Joan Burdeus

Joan Burdeus

Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles

Benvinguts a la família. Per què les castellanades fan riure

Benvinguts a la família recorre una vegada i una altra als malentesos lingüístics per fer riure

“In nomine patrix, matrix et spiritus sancti” deia la Victòria, convertida en vídua i mossèn alhora durant el simulacre d’enterrament de l’Eduardo, just després d’encomanar la seva ànima a “el arcángel Gabriel”. La seqüència més divertida de l’episodi d’ahir subvertia les expectatives d’un funeral per afluixar-nos el riure, però els gags que funcionaven millor, els que arrencaven una rialla audible, eren els equívocs lingüístics de sempre: confondre paraules i expressar-se en castellà en comptes d’en català. Good old fashioned. L’inesgotable poder còmic de no parlar com toca –José Mota ha sostingut una longeva carrera amb poca cosa més- ens fa pensar que l’aspiració a l’humor intel·ligent ha fet molt mal i que en tindríem prou amb relliscades, pastissos a la cara i castellanades per fer petar de riure a tot el personal. Doctor, tinc un màster en literatura comparada però em pixo amb els vídeos de caigudes… és normal? Vegem-ho.

A Louie, la sèrie protagonitzada per l’enyorat Louie C.K., el millor còmic del món fins a la seva retirada prematura a causa d’un seguit de denúncies per assetjament sexual, hi ha un capítol magistral que deconstrueix aquest mecanisme i ens els refrega pels morros. En Louie interpreta un humorista de prestigi -ell mateix- i un jove aspirant li demana consells per millorar el seu monòleg. El còmic consagrat és conegut per tocar temes molt sensibles que exploren els límits de l’humor i que, malgrat tot, congreguen un gran públic (a la seva darrera aparició a Saturday Night Life, un dels programes amb més audiència als Estats Units, va parlar de racisme, del conflicte entre Israel i Palestina i de l’abús de menors). L’aprenent vol fer una cosa semblant, i té preparada una actuació on explica com la seva mare el maltractava de petit, la inseguretat que arrossega i més desgràcies per l’estil. El problema és que en comptes de riure, fa plorar, i la cosa sembla tan insalvable que en Louie el despatxa de seguida sense saber com arreglar-ho. El gir brillant arriba a l’última seqüència del capítol, en què veiem el noi a la tele repetint el mateix monòleg penós que havíem escoltat però, aquesta vegada, amb veu de pito i una ganyota de retardat. No canvia ni una sola paraula, però esclafim a riure.

Després d’empassar-me moltes conjectures de filòsofs i psicòlegs sobre la naturalesa de l’humor, només n’he trobat una que em convenci del tot, precisament perquè hi caben tant els monòlegs de Woody Allen com les astracanades de Yolanda Ramos: la teoria de la incongruència. Segons aquesta hipòtesi, una cosa és graciosa quan es desvia de la norma que pressuposem que hauria d’obeir. L’humor actua com un radar que s’activa automàticament cada cop que algú sobrepassa la velocitat establerta. La noció d’incongruència permet explicar per què ens fan riure una infinita varietat de coses, ja que tots els aspectes de la vida estan travessats per regles i assumpcions tàcites que normalment donem per descomptades: des de les convencions socials d’etiqueta fins a un cert grau de racionalitat en el discurs, passant per les expectatives de com operen les lleis de la física. L’humor etiquetat com a intel·ligent posa en contradicció idees complexes i originals, una relliscada aparatosa trenca l’expectativa d’un desplaçament usualment reeixit, i les castellanades constants de la Victòria juguen amb les normes més universalment interioritzades i alhora invisibles que hi ha: com fer servir la llengua.

Benvinguts a la Família abusa d’aquest ressort. Si recomptem les paraules mal dites, tant les catalanades quan es parla en castellà com les castellanades quan es parla en català, veurem que les fan servir tots els personatges en totes les situacions. I aquest és part del problema: fins i tot el recurs més eficaç -per primitiu- es desgasta amb la repetició ad nauseam. L’altra és la manca de capes addicionals. L’Angelines d’Òscar Dalmau La Competència o el Lopes de Jordi Sánchez a Plats Bruts poden recórrer als malentesos lingüístics sense cansar-nos perquè, a part de jugar amb l’ortografia, manipulen idees i situacions interessants a cada escena. Com una simfonia, els diferents instruments humorístics treballen conjuntament i es milloren els uns als altres. El test infal·lible per saber si això passa és fer el mateix que l’episodi de Louie al revés: llegiu mentalment un diàleg de Benvinguts a la Família sense equívocs ni castellanades, i massa sovint es farà el silenci absolut. Feia temps que volia parlar d’això, i he aprofitat que a l’episodi d’ahir la trama va avançar a pas de tortuga. La setmana que ve arriba el penúltim capítol de la temporada i això vol dir que les bombes nuclears són a punt de caure. Oju.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació