Xammar i Gaziel

17.09.2014

L’Any Xammar culmina al Palau Robert amb l’exposició “Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món”, en reconeixement a la tasca que va portar a terme un personatge rellevant del periodisme i la cultura catalana. La mostra es pot visitar a la Sala 4, del 16 de setembre al 31 de gener. La mostra, que té com a comissari el periodista Joan Safont, està centrada entre els anys 1914 i 1945. Proposa un recorregut biogràfic i periodístic per deu fets històrics de la història universal, europea i catalana –de la Primera Guerra Mundial a la Guerra Civil, de l’ascens del nazisme a la proclamació de la República– seguits de prop per Xammar, presentats a través dels seus articles a diferents mitjans de l’època: La PublicidadLa Veu de CatalunyaMiradorEl Be NegreIberia o Ahora. Agustí Pons hi ha assistit i ha fet al seu Dietari obert aquest apunt sobre Xammar i Gaziel.

 

En efecte, tal com diu el títol de l’exposició inaugurada al Palau Robert, Eugeni Xammar va ser el periodista català que ens va explicar el món. N’hi ha hagut d’altres, de periodistes catalans, escampats pel món o per l’Europa del segle XX. Per exemple, Josep Pla en els anys anteriors a la guerra civil –encara que després continués amb els seus viatges, però ja no com a corresponsal; o Carles Sentís,  en els anys de la postguerra. Xammar va viure molts més anys fora que dins del nostre país; primer, perquè així ho exigia la feina de corresponsal; després, perquè es va exiliar. Més ben dit, perquè  ja no va tornar. Això li va donar una mirada diferent de l’habitual perquè tot i que no va deixar de participar en determinades  batalles de l’interior  –sobre l’ofici de periodista, la revista Destino o Serra d’Or— va saber de seguida quines eren les coses essencials que estaven en joc; i, en general, en va copsar el seu autèntic abast. Primer exemple: el viatge que ell i Josep Pla van fer a Moscou l’any 1926 en plena efervescència bolxevic. Xammar no va picar l’ham. Ara sembla que aquesta havia de ser la posició de qualsevol periodista o escriptor que no tingués els ulls a l’esquena però ja sabem que això no va anar així.  Xammar, a més, no va perdre el sentit de l’humor.  Acompanyat d’Andreu Nin, visita el Museu Lenin “on es conserva, molt ben conservat per cert, en un pot de vidre, el cervell de Lenin, molt semblant per fora a qualsevol cervell de vedella exposat damunt el marbre d’una carnisseria”.  Segon exemple:  les cròniques sobre l’ocupació per part de l’exèrcit francès de la conca del Ruhr durant l’hivern i la primavera del 1923.  Per obligar a pagar les indemnitzacions de guerra acordades a Versalles, els militars francesos entren als pobles del Ruhr i detenen i empresonen alcaldes elegits democràticament.  Xammar de seguida s’adona  que aquest comportament està creant un caldo de cultiu favorable al nacionalisme totalitari.  La grandesa de l’ofici de periodista és aquesta: a partir d’una escena saber endevinar  com anirà la resta de la pel·lícula.  Xammar i Pla només fallen en un punt.  He tornat a llegir detingudament l’entrevista que li fan a  Adolf Hitler, el 1923, després del fracassat cop de Munich. Al meu entendre, si aquesta entrevista no va ser posteriorment reivindicada ni per Pla ni per Xammar és perquè no es van adonar de l’autèntica naturalesa del personatge.  Estaven davant d’un monstre i el van prendre per un pallasso. (L’entrevista es titula Adolf Hitler o la ximpleria desencadenada).

S’ha escrit molt sobre les relacions entre Josep Pla i Eugeni Xammar. Menys coneguda és la relació entre Xammar i  Gaziel, potser perquè aquesta relació no va existir o va ser mínima.  En les cartes creuades que Pla i Xammar van publicar a La Veu de Catalunya l’any 1924, Gaziel no queda bé. I en un esborrany d’article contra Joan Maragall, enviat per Pla a Xammar el 1927, es parla sempre de Godó-Gaziel. Xammar, com en un moment donat J.V.Foix i la majoria d’escriptors catalans dels anys vint i trenta, combat La Vanguardia per dos motius: perquè està escrita en castellà i perquè els Godó no són catalanistes sinó dinàstics.  Xammar arriba a escriure:  Cal crear una premsa catalana amb cara i ulls, enfocar el problema des del punt de vista comercial, provocar que aquesta premsa engoleixi, si és possible, les millors intel·ligències de Catalunya. És d’interès primari tan fonamental que la grandesa patriòtica de l’empresa justifica tots els sacrificis humans”.

També Gaziel, com tots els grans periodistes, sap captar la gravetat històrica de determinats moments de  l’actualitat periodística. Només cal llegir, per exemple,  els seus articles sobre el 6 d’octubre o sobre les vacil·lacions de Gil Robles enfront de la II República.  Són d’una lucidesa insuperable. S’hi endevina la tragèdia, en forma de guerra civil, que finalment arribarà.  Gaziel, però, no formava part del moviment catalanista. Se’l mirava des de fora. Era una mirada extremadament crítica.  I per això van comptar amb el beneplàcit dels Godó.  Per raons diferents, oposades, també els amos de La  Vanguardia eren molt crítics amb la II República i la Generalitat de Catalunya. Xammar, en canvi, viu el moviment catalanista des de dins; se’n sent partícip.

La guerra civil ho canvia tot.  Gaziel és defenestrat pels uns i pels altres i  és des de l’exili interior més desolat que escriu les pàgines més dures i més clarividents  sobre Catalunya i Espanya.  Ell, que havia mirat amb un cert aire de superioritat el moviment catalanista, acaba per ser-ne el representant més lúcid. I no és casualitat que sigui Josep Benet, el gran manaia dels resistencialisme cultural de la postguerra, el qui prologui l’edició de les Obres Completes que la Selecta publica el 1970. Amb aquest pròleg Gaziel queda reintegrat a la “comunitat catalana” per dir-ho en una expressió usada per Xammar.  I, més endavant,  la seva Història de La Vanguardia és publicada per les Edicions Catalanes de París, dirigides per Josep Benet i sufragades per Jordi Pujol, aquell que, pocs anys abans, havia encapçalat una exitosa campanya contra el director de La Vanguardia, el diari tan criticat per Xammar.

Respon a Jordi Amat Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Agustí, interessantíssim, molt, també per discrepar-hi. Jo crec que Gaziel era un catalanista convençut, però es va atorgar la missió d’actuar com a consciència crítica del moviment. I aquesta posició la va mantenir també a la postguerra, amb un afegit clau que ens encara ens el fa més proper: també va atacar l’statu quo espayol, un poder que -com a director de La Vanguardia- havia volgut decantar cap el catalanisme.

    • Gràcies, Jordi, pel teu comentari. El que intento explicar-me són les raons que van fer possible que Gaziel publiqués els articles a La Vanguardia. La pregunat encara és més pertinent si resulta, com tu dius, que Geziel era un catalanista convençut. Tot això, és clar, no li treu cap mèrit. Només explica que la història no és mai lineal.