Josep Asensio

Josep Asensio

Autor de la newsletter La Milícia

Zombis per la independència

La consecució de la independència, vista així, significarà la crisi del zombi, que en lloc d’actuar en funció dels dictats d’altri tindrà llibertat de moviments.

Per internet circulen uns vídeos en què uns actors disfressats i maquillats de zombi passegen tranquil·lament per Nova York com a part d’una campanya publicitària d’una sèrie de televisió.

Els anuncis tenen certa gràcia. La reacció de la gent que topa amb aquests zombis és una delícia, i no per les riallades que pugui provocar. Es tracta de tota una altra cosa, com si als anys cinquanta un novaiorquès s’hagués creuat pel carrer amb Clark Kent. Si aleshores Kent, un periodista fornit i discret, era la imatge que l’americà corrent tenia de si mateix, avui s’assembla més a un monstre sense voluntat. La reacció de la gent que surt als anuncis també fa pensar que l’èxit del fenomen zombi (un bon negoci: la pel·lícula World War Z ha recaptat més de cinc-cents milions de dòlars de taquillatge) podria explicar alguna cosa més que la fascinació morbosa per les cares desfigurades. Provem-ho.

La metàfora buida

Per començar, hauríem de saber exactament què són els zombis. Parlem amb Sergi Viciana, historiador i teòric de la literatura que està escrivint una tesi doctoral sobre el tema. «Els zombis són éssers sotmesos per algun tipus d’amo», ens diu Viciana, «pot tractar-se d’una persona, d’un virus o d’una ànsia carnívora». El tret principal dels zombis no és que siguin morts vivents —fet que Viciana considera “irrellevant”—, sinó que es limiten a obeir les ordres del seu amo, segueixen els designis d’altri. Però això no és suficient. Segons Viciana, les característiques de la postmodernitat són les que han imposat el zombi com a monstre per excel·lència dels nostres dies: «els subjectes postmoderns estan perduts, busquen el seu lloc al món, alhora que intenten comprendre’l». Els zombis són no-subjectes i per això ens fan tanta por: no perquè puguem esdevenir-ho, sinó perquè potser ja en som”.

Obedients i postmoderns? Ens recorda un llibre que quan es va publicar va rebre menys atenció de la que mereix. El Malestar en la cultura catalana (Empúries, 2008) de Josep-Anton Fernàndez, exposa els canvis que ha patit la cultura catalana d’ençà de la segona restauració borbònica. Simplificant, Fernàndez diu que durant aquest període, batejat com  a Normalització, la cultura catalana es distingeix per dos elements: una crisi postmoderna i la subordinació política a l’estat espanyol. O dit d’altra manera, la cultura catalana és obedient i postmoderna. Més tard ens centrarem en els conceptes de poder i dominació. Pel que fa a la postmodernitat, envoltada per una nebulosa permanent, ens servirem del mateix text de Fernàndez:

«El postmodernisme es podria definir com un conjunt d’orientacions teòriques i crítiques i com una actitud estètica que es caracteritzarien, entre d’altres coses, per l’eclecticisme en l’estil (com en l’arquitectura de Philip Johnson), pel relativisme en els valors culturals, per un esforç per difuminar les fronteres entre alta cultura i cultura de masses (com en la pintura d’Andy Warhol), per un impuls cap a la fragmentació i l’hibridisme, pel descentrament del subjecte, i per l’autoreflexivitat i autoconsciència iròniques de les convencions dels gèneres literaris i dels fonaments ideològics de les formes de representació (com en els relats de Quim Monzó). […] Quan afirmem que la cultura catalana és ”eminentment postmoderna”, volem dir que està estructuralment afectada per aquests canvis en la producció i el consum de la cultura (hi hagi o no hi hagi actituds i estils de caire postmodernista). Així doncs, el que m’interessa aquí és la postmodernitat com a condició, com a conjunt de coordenades socials, econòmiques, polítiques i culturals objectives.»

Quedem-nos amb la idea que ens movem en unes coordenades noves, pròpies d’un canvi d’època; just la mena de canvi que motiva la substitució com a icona d’un superheroi com Superman per un monstre com el zombi. Sergi Viciana ha trobat una expressió per explicar-ho: «Els zombis són el que jo en dic una metàfora buida, no tenen cap significat establert» i per això precisament s’han fet tan populars i escauen perfectament a aquestes noves coordenades. Els zombis serveixen tant per representar les masses d’aturats com per simbolitzar el virus del consumisme; les crisis (econòmiques, energètiques, alimentàries) que poden desembocar en la fi de la humanitat d’un moment a l’altre —la percepció que l’apocalipsi s’acosta— i la por i la inseguretat que tot això comporta es resumeix en un zombi que camina cap enlloc, portat per unes forces que el superen i davant de les quals poca cosa pot oposar-hi.

I els catalans, què hi pinten?

En tot plegat, el paper que hi pugui tenir la cultura catalana sembla ficat amb calçador. Si afinem una mica hi veurem més clar. Fins ara hem intentat donar compte del triomf del zombi, però allò que hauríem de valorar no és el zombi en si, sinó les seves circumstàncies. Així, si per una banda tota la societat occidental és postmoderna i, d’alguna o altra forma, obedient, cosa que explica l’expansió del zombi com a símbol, d’altra banda, només la cultura catalana dota de contingut aquesta metàfora buida, li dóna profunditat. Ras i curt: els catalans es poden vestir i maquillar com els zombis que comentàvem al principi, però, a diferència dels actors que caminen per Nova York, són els únics que poden servir-se de la disfressa per alguna cosa més que per espantar els seus conciutadans. Per exemple, seguint a Fernàndez, per «reconèixer obertament el trauma de la nostra subordinació, la nostra inexistència, la nostra escandalosa invisibilitat». Per això, proposa, «una possible via és la conceptualització dels catalans com a monstres».

Centrem-nos ara en un dels aspectes més controvertits de l’equació català igual a zombi, la qüestió del poder. És un debat candent que  acostumem a mirar des d’un angle equivocat. Els catalans són una minoria nacional a l’estat espanyol, per molt que disposin d’una feble estructura autonòmica. Són una minoria permanent en el procés legislatiu de l’estat i en la designació del poder judicial. No existeix cap òrgan que doni garanties jurídiques als acords a què arriben amb l’estat, mitjançant les lleis pertinents, i per això mateix acostumen a sortir-ne malparats. També són una minoria dominada per un espai comunicatiu aliè, i per comprovar-ho només s’han de comptar quants canals de televisió, en proporció amb el còmput global, tenen com a centre l’imaginari català, i ja no cal dir  quants utilitzen la llengua catalana.

El fet és que, ho agafem com ho agafem, la cultura catalana està subordinada a una política que bufa a favor d’uns interessos estranys. Doble subordinació, perquè a les elits de Madrid s’hi han de sumar les pròpies, que Carles Boix, a les Cartes ianquis (A contra vent, 2012), anomena elits captives: «Els senyors organitzats en l’associació Puente Aéreo, que busquen solucions de bracet d’un Madrid que viu de la concentració bancària i del hub aeri que havia de conquerir Amèrica (i que, fins fa quatre dies, tirava de boom immobiliari). Entre aquests hi ha, com es podia esperar, banquers, constructors, socis de despatxos jurídics que es dediquen a l’intercanvi de favors a Madrid, propietaris de diaris monàrquics i, en una paraula, els captius de l’estat i el mercat espanyol».

El plet independentista

Immersos en el remolí diari d’informació que els zombifica, els catalans potser no s’adonen que les mobilitzacions ciutadanes a favor de la independència de 2012 i 2013 en què han pres part, pel cap baix, més d’un milió de persones, són les més nombroses, amb l’excepció de Grècia, d’un sud d’Europa trinxat per la política d’austeritat, de retallades i de privatitzacions més bèstia dels últims quaranta anys. Unes mobilitzacions que des del seu to festiu apunten al cor de l’entramat que sustenta el règim nascut de la segona restauració borbònica, el poder doble al qual s’enfronta.

Truquem a Enric Vila, historiador i periodista barceloní que ha explicat el paper de les elits en el procés independentista. Com és possible que un plet que busca deslliurar-se de l’amo depengui de les classes dirigents? —li preguntem. «Necessites algú que dirigeixi l’orquestra perquè si no mana ningú, al final el que hi ha és un merder», ens diu Vila a través del telèfon. El problema, precisament, és aquest, «Venim d’on venim: no hi ha tradició de poder». En el trànsit per deslliurar-se de l’antic amo, el català troba que només pot fer-ho per mitjà dels líders que han gestionat la situació anterior. «Si els que manen tinguessin les idees clares seria més fàcil», reflexiona Vila. A parer seu, la independència és un afer «gros a llarg termini però no tan gros a curt termini, i ells [les elits] actuen al revés». Buscant explicacions, apunta el sou d’alguns càrrecs mitjans de la Generalitat. En una legislatura, diu Vila, poden cobrar prop de 400.000 euros, —la fortuna d’una vida. «Tots aquests saben que en el moment de la independència, se’ls acaba la bicoca», i remata, «això és un problema, perquè quan trenques l’statu quo no saps què passarà, no hi ha continuïtat i això genera que molta gent tingui por». Els zombis fan por, efectivament.

Segons que ens comenta, el president Artur Mas ha llegit amb interès la seva biografia Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs (L’esfera dels llibres, 2006) i de la seva lectura n’ha tret diverses lliçons, com per exemple la que Vila anomena teoria dels cargols. Per cuinar aquestes bestioles s’han de deixar uns dies tancades en un recipient amb un escorredor, perquè alliberin tota la bava. D’aquest procés se’n diu purgar els cargols i, a parer de Vila, això és el que Mas està fent amb Catalunya, purgar la mala bava i deixar que aflorin tots els fantasmes.

Tornarem a sentir parlar de fantasmes quan abordem un altre element, la pulsió anarquista dels catalans. Vila reconeix que el màxim poder que ha tingut mai Catalunya va coincidir amb el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, liderat pels anarquistes de la CNT. Respecte a  això comenta la cita de Pompeu Gener segons la qual tot català porta un rei a dins. «Naturalment que porta un rei a dins, diu Vila, perquè no té cap rei a fora». Parlem ara amb Xavier Díez, autor de L’anarquisme, fet diferencial català (Virus, 2013). Comencem pel principi: com és que no se’n parla gaire, de l’anarquisme català? «El silenciament de la història de l’anarquisme ha servit per a diverses raons. Evita la recuperació de la memòria popular, perpetua l’hegemonia de la burgesia catalana i amaga la revolució de l’estiu del trenta-sis», diu Díez.

«Hi ha una certa por de les classes mitjanes i altes [a l’anarquisme] perquè invoca fantasmes del passat». Vet aquí els fantasmes i la por, altra vegada en primer pla. La posició de Díez és que hi ha un anarquisme explícit però sobretot hi ha un anarquisme implícit, una mena de «corrent de fons» que es pot apreciar en el món associatiu català (casals, colles castelleres, associacions de veïns…), o en el món escolar, que demostra cada dia que «les coses funcionen sense que hi hagi ningú que mani». Li preguntem a Díez quin sentit té, des d’aquesta tradició anarquista, la lluita pel poder que anima l’independentisme. «És que no és una disputa pel poder entre Espanya i Catalunya, diu, sinó entre dictadura i democràcia».

Un final terrorífic

En resum, tenim una metàfora buida, el zombi, que triomfa pel valor universal dels seus atributs, la postmodernitat i l’obediència, i alhora tenim els catalans, que donen profunditat a la metàfora amb una realitat concreta. No és cap casualitat que coincideixin en el temps l’èxit del fenomen zombi i el procés de secessió català, perquè la seva sort va lligada. El plantejament independentista s’ha de veure com un intent per omplir de contingut una metàfora terrorífica; ja que, segons sembla, és impossible deixar de ser postmodern, el català vol almenys deixar de ser obedient —amb tots els matisos que vulgueu. El plet que planteja no és tant una lluita aferrissada per fer valdre uns interessos per sobre dels altres, sinó fins a quin punt l’home occidental pot deixar de vagar sense sentit. La consecució de la independència, vista així, significarà la crisi del zombi, que en lloc d’actuar en funció dels dictats d’altri tindrà llibertat de moviments. Seguirà sent igual de lleig, i possiblement al principi no sabrà gaire cap on tirar, però els seus ulls hauran guanyat un punt de lluïssor inconegut.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació