Amour Fou. Poesia i suïcidi

La segona jornada de la Setmana de la Poesia va incloure una sessió cinèfila amb el passi de la pel·lícula Amour Fou, de Jessica Hausner. El col·loqui posterior va comptar amb Jordi Galves, com a moderador, i Jordi Cornudella, Oriol Martí i Albert Serra, que van debatre sobre el tema “Poesia i suïcidi?”

Amour Fou se situa en l’època del Romanticisme, concretament al segle XIX. La història està inspirada en el suïcidi del poeta alemany Heinrich von Kleist, que intenta convèncer la seva cosina Marie per suïcidar-se conjuntament. Quan Marie declina la proposició, Kleist decideix proposar-ho a Henriette, una jove casada que en descobrir que pateix una malaltia incurable accepta la proposta. Vet aquí tres pinzellades de les intervencions:

Oriol Martí (metge i expert en malalties mentals)

El problema que es planteja a la pel·lícula és el narcisisme de Kleist. Als humans ens ajuden a viure els estímuls exteriors, però quan regirem molt en el nostre interior ens acabem intoxicant de nosaltres mateixos i tendim cap a l’autodestrucció. És possible que l’artista tingui una tendència més agosarada cap al suïcidi. Avui en dia es pot determinar si en un indret hi ha més o menys tendència al suïcidi, però en el cas dels poetes no hi ha informació pertinent perquè es pugui esclarir si la professió els fa més propensos a la mort. Una cosa és clara, els éssers humans patim per moltes coses, tant internes com externes, enamorament, mort d’un ésser estimat… La condició humana viu una situació de patiment individual constant.

Albert Serra (cineasta)

Amour fou té unes mancances molt grans en l’aspecte cinematogràfic: la passió amorosa a la qual fa referència el títol és absent; els ideals que representa són confusos i els actors masculins resulten, si més no, tolerables. És possible que la referència al títol d’un amour fou sigui una espècie de reivindicació per insinuar que en aquesta història no hi trobarem res de semblant; la història està contada de manera molt avorrida, els actors es comporten com estàtues inexpressives i no hi ha cap risc. La pel·lícula no ens aporta res que no coneguem abans de mirar-la. En aquest cas, el concepte de suïcidi l’entenc com un fracàs en la recerca d’un absolut. I si partim de la base que l’artista és diferent de la resta dels humans —no està a l’abast de tothom, ser-ho—, potser això explica que els artistes siguin més propensos al suïcidi, a causa de l’egocentrisme que comporta treballar dins del camp de l’estètica.

Jordi Cornudella (poeta i editor)

Des del punt de vista de la reflexió històrica la pel·lícula és molt reveladora. Ens estan parlant d’una època en què va haver-hi molts moviments importants per a la humanitat: la Revolució Francesa, la Revolució Industrial i l’esclat del Romanticisme. Però el col·lectiu dels poetes suïcides no crec que sigui més nombrós que el d’altres tipus d’artistes. Ara bé, Kleist no és el suïcida arquetípic, és una caricatura de l’anhel romàntic, i ens ho demostra el fet que vulgui morir en companyia d’un ésser estimat. Resulta un aspecte curiós veure com alguns espectadors senten que s’està parlant de l’Europa actual; però no, es parla de l’Alemanya de 1811, i això és una fal·làcia intencional, perquè nosaltres podem veure moltes coses semblants a la nostra actualitat però que estaven retratades idènticament en aquella època.