Adapta’m si pots

Un repàs a les adaptacions de Frankenstein al llarg dels anys

De ben segur que la novel·la Frankenstein (1818) de Mary Shelley és una de les obres literàries que més s’han intentat adaptar a tota mena de formats. I dic “intentat” amb tota la intenció perquè moltes d’aquestes, diguem-ne, “variacions” no han arribat a bon port. O, com a mínim, penso que han bandejat la tesi de fons de l’esmentada obra per tal d’indagar-ne i ampliar-ne altres aspectes secundaris o bé per posar en escena elements pirotècnics més espectaculars, menys intel·lectuals.

Si només ens centrem en les adaptacions cinematogràfiques, ens adonarem que l’art del cinema ha plagiat i reinventat el mite del Prometeu modern fins a límits insospitats. De fet, crec que totes les adaptacions fílmiques d’obres literàries haurien de començar amb l’advertència amb la qual comença El nom de la rosa (1986) de Jean-Jacques Annaud: “Palimpsest of Umberto Eco’s The name of the rose”. El cinema, tot i que és un art ja consolidat, des del seu naixement, s’ha dedicat a reescriure la tradició literària fins que ha trobat la seva pròpia veu. I d’això últim, Jean-Luc Godard, n’és un dels màxims exponents.

Segons explica Doug Bradley –l’actor que va encarnar a Pinhead a la saga Hellraiser– al seu llibre Monstres sagrats (1996), l’actor Charles Ogle va ser el primer a posar-se en la pell del monstre en un film del 1910. Aquesta pel·lícula, produïda per Thomas Alva Edison i d’una durada de 16 minuts, es va perdre durant anys fins que es va recuperar a finals dels 70. Bradley també afirma que a Itàlia se’n va fer una adaptació l’any 1920 titulada El Monstre de Frankenstein, interpretada per Umberto Guarracino, de la qual no se’n conserva cap còpia. D’aquesta època del cinema mut, també es pot esmentar l’existència d’una pel·lícula americana del 1915 sota l’epígraf Vida sense ànima, però Víctor Frankenstein es diu Frawley de cognom i el títol no augura res de bo, perquè si hi ha un personatge amb ànima i més humà que els humans és el “monstre”.

La gran adaptació de la novel·la de Shelley no arribarà fins a l’època del cinema sonor i de la mà de la Universal. Boris Karloff –hereu de Lon Chaney, “l’home de les mil cares”– es transformarà en la imatge icònica del monstre a Frankenstein (1931) de James Whale. La qüestió és que la parafernàlia pseudocientífica per a la creació de la criatura no apareix en cap moment a la novel·la. I és en aquest punt que arrenca una llista llarguíssima de “doctors folls” que intenten esbrinar els secrets de la vida i de la mort mitjançant tècniques d’allò més imaginatives, obsessives i boges. De fet, Metropolis (1927) de Fritz Lang n’és la pedra angular, de la nissaga de “mad doctors”. Però, el monstre, no diu res, no parla, només és una bèstia que admira la bellesa i la destrueix.

La seqüela d’aquest film també la dirigirà Whale i la interpretarà Karloff: La núvia de Frankenstein (1935). A la novel·la, el monstre apel·la al seu creador perquè li faci una companya, cosa a què, després de molt pensar-hi i patir com un marrà, el científic suís s’hi nega. O sigui que la segona part de Frankenstein no té res a veure amb el Prometeu modern, tot i que té un pròleg d’allò més interessant, en el qual apareixen Mary Shelley, el seu marit Percy i Lord Byron simulant la reunió que varen dur a terme a la Vil·la Deodati i que és el germen de l’obra immortal de Mary Wollstonecraft. D’aquesta trobada entre “realitat” i “ficció” en parlarem més endavant.

Sens dubte, la productora britànica Hammer va rebre el testimoni directe de la mà de la Universal per a modernitzar el mite de Frankenstein. En poc menys de dues dècades va realitzar set pel·lícules inspirades en el nostre monstre. Crec que la versió més psicotrònica és Frankenstein va crear la dona (1967), interpretada, com gairebé sempre, per Peter Cushing i dirigida pel mestre Terence Fisher. L’argument no té pèrdua: el baró Frankenstein traspassa l’ànima del seu ajudant executat a la guillotina al cos sense vida de l’amant d’aquest, cosa que desemboca en una venjança salvatge. Ara, la núvia de Frankenstein porta la deformitat –el mal– a dins, però el seu aspecte –el desig– és el d’un àngel exterminador erotitzat que s’acaba suïcidant.

Segons el meu parer, d’altres versions prou curioses i suggestives que barregen elements de la novel·la de Shelley i la tradició fílmica sobre el monstre són Carn per a Frankenstein (1973) de Paul Morrisey sota l’auspici de la Factory d’Andy Warhol –psicodèlica, hipnòtica i malsana–, El jove Frankenstein (1974) de Mel Brooks –“remake” hilarant del film de la Universal–, i Frankenstein desencadenat (1990) de Roger Corman –adaptació de la novel·la del mateix títol de Brian Aldiss, en la qual es mesclen sense cap pudor els viatges en el temps a l’estil Retorn al futur (1985) de Robert Zemeckis i la trobada dels poetes romàntics a la Vil·la Deodati–. Quasi res!

Seguim aquest fil i en recuperem un d’anterior: l’encreuament entre el vessant històric –la concepció de Frankenstein per part de Shelley a la Vil·la Deodati a prop del llac de Ginebra l’any 1816– i l’aparició “real” del monstre imaginat per l’escriptora anglesa durant la reunió amb Percy, Byron i Polidori abans esmentada. Hi ha un parell de pel·lícules que han jugat, amb més o menys encert, amb aquesta idea de la introducció del monstre a la vida de la jove Mary: Gothic (1986) de Ken Russell i Remando al viento (1987) de Gonzalo Suárez. Des d’un punt de vista estètic, es tracta de dos films d’alè poètic que intenten transmetre, cadascú a la seva manera, com la ficció i la realitat, de vegades, es mesclen sense concessions al cap dels creadors i quines conseqüències se’n poden derivar. Genialitat i tortura sempre han d’anar de la maneta? Segons Freud, sí.

En l’actualitat, les versions que s’han fet i es fan sobre el mite de Frankenstein són visualment atractives –l’evolució dels efectes especials ho ha permès–, però condescendents amb l’espectador i, més aviat, dirigides a un públic diletant. Per exemple, Frankenstein de Mary Shelley (1994) de Kenneth Branagh és un vehicle per al lluïment dels pectorals i abdominals del director i actor principal i per a l’actuació, bastant deslluïda, de Robert de Niro com a monstre. Potser es tracta de l’adaptació més fidel a l’original, però amb un final ridícul: el doctor suís accedeix a crear la dona tan anhelada pel monstre, cosa que entra en contradicció directa amb el turment que sofreix el protagonista a la novel·la: tornar a crear una criatura malvada i assassina i ser-ne l’artífex per a convertir-se en Déu. En aquest film, la influència visual i narrativa de Tim Burton és prou evident perquè, de fet, la millor essència de Frankenstein la trobem en una joia fílmica del mateix autor: Eduard Manstisores (1990), interpretada magistralment per Johnny Depp. Diria que és una faula moderna sobre la creació artística i la recepció que en fa la societat, no tant de l’obra, la qual tothom admira, sinó del creador, ànima pura i estranya que també pot posar en perill els altres amb el seu do: les tisores a les mans no són la metàfora de l’artista que tot allò que toca ho pot convertir o bé en bellesa (vida) o bé en lletjor (mort)? L’art, si és de veres, posa en dubte el sistema en què vivim i, això, en general, no s’entén, no interessa, no ven, però queda, perdura i alimenta. I l’artista, si ho és sí o sí, de les tisores no se’n pot desfer…

A banda de l’anterior excurs abrandat, deia que, de versions fílmiques actuals, se’n poden veure algunes que divaguen sense acabar d’encertar ni el clau ni el to, com ara Víctor Frankenstein (2015) de Paul McGuigan –versió “steampunk” plena de focs artificials– i la sèrie de televisió Les cròniques de Frankenstein (2015) –investigació policial excessivament vista, però amb l’aparició frenopàtica d’un William Blake moribund–. En fi, amb això del clau i del to volia dir que la part central de la novel·la de Shelley és un llarg discurs en què parla el monstre i en el qual explica com ha après les coses, o sigui, com s’ha convertit en humà: la natura, l’amor, l’amistat, el llenguatge, i, fins i tot, la literatura… La criatura no té pare i no sap què és, qui és: és un nen salvatge, com el Mowgli de Rudyard Kipling, com el Tarzan d’Edgar Rice Burroughs o el Kaspar Hauser de Werner Herzog. Això és el que trobo a faltar en aquestes darreres versions de Frankenstein i d’altres anteriors: el monstre sempre és un monstre: no parla ni pensa, assassina i s’immola, i d’aquest bucle, gairebé cap film, no se’n surt. S’hauria d’adaptar, o no, el monòleg de la criatura de Víctor Frankenstein: gravar-lo tal qual a càmera o dient-lo al públic cara a cara, que la humanitat s’escoltés perquè li fa falta.

A tall d’acabament, he recordat, més o menys, el que va dir David Cronenberg quan filmava L’esmorzar despullat (1991) sobre les adaptacions literàries: l’única manera de fer un film d’aquesta obra de William Burroughs és agafar el llibre i anar gravant les pàgines. I punt. Jo proposaria que en Godard, ara que encara és viu i viu a prop del llac Leman, fes un assaget fílmic sobre Frankenstein, però potser m’equivoco i ja n’ha parlat a les Històries del Cinema..

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació