A Catalunya, la cultura fa riure

L’interessant article de Joan M. Minguet, que prenia Bibiana Ballbé —però també Miquel Calçada i Toni Soler— com a símptoma de “la cultura de la riota o, potser, de la frivolitat” ha dut cua. No crec que fos la intenció del seu autor, però era d’esperar: gosar dir en veu alta allò que hom pensa és temptar la sort, en aquest país nostre que navega decididament vers la independència amb la brúixola apuntant cap a la mediocritat més absoluta. Estem segurs que ens dirigim cap a Ítaca o tot just ens conformem amb fugir de Troia?

Si ens quedem amb la idea i deixem de banda tant el personatge com el fet circumstancial que sigui una dona, potser podrem plantejar-nos per quina raó “la cultura amb prou feines és cul”. O el que és el mateix: què és abans, l’ou o la gallina? Ens ofereixen una cultura de la frivolitat i la trivialitat perquè la reclamem nosaltres? O la reclamem perquè és gairebé l’única que ens ofereixen?

El problema no és pas que s’esculli unes persones determinades —entenc que Ballbé, Soler i Calçada fan bé la feina que saben fer— sinó que es prefereixi sempre escollir-les a elles en comptes d’unes altres. No és, doncs, el qui sinó el què: si la direcció de TV3 aposta de manera majoritària —quasi exclusiva— per programes de simple entreteniment, com Polònia, Crackòvia i altres epígons encara més superficials, no és —o no és només— per empatia pels seus creadors o conductors, sinó per un desig de cloroformització de la societat.

El gran handicap de la cultura a casa nostra no és tant que estigui trivialitzada —com bé diagnostica en Minguet— sinó que sigui negligida absolutament als mitjans públics de comunicació. Que s’hagi convertit, a tot estirar, en una qüestió d’obituari: els creadors, els artistes, es dediquin a la disciplina artística que es dediquin, són invisibles… fins que es moren!

El problema —més aviat, la catàstrofe, el naufragi colossal al que ens enfrontem— és que si s’ha ignorat durant tants anys la figura de Tom Sharpe no ha estat pas perquè practiqués una (magnífica) literatura d’humor, sinó, simplement, perquè la seva visió particular del món —crítica, càustica, irreverent i iconoclasta— no tan sols no era políticament correcta sinó que (vade retro, Satanàs!) volia fer-nos reflexionar.

Fa uns anys, l’esmentat Toni Soler li comentava a Pepe Rubianes que era la persona que més vegades havia estat convidat a programes de TV3 després dels presidents Pujol i Maragall. Davant d’un fet tan extraordinari, què preferim creure: que es tractava d’una pura casualitat o que el panem et circenses és el millor antídot que es coneix contra la més perillosa de les facultats humanes, el pensament?