Aires de llibertat a la presó del franquisme

David Trueba dirigeix la pel·lícula "Vivir es fácil con los ojos cerrados", de la qual ell mateix n'és el guionista. Recentment s'ha estrenat en el marc del Festival de Sant Sebastià, deixant una sensació estranya i ambivalent.

Joan Millaret Valls/ACPG

Joan Millaret Valls/ACPG

Crític cinematogràfic i articulista en diferents mitjans periodístics.

El director i guionista David Trueba va deixar una sensació estranya i ambivalent en el festival de Sant Sebastià després de presentar la seva darrera pel·lícula ambientada als anys seixanta, en ple franquisme. El títol de la pel·lícula, Vivir es fácil con los ojos cerrados, que respon a un tema propi del component dels Beatles, John Lennon, que vers 1966 comença a desmarcar-se del grup, és un homenatge explícit al músic. Però aquest tribut va més enllà del títol i es referma en el fet històric del rodatge d’una pel·lícula del britànic Richard Lester a Almeria, que va comptar amb la presència de John Lennon com a actor, que serveix d’anècdota argumental fundacional del relat de David Trueba.

La història està protagonitzada per un professor d’anglès que ensenya la seva matèria servint-se de les cançons dels Beatles i que es desplaça a Almeria per fer realitat el somni de conèixer el músic. La pel·lícula adquireix un format de road movie ja que el professor recull a la carretera uns adolescents autoestopistes que viatgen separadament i que semblen escapar-se de casa. Aquest professor, que sent que els temps estan canviant, es converteix d’alguna manera en un generós protector, una figura paterna que guiarà ambdós joves en el trajecte iniciàtic a un territori de western com el d’Almeria.

Tenim la impressió de trobar-nos davant d’una comèdia nostàlgica, un viatge al passat, carregat de simpatia i bones intencions, una història humanista que exhala bonrotllisme i que es mostra positiva per complaure i agradar a un públic ampli servint-se, sobretot, d’un pletòric Javier Cámara fent de professor d’anglès, autèntic i infal·lible reclam. El film ens deixa també una certa vindicació de la catalanitat com a oasi o refugi de la diferència enmig d’un entorn hostil a través del personatge de Ramon Fontserè que està instal·lat en el sud andalús en una bar de carretera.

Però, per altra banda, la pel·lícula ens deixa un pòsit amarg, un regust aspre. Més enllà de les gràcies i l’encant del entranyable i encisador personatge del professor o de l’èxit de la seva fita, resta l’asfixiant clima del franquisme dels anys seixanta fet a base d’hòsties i mastegots, d’autoritat paterna inqüestionable, de ridícules pel·lícules amb Manolo Escobar fent de capellà somrient, d’intolerància envers els que es deixaven els cabells llargs o d’endarreriment econòmic crònic.

Tots sabem que l’immobilisme del règim va canviar gradualment gràcies a un cert aperturisme amb l’arribada dels estrangers, els anys del progressisme amb la societat de consum o la influència evident de la música rock; però la pel·lícula transmet l’obscuritat d’un país sota la pàtina de lluminositat que irradia la pel·lícula. Potser per això ens colpeix el ressò del crit de Help, un clam de socors i un tribut a la música alliberadora dels Beatles.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació