2014: Jonze, Besson i Pfister, amb permís d’Asimov

La ciència-ficció de tants autors (des de Mary Shelley passant per Jules Verne, H. G. Wells, George Orwell, Aldous Huxley, Philip K. Dick, Ray Bradbury o Isaac Asimov) de mica en mica va esdevenint realitat. I tota aquesta ciència-ficció també es va plasmant en el setè art, el cinema.

Arriba el 31 de desembre i s’acaba un any en què la tecnologia ha fet molts passos endavant, molts més. Els “drones” i les impressores 3D ja són ginys gairebé domèstics; podem tenir televisors amb pantalla corba a casa amb tots els dispositius intel·ligents connectats; el Curiosity tafaneja l’escorça de Mart; l’Oculus Rift ofereix una realitat virtual a la qual ja només li falta l’olor, i s’han inventat els xips neuromòrfics per millorar la intel·ligència artificial. “Neuromòrfic”, de forma nerviosa, neuronal, però encara molt lluny del cervell humà, format per neurones biològiques.

Scarlett Johansson a Lucy, de Luc Besson

La ciència-ficció de tants autors (des de Mary Shelley passant per Jules Verne, H. G. Wells, George Orwell, Aldous Huxley, Philip K. Dick, Ray Bradbury o Isaac Asimov) de mica en mica va esdevenint realitat. I tota aquesta ciència-ficció també es va plasmant en el setè art, el cinema.

El 2014 ens ha regalat tres pel·lícules que aborden l’espinós assumpte de la connexió entre intel·ligència artificial i intel·ligència humana. Her, de Spike Jonze, planteja la relació amorosa entre un home, Theodore Twombly (Joaquin Phoenix), i un sistema operatiu (amb la veu de Scarlett Johansson). Transcendence, de Wally Pfister, estableix el marc narratiu en què una ment humana, la del científic Will Caster (Johnny Deep) és sublimada en bits amb l’ajuda de la seva dona, Evelyn (Rebecca Hall), per acabar habitant a la xarxa. I Lucy, de Luc Besson, narra la transformació d’una dona, Lucy (Scarlett Johansson una altra vegada), que veu com augmenta la seva capacitat cerebral fins que arriba al 100%, moment en què la matèria es desintegra i es transforma en coneixement que queda actiu a la xarxa. Els tres directors posen el dit a la mateixa llaga: què passarà el dia que les màquines puguin pensar, o fins i tot sentir, com els humans?

L’espectador que ha vist les tres pel·lícules podria percebre-les com una trilogia, tot i que el seu to i el seu “art” són força diferents. Her és, clarament, la més ben resolta de les tres, amb un guió molt ben embastat i amb una interpretació que Phoenix broda i que Johansson engalana amb la seva veu. Lucy agafa com a base el controvertit i suggestiu mite que els humans només fem servir el 10% del cervell, però Besson en fa una posada en escena deliberadament tarantinesca i amb un regust de Matrix que no acaba d’encaixar prou bé amb la història. A Transcendence passa si fa no fa el mateix, com en tantes altres pel·lícules: plantejament encertat, desenvolupament no tan afortunat.

Si l’espectador que ha vist les tres pel·lícules les volgués ordenar per la cronologia dels fets que s’hi narren, hauria d’obrir la trilogia amb Lucy: la persona es transforma en màquina. A continuació aniria Transcendence: la persona ja exerceix de màquina. I, per últim, Her: l’ésser humà ja no existeix i només hi ha la màquina. En els tres casos, però, el raonament i els sentiments humans agafen forma de combinació binària. Envaeixen la xarxa, n’absorbeixen informació, es perfeccionen i obtenen la possessió absoluta de la saviesa: filosofia, matemàtiques, física, antropologia, biologia… Tot. Ho controlen i ho combinen tot, i s’acosten a l’omnipresècia i l’omnipotència divines que descriuen les religions. Això sí –tret de Transcendence–, sense extensió física en el món dels simples i caducs humans. Però controlar la xarxa, totes les dades, combinar-les per investigar i per innovar i poder manifestar-se en qualsevol pantalla de qualsevol terminal connectat els dóna la transcendència d’una mena de consciència única, perquè tenen el poder de la manipulació cibernètica, molt més potent que el que tenen els polítics prestidigitadors i els mitjans de comunicació actuals. Una consciència única: el gran poder dels bits, que ja arriben a tothom.

Però tot això ja ho va escriure Isaac Asimov el 1956 en la narració L’última pregunta, en què una computadora va absorbint les consciències humanes i les dilueix en una sola consciència. “La consciència d’AC [la computadora] va abarcar tot allò que havia estat l’univers, i va meditar sobre el que era, en aquell moment, el caos.” Un final d’Asimov que comparteixen Jonze, Pfister i Besson en aquestes tres pel·lícules: el camí acaba en la foscor del món virtual, però encara hi queda un fil de llum humana. “Pas a pas, s’havia de fer. I AC va dir: que es faci la llum! I la llum es va fer…”

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació