12 d’octubre. Cultura de l’odi i legítima autodefensa

Metromuster reflexiona sobre la legitimació dels discursos d'odi i violència que emanen del Dia de la Hispanitat

Pocs dies després de les concentracions unionistes del diumenge 8 d’octubre a Barcelona que van aplegar manifestants amb tendències ultradretanes vinguts d’arreu de l’Estat, el passat 12 d’octubre es va commemorar, un any més, la “descoberta”, colonització i genocidi d’Amèrica Llatina. El dia de la Hispanitat. Enguany, amb el conflicte català com a teló de fons, el racisme i la legitimació de la violència que emana d’aquesta celebració s’han fet més palesos que mai. Aquest tipus de manifestacions no són, però, res de nou.

Des de fa anys, Montjuïc es converteix cada 12 d’octubre en l’epicentre dels grups d’ultradreta amb tendències feixistes. El 12 d’octubre de 2013, després d’una d’aquestes concentracions, va tenir lloc al barri de la Bordeta de Barcelona una baralla entre un grup joves antifeixistes i un grup de neonazis. En aquesta batussa, diverses persones del grup d’ultradreta van resultar ferides i, tot i que cap de les lesions denunciades fos greu, els joves antifeixistes s’enfronten a una condemna (que podria arribar als 17 anys de presó) amb agreujant de delicte d’odi per motius ideològics. Entre els agredits hi havia un jove neonazi qui l’any 2002 havia estat condemnat a quatre anys de presó per atacar amb un còctel molotov la casa d’una família magrebina i deixar greument ferit un dels seus membres al poble de Sant Vicenç de Castellet.

Prenent el cas dels sis joves antifeixistes encausats com a punt de partida, Metromuster, la productora catalana de Ciutat Morta i Tarajal, ha aprofitat l’avinentesa per reflexionar sobre la legitimació dels discursos d’odi i violència que emanen del Dia de la Hispanitat amb el documental “12 d’octubre. Cultura de l’odi i legítima autodefensa”.

El documental entrellaça les veus de les sis persones encausades amb les veus expertes d’acadèmics i activistes de la talla de Daniela Ortiz, Manuel DelgadoJudith Butler, Fina Birulés o Grada Kilomba. El relat dels qui han viscut (i exercit) en carn pròpia la violència s’entrellacen amb les veus d’activistes i experts: teoria i pràctica, paraula i acció, cosint un ric teixit de relats, veus i mirades. Les veus dels joves antifeixistes confereixen al relat dosis de versemblança i d’empatia, defugint en tot moment les retòriques de la condescendència, la hipersensibiltat o la compassió.

Què en traiem de parlar de violència sense haver-la viscut? Podem parlar-ne des de l’abstracció, sense haver-la viscut de prop i en carn pròpia?

Vivim situacions de violència a tothora, sent-ne o no conscients. La violència és inherent i intrínseca en tot estat, des de la seva mateixa creació. No van néixer tots els estats moderns dels enfrontaments amb altres estats? L’herència colonial. Una herència que, en paraules de Kilomba, en alguns casos es nega i en d’altres, ni tan sols es reconeix. Aleshores, si s’invisibilitza el llegat colonial, on queda la memòria històrica i el sentiment de culpa col·lectiva? Amagat sota l’estora.

La celebració del 12 d’octubre com a diada nacional és una prova fefaent de la seva falta de consciència i autocrítica històrica. Des de quan, però, se celebra la Hispanitat? Segons Ortiz, neix de la necessitat de reafirmació nacional que brota a finals dels anys 70. Amb la transició democràtica sorgeix la necessitat de forjar una identitat nacional pròpia i és aleshores quan es recorre a la història. En un nostàlgic mirar enrere, en una recerca i una glorificació d’un passat mític, al 1978 s’instaurà el dia 12 d’octubre com a celebració nacional per tal de commemorar “les efemèrides històriques” d’Espanya. No és aquesta reconstrucció ficcional del passat una perpetuació del relat colonial?

Efemèrides històriques: tot un eufemisme per parlar de conquesta, colonització i genocidi. Què en té d’heroïc un passat colonial? Què té, però, a veure la descoberta d’un continent amb el fet de ser espanyol? Quines conseqüències té o pot tenir aquesta celebració en l’imaginari col·lectiu?

“Hi ha interpretacions molt diferents de les herències del passat”, ens recordava Birulés en el documental. I tantes. Tanmateix, de quines parts del passat ens fem càrrec? Ens hem responsabilitzat d’aquesta incòmoda herència colonial? O, simplement, l’hem ignorat?  Kilomba parla de “denial of the past“, de la negació i invisibilització del passat. En el cas de la història colonial espanyola, però, s’ha invisibilitzat aquesta herència? O s’ha enaltit? No és el 12 d’octubre una glorificació d’aquest passat colonial, del “regne on mai es ponia el sol”?

Tal i com sosté l’antropòleg Manuel Delgado, la celebració com a festivitat nacional d’un genocidi és la punta de l’iceberg d’un “sistema estructuralment racista” que legitima la violència. Una tergiversació del relat històric. No està sempre el relat de la Història en mans del poder? Per què encara ara parlem de “descoberta” d’Amèrica i no de “conquesta” o “genocidi”? Com diria Toni Morrison, el llenguatge no només representa la violència: el llenguatge pot ser, en si mateix, violència.

Una violència que vivim de ben a prop aquests dies a través de les nostres pantalles amb les picabaralles mediàtiques. Qui venç? Aquell qui aconsegueixi apropiar-se del discurs de la “veritat”. Hem vist aquests dies i estem vivint a diari com entre en joc dues veritats, dos discurs legitims i, també, dues legalitats.

I no rau, sempre, la veritat en mans del poder? Butler al documental, reprenent el fil de la seva teorització sobre la noció de “violència d’estat” ens recorda que sempre és l’estat el qui legitima i determina l’ús de la força. És qui té el monopoli discursiu però també de la violència. Què és i què no és violència?

És sempre l’estat el qui determina la legalitat i, de retruc, la legitimitat de la violència. Segons Butler, tota forma de protesta o revolta són, per a qualsevol estat, formes de violència il·legítimes perquè atempten contra el seu statu quo. Les estructures de tot estat democràtic modern, aleshores, són, per se, violentes. Violència estructural.

I el que en queda al marge? Violència il·legítima. Els agreujants per delictes d’odi van néixer per protegir minories vulnerables d’aquesta violència estructural. Què passa quan lleis com la de l’agreujant per delictes, en lloc de protegir a col·lectius vulnerables, acaba convertint-se en còmplice de la violència estructural, legitimant-la?

Quatre anys després dels fets del 12 d’octubre de 2013, les sis persones encausades resten a l’espera d’un judici que tindrà lloc aquest mes de novembre.

El documental es va presentar el passat 13 d’octubre als cinemes Girona i al llarg de les properes setmanes es projectarà en diversos espais. Aquest divendres (27 d’octubre) s’estrenarà a Sabadell.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació