Xineta

13.08.2017

Eren quarts de sis d’una tarda grisa de febrer, i les mares parlotejaven a la sortida de la funció. Jo feia com que també, però no les coneixia gaire i, a més, estava a punt de plorar. Es passaven receptes ràpides per fer magdalenes o s’explicaven com preparar un brou depuratiu, només ceba i api, nena, vint minuts. Es vantaven d’una complicitat que no compartien amb mi. I és que jo no hi anava gaire sovint, a buscar la nena. Més aviat gens. Vaig mirar l’hora: havia de tornar al despatx. I elles, xerra que xerraràs. Cap neguit, cap pressa.

—I que bé que ho han fet!— deia una mare.

—La meva, amb el xilòfon, no ha perdut el compàs ni un instant!— gallardejava una altra.

—I la princesa… tan bufona! De qui és aquesta nena tan bonica? —va demanar una rossa riallera.

—No és la…mmm? —va dubtar una de molt alta, que semblava dur la veu cantant.

—Sóc jo, la mare de la princesa—vaig reclamar—. Es diu Julieta.

El comentari em va quedar sec. Ho havia dit amb tanta ràbia que es va fer un silenci un pèl més llarg del normal. Llavors, tothom es va girar cap a la porta del teatret, d’on sortien un estol de xinetes de colors amb els barrets de costat i les galtes enceses. Sort d’això. Si no, haurien vist com em mossegava el llavi fins a fer-me sang.

No és que no me’n recordés, de l’hora de la funció, que hi vaig estar pensant tot el matí. No em podia distreure, però: havíem d’acabar aquell concurs, i s’havien d’omplir quatre plafons dels grans amb tota mena de detalls. Encara faltaven els esquemes de circulació, la planta coberta, una part de la memòria… Cada plànol que repassava em portava a la disfressa. Les línies paral·leles que representaven les escales em feien pensar en el prisat de la faldilla. El capitell d’aquell pilar era el barret cònic, posat del revés. Una fletxa negra, la ratlla que li havia dibuixat afuant els ulls.

Estava tan bonica! El teclejar de la màquina: clec, clec, clec, feia com el sorollet dels esclops de dit, amb la sola de fusta gruixuda, passadís amunt i avall. Si badava, només veia el cosset menut de la Julieta assajant la nit  abans, embolicat amb la faixa a joc amb el quimono groc; la boqueta en forma de cirera vermella, pólvores blanques a la cara i dues rodones rosades a les galtes.

Era a la porta del despatx, a punt de sortir, quan va sonar el telèfon.

—Truquen de l’obra. Que és urgent.

M’hi vaig posar.

—Ja vinc. Cinc minuts i ho resolem, d’acord?

L’obra. Vaig travessar un núvol de pols i soroll. El xerric punxegut de la serra i l’olor dolça del morter encara tebi em van situar. Havia de fer el meu paper. Em vaig posar les botes robustes i un casc blanc que em feia suar el front; l’armilla groc llampant i el llapis gruixut a la mà. Primer només eren quatre dubtes, res, però un envà que estava tort no deixava espai per a la porta. Un fals sostre massa baix topava amb la llinda de la finestra.

—Com ho fem?

Preguntes. Respostes. El temps es va escolar com un brou agre per l’aigüera.

El groc dels taxis que passaven de llarg. Els semàfors tots encesos: rodones vermelles com les galtes de la Julieta. A cada frenada, el cor a la gola. El rellotge que no s’aturava. Les mans humides aferrades a la bossa. Princesa d’orient, la meva xineta, la més menuda de la classe de primer. La seva primera funció, un conte d’orient i ella fent de princesa.

Em vaig deixar anar en la foscor del teatret, sense fer soroll. Dringava el xilòfon i una filera de xinetes esvalotades s’esvaïen al fons de l’escenari. Clec, clec, clec, feien amb els esclops de dit. Vaig tenir temps de veure un bocí del barret cònic de la princesa desapareixent. Res més. Teló. Vaig aplaudir fort amb tots els pares, això sí. Molt fort, que ella em sentís.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Pobra mare, quin desesper! Text punyent que et fa bategar el cor al ritme del de la narradora. Nice!