‘Roma’, la crítica subtil

Crítica de ‘Roma’, per Isaias Fanlo. |

Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Gestor cultural i escriptor. Doctorand per la Universitat de Chicago.

Deixaré les coses clares de bon començament: Roma, la darrera pel·lícula del director mexicà Alfonso Cuarón, em sembla una obra mestra. M’ho va semblar en sortir del cinema el primer cop que la vaig veure, i m’ho continua semblant avui, que l’he vista per segona vegada, també al cinema –perquè sí, és una pel·lícula que agraeix la pantalla gran. Es tracta d’una de les poques ocasions que surts d’una sala amb la sensació d’haver vist un clàssic instantani.

La Roma del títol no fa referència a la capital italiana, sinó al barri de classe mitjana-alta de la Ciutat de Mèxic amb el mateix nom (alguns potser recorden la novel·la vampírica i queer de Luis Zapata, El vampiro de la Colonia Roma… Una visió més ombrívola d’aquesta zona residencial). La pel·lícula ens parla del desmembrament d’una família de classe mitjana-alta, segons sembla basada en la família del mateix Cuarón, a començaments de la dècada de 1970; però, especialment, ens parla de la Cleo, interpretada de manera magistral per Yalitza Aparicio, a qui l’Acadèmia de Hollywood hauria, com a mínim, de nominar com a millor actriu. Qui és la Cleo? Doncs bé, és una de les dues empleades domèstiques de la família, dona indígena (de la minoria mixteca) i de classe humil. La Cleo i l’Adela (l’altra dona que treballa a la casa, també mixteca) viuen en un annex de la llar de la família occidental, i passen gairebé la totalitat del seu temps tenint cura de la casa i dels quatre nens que hi viuen.

De seguida tornarem a aquest personatge, perquè el tractament de la qüestió de classe ha rebut crítiques per part de determinats sectors, i de fet, aquí és on vull anar a parar. Abans, però, permetin-me que torni a allò de l’obra mestra.

Aquesta sensació d’esdeveniment únic que és Roma es fa present des dels títols de crèdit inicials: un pla fixe del terra que pertany a l’entrada de la casa. A mesura que van desfilant els crèdits, l’aigua amb sabó llisca per les rajoles: Cleo està netejant el pati on viu (i caga) el gos de la família, Borras. En un moment, reflectida en l’aigua, la figura d’un avió travessa el petit quadrat de cel que es pot veure retallat en el pati. No ho sabem encara, però aquests dos símbols trobaran la seva simetria a la part final de la pel·lícula: les onades d’aigua ensabonada s’emmirallaran, dues hores més endavant, en les aigües amenaçadores i escumoses de la platja de Veracruz; i l’avió de l’inici el tornarem a veure en altres moments de la pel·lícula –també en un dels darrers fotogrames–, i sembla funcionar com un recordatori que la fugida és una idea inabastable. La fugida, s’entén, d’aquest sistema estratificat que tracta els indígenes com a ciutadans de cinquena categoria, un sistema de patrons i criats que ens fa pensar en l’esclavitud de la nostra època neoliberal.

Com a bon clàssic, a Roma hi trobem una manera diferent, insòlita, de mirar. Aquesta innovació cinematogràfica es percep, especialment, quan ens trobem en els interiors de la casa. Diria que Cuarón hi troba una mena de síntesi de la mirada del cinema clàssic combinada amb les noves maneres de veure el món a partir dels avenços tecnològics: de manera sintètica, seria una mirada a mig camí entre Otto Preminger i Google Maps. La sofisticació i la subtilesa de la sensibilitat humana barrejada amb la precisió mil·limètrica i tenaç de la màquina. Roma és, i penso que no exagero si ho escric, una autèntica festa de la cinematografia. Hi ha diverses seqüències, com ara la celebració de cap d’any (bé, les celebracions: la dels rics i la dels pobres, i l’escena posterior en un bosc incendiat, amb els indígenes llençant galledes d’aigua a les flames mentre les dones blanques s’ho miren, amb vestits elegants i sabates de taló, tot xarrupant còctels) o l’escena del part (amb tota la seva tensió i crueltat), que van de cap al catàleg de moments mítics del cinema dels darrers anys. Hi ha, també, homenatges a altres pel·lícules, des de La mala educación d’Almodóvar fins a l’autohomenatge que Cuarón es fa amb Gravity, i una densitat de símbols i imatges que necessitaria molt més espai que el que disposem en aquesta modesta crítica.

És precisament la bellesa cinematogràfica de Roma, en contrast amb el retrat que fa de Cleo i de la resta de la minoria indígena, la que ha suscitat algunes de les crítiques més severes que s’han fet de la pel·lícula. S’ha dit, per exemple, que el film de Cuarón té una lectura política més que dubtosa, perquè les seves imatges icòniques i fascinants semblen justificar, mitjançant l’estètica, aquest sistema injust.

No puc estar-hi més en desacord. No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que el que fa Roma és mostrar, de manera crua, l’estratificació racial de la societat mexicana: els blancs occidentalitzats com a classe de privilegi, els indígenes condemnats a la misèria i a la precarietat. Cleo no forma part de la família, com s’ha volgut argumentar, i Cuarón ho deixa ben clar introduint-hi el personatge de Borras, el gos. Borras és a la casa amb una funció clara: intimidar els possibles atracadors. Està atrapat dins del pati de la casa: fa les seves necessitats a l’entrada, i malda per trobar algú que el faci cas. Els nens juguen amb ell de tant en tant, però bàsicament ningú, més enllà de les dues treballadores domèstiques, no li para atenció. Amb Cleo passa, si fa no fa, el mateix: la seva funció és servir la família. Dina amb Adela i el xofer a la cuina, mentre serveix els plats als seus amos. Només té un dia lliure a la setmana. Els nens se l’estimen, però no saben res d’ella, ni del seu idioma, ni de la seva cultura. L’àvia dels nens no és capaç d’aportar informació sobre ella quan l’han de dur a l’hospital, perquè no en sap res, de la seva empleada. I la senyora de la casa tant li fa una carícia com la crida amb una virulència despòtica que fa basarda. Poc més que un animal, vaja. Un habitant de segona en aquesta casa, en el mateix estrat que el pobre Borras.

No és d’estranyar, així doncs, que mentre estén la roba, Cleo taral·legi al terrat de la casa, en una de les primeres escenes de la pel·lícula, una cançó sobre la dificultat que té la gent pobra per trobar l’amor. Malauradament, el metratge posterior de Roma haurà de corroborar la melangiosa tornada. En aquesta societat, Cleo i Adela estan, bàsicament, soles. Soles com a dones, i soles com a indígenes (per això, quan la senyora de la casa li diu a Cleo que les dones “sempre estem soles”, no ens l’acabem de creure: la solitud de la serventa és molt més profunda, perquè ella és doblement subalterna). Cleo i Adela, dues dones relegades a una feina de semiesclavatge sense cap altra sortida, víctimes passives d’un sistema on els occidentals tenen el poder i els indígenes es barallen per les engrunes del que queda. El paper de Cleo en aquest món és el de cuidadora de la vida dels altres, i no el de generadora de vida; la trama de la pel·lícula s’encarrega de confirmar-ho amb una gran cruesa.

El fet que Roma ens mostri una dona que es resigna a viure en un sistema que la tracta gairebé com una esclava, que no es pot empoderar i que no té una veu, la transforma automàticament en una pel·lícula no crítica? No n’estic tan segur. De vegades, penso, el públic hauria de ser prou intel·ligent com per entendre que no cal ser moralista per transmetre un missatge. Que n’hi ha prou amb mostrar les coses. Per exemple: criticaríem una pel·lícula sobre l’Holocaust perquè mostra els presos com a víctimes passives, que són torturades i exterminades pels nazis? Ens carregaríem el film perquè no hi ha empoderament, perquè no hi veiem cap revolta dins el camp de concentració? Ho dubto.

A Roma no se’ns mostra cap sortida a l’estratificació social, perquè fer-ho potser ens semblaria gratificant a nivell moral i tranquil·litzaria la nostra (mala) consciència de classe, però la tornaria una pel·lícula de ciència ficció. I el film de Cuarón no és ciència ficció. És ficció naturalista, que es basteix sobre un marc que imita la realitat; i aquesta realitat, ens agradi o no, és classista, masclista i racista, i ens ha estat inculcada al llarg de segles i segles, de manera que tothom, homes, dones, indígenes, occidentals, l’acceptem de manera tàcita. Per això, tot i les immenses desigualtats del nostre món, és tan difícil dur a terme una revolució. Per això hi ha homosexuals que donen suport a Vox, i afroamericans o dones que van votar per Donald Trump. Perquè ens han programat per acceptar el sistema, i una majoria de gent pensa que és millor que les coses no canviïn gaire, encara que visquin a la misèria. Roma no és tèbia, sinó crua. No ens fa sortir de la sala amb la consciència neta, perquè no hi ha catarsi. No ens ho posa fàcil, perquè no és fàcil. I no empodera Cleo, perquè la majoria de les dones com Cleo passen per aquest món sense tenir veu, i nosaltres no som ningú per criticar-les perquè no es revoltin contra el sistema. Cuarón prescindeix d’aquests paternalismes moralitzants i ens presenta una realitat que, malauradament, és la nostra.

I, tanmateix, Roma ha tingut el seu efecte com a crítica social. Per començar, Yalitza Aparicio ha estat portada de la revista Vogue. Potser aquí no ens ha arribat, però a Mèxic, aquest fet ha aixecat una polèmica d’una magnitud considerable, perquè la irrupció d’una indígena a la portada d’una revista de tendències qüestiona el cànon del que es considera un cos bell. I això, ens agradi o no, és conseqüència directa de la pel·lícula. Potser, així doncs, el que molesta és que Cuarón hagi optat per fer una crítica subtil, mitjançant una càmera que es limita a mostrar, adoptant la distància d’una mena de cinéma verité, en comptes de fer una mena de manifest de l’alliberament indígena.

I potser és aquesta subtilesa, que en cap moment llegeixo com a tèbia (i el meu compromís social ha fet que em plantegi, i molt, aquesta qüestió), un dels trets de moltes grans obres d’art. Roma, penso, és una pel·lícula incòmoda i al mateix temps plaent. No, no és cap contradicció. O sí: però és que la vida, i l’art, en són, de contradictoris.

Vull afegir un darrer punt. He tingut la sort de veure Roma en dos cinemes icònics: en els cinemes IFC del Village, a Nova York, i en el Music Box Theatre de Chicago: una sala de les de tota la vida (com l’antic Cinema Urgell, i altres que han anat tancant a Barcelona), on fins i tot un senyor es posa a tocar una mena d’orgue al final de cada sessió per anunciar que el públic ha d’abandonar la sala. Dic que és una sort, perquè, en un principi, Roma estava feta per ser vista a la pantalla domèstica, amb la nostra subscripció a la plataforma Netflix. I tanmateix, la volada que agafa en aquestes sales de tota la vida ressalta el seu estatus de gran cinema. Honestament, penso que la meva percepció de la pel·lícula hauria variat si l’hagués vist a la pantalla de l’ordinador. De la mateixa manera que no és el mateix veure Las Meninas de Velàzquez al Prado de Madrid que fer-ho en una postal. Conclusió? La televisió i l’ordinador són molt còmodes, però hi ha pel·lícules que justifiquen una visita al cinema.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació