a poc col·loquial, que preferia “pit” o “mamella”. Van arribar a sortir les “popes” lleidatanes i tot. Com era evident, vaig perdre el debat: per a ell, “teta” era molt més popular. Ja se sap que, en qüestions de llengua, cadascú és cadascual.

I acabada la pel·lícula –amb canvis de guió, i en conseqüència de diàlegs, constants-, vaig continuar veient-lo per casa nostra. A Virgili, i a la Riera, la Nou, Salomó, Altafulla… I, especialment, a Torredembarra, passejant amb la Celia i el gos per la platja, menjant a Baix a Mar o al Port, a la seva botiga “Pa, vi i xocolata” –que va obrir-hi i que ven productes ecològics, també del seu hort, la seva granja i el seu celler… La terra. La Torredembarra que ja havia fet sortir a “Lola” (1986) i que tornaria a aparèixer a “Jo sóc la Juani” (2006), ni que fos d’esquittllèvit .

L’univers de Bigas Luna era –és- mediterrani i universal. I català, d’una catalanitat arrelada a la terra, a la gent i als seus trets d’identitat. No pas d’una postura intel·lectual equiparable al catalanisme convencional, sinó d’un arrelament sensual i assumit a aquesta terra que tenia el seu centre del món a Virigili i al Baix Gaià, a les platges llargues de sorra fina, als trossos amb marges, les oliveres, les vinyes i els garrofers… I una catalanitat sorneguera, de clucada d’ull, de castells i flamenc, pedreres romanes i calçots… D’una sornegueria de nen maldestre fet gran. Una nit –en un sopar a Virgili- em va dir que li feia molta gràcia que ningú no se n’hagués adonat del que havia fet amb una bandera espanyola a una de les darreres escenes de “Huevos de oro”, de les rodades a Estats Units.

I ni “li xumava la xona xopa de xocolata” ni l’escena que n’era la plasmació fílmica van sobreviure el muntatge final. Coses del cinema –i de la necessitat que les diverses comissions d’avaluació de cada país no se’ls acudís de posar cap X a la seva catalogació. Un bon dia, però, poc després de l’estrena de la pel·lícula a Los Angeles, vaig rebre un exemplar d’un setmanari especialitzat de Hollywood: l’alexandrí hi apareixia al subtítol d’un reportatge-entrevista sobre “La teta i la lluna”.

Gràcies, Bigas.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació