El sentit de la llengua

31.01.2013

L’interessant debat suscitat per l’article de l’editora Laura Huerga i la resposta posterior de Josep Maria Fulquet està contribuint a trencar tòpics i a reforçar la visibilitat dels traductors catalans (en aquest sentit, trobo que el fet que alguns editors facin constar el nom del traductor a la coberta del llibre constitueix un vot de confiança, una afirmació de la feina ben feta). Tenen raó els lectors de Núvol que assenyalen que les referències de traduccions i traductors catalans poc recomanables que va donar Fulquet són poc actuals, però això no treu que la seva reflexió resulta, en general, força encertada. A mi també em va sobtar, d’entrada, l’article de Laura Huerga, però vaig voler entendre’l en el context d’aquest vot de confiança en els traductors, com una defensa sobretot de la qualitat de les traduccions catalanes que està encarregant la seva editorial. Val a dir que totes les informacions que m’arriben sobre Raig Verd/Rayo Verde són excel·lents, tant pel que fa a la qualitat de les traduccions com sobre l’exquisit tracte que hi reben els traductors. Jo he estat a les dues bandes (he traduït anys enrere, i llegeixo i també faig ressenyes de traduccions als diaris) i considero que el panorama de traduccions al català ha millorat molt. De bons i mals traductors diria que, ara, n’hi ha més o menys els mateixos en castellà i en català. He llegit traduccions castellanes que eren autèntics disbarats, publicades per segells suposadament “respectables”. Per exemple, “Tierra sonámbula”, de Mia Couto, publicada a Alfaguara i traduïda per un bon home que el dia que es va morir li van llançar ditirambes per les bones traduccions que havia fet, és un desastre tan descomunal, tan ple d’incomprensions del text –difícil de mena– que es pot dir senzillament que és com si no estigués traduït encara en castellà, perquè “allò” és ben bé una altra cosa, però ni de lluny la novel·la de Mia Couto. He llegit també, a Siruela, uns contes complets d’Eça de Queirós que eren un despropòsit, una antologia del fals amic. I, encara, la traducció d’Inglaterra, Inglaterra, de Julian Barnes, a Anagrama, té un excessiu nombre de errors, més que més lamentables pel fet que el traductor no és precisament un debutant. Compte, doncs, a considerar més bona, per defecte, la traducció castellana.

És veritat, això sí, que en català encara arrosseguem el desavantatge, plantejat per Fulquet, del model de llengua literària, que en castellà rarament el traductor se l’ha de plantejar. Tinc la impressió que la policia lingüística postnoucentista ha perdut molta força (jo vaig viure episodis delirants com a traductor per a Edicions 62, durant els anys noranta) i la llengua de moltes traduccions catalanes té una qualitat, una eficàcia i una versemblança literària ben consistents. Malgrat tot, seguim tenint obstacles, i temo que vénen en part del nostre sistema educatiu, que no acaba de fer bé la seva feina. Un exemple: la setmana passada, a la meva filla (que fa tercer de Primària) li van començar a explicar els temps verbals. Tot just el mateix dia que li introduïen els conceptes de passat, present i futur, li van posar un exercici en què figuraven ja formes de pretèrit perfet simples davant de les quals la pobra va posar uns ulls com unes taronges. A quin cervell preclar se li ha acudit que els nens han d’aprendre a dir, amb les beceroles de la llengua, “arribà”, “desà” o “volguí”? I vull plantejar, també, per acabar, que sí que trobo que tenim un problema greu amb les traduccions de literatura infantil: quan llegeixo contes traduïts als meus fills, sovint em toca canviar sobre la marxa algunes paraules per tal d’abaixar un registre poc viu, massa formal i encarcarat. Feliçment, la batalla dels heavies i els lights ha quedat enrere, però tenim pendent encara acabar d’arrodonir un model literari flexible que funcioni en tots els registres, promoure un sentit de la llengua que és la clau de la seva viabilitat i la seva perduració.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ja, suposo que llegir en un paràgraf 30 vegades “(ell) va”, fa el text molt fluït. No entenc perquè no s’ha de poder escriure “arribà i desà” en comptes de “va arribar i va desar” quan sovint el text llisca molt millor. Trobo que seria millor reconèixer que tots tenim els nostres prejudicis i dèries? A mi, per exemple, això de “per tal d’abaixar” em sona fatal.