Jaume Medina

Jaume Medina

Filòleg, poeta i traductor

Voleu parar d’emprenyar, si us plau?

L’ús del verb «emprenyar» en el sentit d’«enutjar, molestar molt» és propi del «llenguatge familiar i grosser».

Diu el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll —un dels millors referents en el camp de la lexicografia catalana contemporània— que l’ús del verb «emprenyar» en el sentit d’«enutjar, molestar molt» és propi del «llenguatge familiar i grosser». Tanmateix és ben cert que el veiem freqüentment emprat per escriptors o locutors de tota mena en la premsa escrita i en els mitjans audiovisuals de comunicació amb una lleugeresa i una naturalitat que alhora sorprèn i meravella. I en canvi puc ben assegurar que durant els temps de la meva educació —ara tinc seixanta-vuit anys— el meu medi familiar —els meus pares i avi— em va ensenyar que fins i tot en la intimitat d’aquest àmbit el mot provocava mal d’orella.

Es tracta, doncs, d’un mot corrent. Tan corrent, que ordinàriament el fa servir tothom. Ordinàriament (d’acord amb l’accepció de «baix de qualitat» reconeguda en segon lloc per l’entrada del mot «ordinari» en l’obra d’Alcover-Moll), en el parlar habitual, això és, el de les converses informals de carrer i de companys d’obrador, de taller, d’oficina o d’àpat casolà relaxat i desacomplexat. Però la cosa no sol anar mai més enllà d’aquí. Només per posar un exemple diré que mai en tota la vida no l’he sentit emprat per cap botiguer en el seu tracte amb la clientela ni per cap oficinista en la seva atenció al públic i, ja no cal ni dir-ho, per cap capellà en els seus sermons o en la seva relació amb els feligresos. I en contrast amb això el veiem usat persistentment i contínua amb tota naturalitat i sense cap mena de reserves per periodistes, per gent de professions diverses en les seves aparicions en la premsa o en els programes televisius, per polítics d’esquerres i de dretes i fins per professors universitaris! Això vol dir que cap d’ells no sap fer la distinció entre el llenguatge col·loquial de la conversa quotidiana i el més refinat i afinat de la seva professió.

No seré pas jo qui condemni l’ús d’aquest mot tan viu i expressiu i tan  divulgat: hi ha circumstàncies en la vida que requereixen un llenguatge immediat i nu, primari i sense gaires refinaments. Però una cosa és l’exclamació d’un mecànic en un taller quan li falla una eina o no li surten les coses com esperava i una altra l’expressió d’un professor en la seva aula universitària davant d’uns alumnes delerosos d’aprendre; una cosa és l’exabrupte adreçat per un transportista al seu company de treball i una altra les explicacions que dóna als ciutadans a través de la premsa el polític representatiu; una cosa és una persona amb escassos coneixements de les més elementals normes d’educació i una altra la formada amb estudis superiors i amb un cert domini de la llengua. En resum, l’ús del verb «emprenyar» és barroer entre les persones amb projecció pública i en el llenguatge elevat dels mitjans de comunicació, i les persones que saben fer un ús adequat del llenguatge han de saber evitar en determinades ocasions les barroeries: un periodista, un locutor de ràdio o de televisió, un professor  universitari o un mestre d’escola, un botiguer, un dependent, un banquer, un economista, un conseller o un president de la Generalitat, són persones que no poden fer un ús públic d’un llenguatge grosser (una altra cosa és el parlar familiar o col·loquial o privat).

En efecte, l’ús del verb «emprenyar» per part de persones amb gran projecció pública és indecent. Perquè, ¿fa ús d’un llenguatge familiar i groller el periodista que en els telenotícies informa dels esdeveniments actuals?, ¿en fa el polític de càrrec més elevat, quan parla de les circumstàncies del moment?, ¿en fa el professor en les seves explicacions públiques a la universitat o als centres d’ensenyament inferior? Jo més aviat m’inclinaria a creure que a tots ells els escau l’ús d’un llenguatge tan distant com refinat i educat. En canvi, caldrà reconèixer que és del tot apropiat i adequat en programes televisius o radiofònics d’humor xavacà o xaró, en què, volgudament o involuntària és emprat un llenguatge ordinari, tirat, sense concessions al bon gust, i en què, a més, és exhibit un mot de nou encuny com ara “emprenyòmetre”.   

Hi ha moltes maneres d’evitar aquest verb tan contundent. A casa, si mai ens l’havien sentit dir, ens recomanaven substituir-lo pel tènue «empipar». I no hi ha dubte que és molt diferent una frase com «els afectats estan molt emprenyats» d’una altra en què es diu que una persona «no s’enfada mai». I és molt diferent una expressió com «m’indigna que sempre contestis amb atzagaiades» d’una altra com «no t’emprenyis, perquè jo no et parlo pas amb to amenaçador». Així mateix poden substituir còmodament i perfecta el verb «emprenyar» els seus sinònims «(fer) enfadar», «fer enrabiar», «molestar», «doldre», «enutjar», «ofendre», «irritar(-se)»… i fins i tot «provocar» o, a pesar del seu aspecte sospitós, també «empixonar» ¿No us sembla que és tan contundent la locució «el català enutjat (o “indignat”)» (o, encara, «el català dolgut», «el català ofès») com «el català emprenyat»? Sens dubte, es tracta d’una locució ben desafortunada i maldestra. Al qui la va inventar i divulgar, li hauria costat el mateix de posar en circulació qualsevol de les altres opcions i hauria demostrat així, d’una banda, tenir recursos i, d’una altra, que sabia fer ús d’un català alhora noble, digne i genuí.

Va ser precisament durant una consulta a la veu «emprenyar» en el diccionari d’Alcover-Moll que em vaig assabentar que la locució «emprenyar la gata», usada al País Valencià, era la forma genuïna catalana per a indicar l’acció d’«entretenir o dilatar un assumpte, diferir-ne la resolució» (encara que per influència castellana se sol dir «marejar la perdiu»). Ara bé: la característica de les locucions és la seva constància o immutabilitat. Una locució té sempre la mateixa forma. I substituir-ne algun element significa canviar la locució. En el cas, doncs, d’«emprenyar la gata» no es pot pas substituir el verb per cap dels sinònims indicats abans i dir, així: «fer empipar la gata» o «irritar la gata» o «provocar la gata» o, encara, «empixonar la gata», ja que d’aquesta manera es crearia una locució nova, certament estranya, potser fins i tot ridícula, i contrària a la seva pròpia tradició.

Tanmateix, fora d’aquesta locució i del cas del llenguatge familiar i grosser, l’ús del verb «emprenyar» és del tot reprovable. Per això acabarem el nostre escrit dient amb tota solemnitat als qui s’adrecen al públic d’una manera indeguda: «¿Voleu parar d’emprenyar, si us plau?»

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació