Folch abans de Folch

28.07.2013

Sóc fora de casa, sense els meus llibres ni els meus papers, i no podré ser tan precís com voldria. Però segurament va ser durant la primavera de 1959. No sé quin dia Carles Riba va recitar poemes seus a la Universitat de Barcelona. Faltaven pocs mesos, en tot cas, perquè el poeta morís. L’última vegada que Riba havia tingut una intervenció sonada a la nostra universitat, la seva, havia estat durant la guerra civil espanyola. L’episodi, prou conegut, és mític. Mentre avions insurrectes bombardejaven la ciutat, l’humanista llegia la seva tesi sobre la Nausica de Maragall i el tribunal que l’avaluava el presidia Pompeu Fabra. El simbolisme no pot ser més fort. Enfront de l’atac, una defensa de la tradició cultural central del catalanisme. Una tradició –la medul·la d’una cultura democràtica- que des de 1939 i durant anys va haver de suportar l’agressió sistemàtica i totalitària que provava d’interrompre-la.  Riba va tornar l’any 1943 de l’exili amb el projecte d’impedir aquell intent d’interrupció. Entenia primer que el seu silenci ja era una prova de resistència i, passant el temps, sense concessions, va anar colonitzant espais amb els seus versos i el seu exemple a través dels quals es podria intentar una autèntica represa d’allò que el franquisme havia intentat destruir. El retorn de Riba, a la universitat, era la prova d’un triomf moral. La continuïtat havia estat salvada. Els estudiants que l’escoltaven amb admiració certificaven que la cultura catalana havia perviscut. Així ho va explicar Riba en una carta memorable. Un d’aquells universitaris era Xavier Folch, que tenia uns vint-i-un anys i estudiava Econòmiques. Potser ja militava al PSUC. No puc assegurar-ho. El seu compromís antifranquista, en tot cas, era clar. El seu nom de combat era Rosselló, en homenatge del poeta.

 

Xavier Folch, ahir a Tossa

La pervivència de la cultura del catalanisme durant les dues primeres dècades de la dictadura franquista va ser una epopeia admirable en la qual van col·laborar algunes desenes de persones que, amb major o menor precisió, podríem catalogar com els resistents de l’exili interior. Va ser en aquell microcosmos, en una de les seves àrees més selectes, que Xavier Folch es va formar. Al Liceu Francès, que és on havia tingut la sort d’estudiar el batxillerat, alguns dels seus professors enllaçaven a consciència amb la tradició del noucentisme progressista que havia tingut la concreció pedagògica més alta amb la Universitat Autònoma. El Xavier es va formar amb figures d’aquell món, sobretot amb els seus admirats mestres Amàlia Tineo i Pere Ribera. I figures d’aquell món el van acollir com un dels pocs que, fruït de la seva fina educació i sàvia atenció, es va saber fer mereixedor de treballar per tal que aquell llegat pervisqués. Penso ara en Joan Vinyoli o Salvador Espriu. Penso, també, en Antoni Tàpies i, d’alguna manera, en Jordi Rubió. Si al damunt d’aquest retaule sumem la influència determinant de Manuel Sacristán –professor seu a Econòmiques, el gran referent intel·lectual del comunisme català de postguerra-, no ens hauria de ser difícil entendre, més enllà dels clixés reduccionistes, quines van ser les bases al damunt de les quals Folch construiria el seu perfil d’editor. Aquestes bases sempre foren una vinculació ferma amb la tradició més exigent del catalanisme cultural, una aposta no exhibicionista per la modernitat estètica i sempre la idea que una ciutadania conscient implica el compromís polític amb la pròpia comunitat.

Jordi Amat, Xavier Folch, Josep M. Castellet i Jordi Gràcia, davant de la Filmoteca

Ara fa pocs dies moria el jesuïta Álvarez Bolado que, durant els anys seixanta, a l’òrbita d’un José María Valverde, va donar classes a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Ho recordava Victòria Camps a la necrològica que va publicar el diari La Vanguardia. A mitjan 1966, poc després de la Caputxinada –en l’organització de la qual en Xavier va jugar un cert paper-, la policia, rabiosa, va entrar al vell edifici de la Gran Via i va començar a estomacar a tort i a dret. Per evitar que dues noies encara rebessin més fort –una d’elles era Dolors Oller, que encara escolta els insults dels grisos-, el professor Alvárez Bolado es va interposar entre elles i les porres. Va rebre una pallissa fortíssima, com explica Gabriel Ferrater en una carta al seu germà Joan, recollida a Papers, cartes, paraules. Alguns professors van dirigir un telegrama de protesta al Ministre d’Educació. La nòmina dels signants fa impressió. Com que no van seguir el conducte administratiu pertinent, però, el règim ja va trobar l’excusa formal per expulsar-los. Un dels professors expulsats va ser el Xavier, a qui tres anys abans, quan vivia a Madrid, ja havien detingut per militar al PSUC i després va ser jutjar al Tribunal d’Ordre Públic. La majoria dels signants de la protesta, més aviat o més tard, es van reintegrar a l’acadèmia. Ell no. Acabava així la biografia de Folch abans de Folch. Ja no tornaria a impartir classes i aviat es posaria a fer d’editor. Primer Ariel, després Crítica, finalment Empúries, el seu projecte més personal i que iniciaria publicant, precisament, Carles Riba.

Mentre seguim esperant les memòries que ens deu (confesso haver vist un índex!), el dia que ens posem a estudiar les fites del catàleg que va començar a construir a finals del seixanta podrem començar a conèixer i valorar una trajectòria clau de la història de l’edició a Catalunya.