La gràcia de tornar-los a veure junts era la barreja massa humana d’il·lusió i malícia, el desig de recordar la felicitat absolutament distreta que ens van proporcionar en tensió amb les ganes de castigar-los per no estar l’altura de la nostra nostàlgia. Com més passa el temps més es veu que Friends era el punt de sutura que cosia els anys noranta, la noble mentida que permetia oblidar totes les mentides petites, l’acudit del pacient deprimit a qui el psicoanalista recomana anar a veure un pallasso per oblidar els seus problemes i resulta que el pacient és el pallasso. The Reunion, l’especial d’HBO que ha reunit el repartiment de Friends disset anys després de l’últim episodi, em va fer sentir dins d’un sacrifici ritual Asteca, el planeta assegut en rotllana mirant els ninots evidentment trencats desfilant cap a l’altar de pedra, la tribu emetent crits guturals davant de la pantalla i clamant perquè la mort d’uns innocents sadolli la ira dels déus. Després de banyar-nos en la sang d’aquells sis pobres anyells en una orgia televisiva, el record d’un passat que mai va existir havia d’emergir intacte i nosaltres vampíricament rejovenits.

I parlant de vampirisme, de res hem parlat més que de la pell d’aquests sis cossos. Grassos i lletjos, que tranquil·lament desmillorats que estaven els tres homes, i quanta repressió de la neurosi hi havia en la primor aliena al pas del temps de les tres dones. Abans de ni tan sols obrir la boca, els personatges de Friends executaven l’enèsim acte de servei per salvar el somni sexual americà, homes i dones blanquíssims amb rols de gènere i expectatives socials clarament diferenciades i tothom complint-les fins al final sense queixar-se. La funció política de Friends era no incorporar cap rastre de crítica política, i l’aplaudiment unànime del món el millor resum del món. Entre molts dels testimonis seleccionats sense cap criteri de coherència, l’episodi especial incloïa una noia de Ghana explicant-nos com, per a ella, que la Mònica li demanés matrimoni a en Chandler, en lloc de viceversa, “em va fer pensar que també puc fer-me càrrec de la meva pròpia relació”, un home de l’Índia confessant que Friends el va ajudar a no entristir-se després de la mort del seu pare i, atenció, la Premi Nobel de la Pau Malala Yousafzai certificant que “Friends, brought friends together”. Quan David Schimmer, en Ross, va entrar al plató reconstruït per a l’ocasió, va exclamar, delectant-se en la transcendència i ajudat per la música emocional: “Això és bonic. Vull dir que… això és bonic”. Astorament religiós davant la sublimitat del cartó-pedra.

L’alternativa evident hauria estat un especial autocrític, irònic, polititzat, discutint sense perdre el sentit de l’humor sobre com els temps han canviat, les bromes homòfobes han envellit malament i l’ascensor social que la sèrie pressuposava s’ha estavellat si no és que ja era una construcció absurda aleshores. Ni un minut de l’autofel·latòria hora i tres quarts que dura l’especial deixa espai per a ombres de negativitat com aquestes. Cada pregunta que podria obrir una escletxa trobava una defensa numantina, cada evidència que la química entre els actors era impostada se superava a còpia de conxorxar-se en un nivell més alt d’impostura. I, de fet, aquest episodi alternatiu és impossible d’imaginar per la mateixa raó que els guionistes van explicar que es negaven en rodó a escriure un episodi extra: la narrativa hauria exigit conflicte, i Friends és l’oda més gran que Occident ha fet mai a la resolució total i absoluta dels conflictes pel mètode d’ignorar-los i tibar les comissures dels llavis. Per cert, la sèrie s’ha vist més d’un bilió (americà) de vegades.

No es pot pensar en Friends des de Catalunya sense pensar en Plats bruts. Com seria una reunió de Joel Joan, Jordi Sànchez, Mònica Glaenzel, Lluís Xavier Villanueva i companyia? El primer que cridaria l’atenció és que la nostra Jennifer Aniston és, sense cap mena de dubte, Joel Joan. Però a diferència d’una Anniston que ha sacrificat la seva ambició artística perquè els americans puguin seguir dormint tranquils, Joan va fer tot el que els actors de Friends no han fet: moure’s de la sitcom a la sèrie tragicòmica (Porca misèria) i acabar amb el producte per antonomàsia dels inicis de segle XXI, l’autoficció autodeconstructiva (El crac). Mentre The Reunion ens recorda que l’esplendor de l’imperi cultural americà es basa a redoblar l’aposta per la fantasia i seguir fent girar la roda de hàmster de la felicitat i la cirurgia estètica, un retrobament a la catalana seria un producte previsiblement europeu, deixant espais d’ironia i intel·lectualització enmig de la justa i necessària autocomplaença. Com tot en aquesta vida, segurament l’explicació es troba a l’episodi en què la consciència nacional del Lopes se li apareix en un somni per revelar-li l’essència de la catalanitat, i en el fet que l’episodi es digui “tinc nació”, però no n’hi hagi cap que es digui “tinc estat”.

• 

  ‘Friends’, ‘Plats Bruts’ o per què mai hem tornat a riure de la mateixa manera

  Joan Burdeus