«Voletz» és «voleu». Sobre la pregunta del referèndum  

8.05.2017

A mesura que es va acostant la data crucial de la celebració del referèndum de la nostra autodeterminació, van apareixent a la llum pública algunes de les formes en què se’n concretaran els detalls. Per exemple, sabem ja que el govern ha començat a fer passos per a la compra de les urnes. I també sabem que algú s’ha avançat a proposar un model de pregunta per als votants. I fins s’ha vist la reproducció d’una papereta amb redactat plurilingüe, en què les lletres de la pregunta apareixen en un cos més gros en el cas de la llengua catalana i en el de la variant de l’occità parlada a la Vall d’Aran, també oficial al nostre país. Respectivament, diuen: «Vol que Catalunya esdevingui una República independent?» i «Voletz que Catalonha vengue ua republica independenta?» I, amb un cos més petit, al costat d’altres llengües estrangeres (la transcripció de les quals ometo expressament), la pregunta en castellà: «¿Quiere que Cataluña sea una República independiente?».

Encara que en les fotografies de l’article en què el document era presentat, s’hi veia un bon gruix de paperetes, des de cap instància oficial no s’ha dit que la mostra fos vàlida ni modèlica ni exemplar ni definitiva, ni tampoc que hagués estat proposada per cap dels organismes competents. Tanmateix, com que la seva sola existència genera ja expectatives, creiem important de fer algunes observacions que puguin ésser tingudes en compte pels qui elaboraran la redacció final del document que es donarà als votants, ara que ja ens n’anuncien la publicació imminent. Com que ignorem si les autoritats del món de la política nostrada consultaran les autoritats de l’àmbit lingüístic del país, ni tampoc coneixem si aquestes, en cas d’ésser preguntades, contestaran amb seny i recomanaran la solució millor, més tradicional i més genuïna, ens creiem en el deure de publicar el nostre parer sobre un punt tan important.

Primer de tot, la qüestió de les llengües en què ha d’ésser escrit. I, pel que fa a aquest aspecte, creiem que potser ja n’hi hauria d’haver prou amb les tres llengües referides més amunt (de no ésser així, s’hauria de publicar en els centenars d’altres llengües que també són parlades a Catalunya per alguns dels qui tindran dret a vot). Seguidament, la qüestió dels interrogants: ¿Per què en castellà hi ha el signe d’obertura i en català i en aranès no? No sabem, ni tampoc ens importa gaire, què diu al respecte la nova normativa recentment divulgada; però mestre Fabra havia deixat el tema sense resoldre, i el seu íntim col·laborador Carles Riba tendia a posar l’interrogant d’obertura. Un parer que nosaltres també compartim –i per això en recomanem l’ús sense reserves.

Però la qüestió més important de totes és la del tractament dels electors. Que, de fet, és la qüestió del tractament entre les persones de la societat. ¿Per què en aranès es fa, encertadament, la pregunta a un col·lectiu «voleu» («voletz») (o a un particular, però en segona persona) i, en canvi, en català es fa ambiguament i indistinta a una elidida segona persona («vostè») o a una incomprensible i insospitada tercera persona («ell»)? ¿Per què en aranès es diu «voletz» –l’equivalent del català «voleu»– i, en canvi, en català hi posen: «vol»? Segurament que és perquè en el cas del català es tradueix directament del castellà. Ara bé: com que «vol» pot referir-se tant a «vostè» com a «ell» (i, per tant, la pregunta no és precisa, sinó equívoca), en l’enunciat hi hauria d’haver la precisió «vostè», de la manera següent: «¿Vol vostè…?» Evidentment, això faria mal d’ulls a més d’un català, que hi distingiria un castissisme espanyol superflagrant. Tanmateix, pitjor seria que la pregunta s’adrecés a un «tu» de segona persona («¿Vols que…?»), segons la forma habitual emprada per la camaraderia castellana, com si es tractés d’un conegut de tota la vida. I encara pitjor fóra que, traduint desvergonyidament i inconscient de l’anglès, digués: «¿Hauria de ser Catalunya una república independent?»

No hem de fer aquí cap assaig sobre les maneres de tractar en català. Ni tampoc pretenem convèncer els nostres lectors –bons coneixedors de la cultura en què ens movem i amb un criteri més que suficient per a saber distingir entre el genuí i l’espuri– de la bondat de les nostres reflexions. Simplement pretenem fer un exercici d’identificació –ja que d’un procés de recuperació d’una identitat es tracta–, recordant una vegada més, si cal, allò que ens ha transmès la tradició. Aneu a saber… potser també llegirà aquest escrit algú dels que intervindran en la redacció de la pregunta i potser així haurem col·laborat a salvar una situació compromesa… El cas és que, tal com solen recomanar els manuals d’estil de moltes entitats oficials, el tractament tradicional català en llenguatge quotidià i també en l’administratiu és el «vós» (o «vosaltres») de la segona persona. Aquesta fórmula planera, una barreja de franquesa i de respecte alhora, freqüent i usual en el tracte entre la gent normal i corrent, és, per tant, la manera més genuïna i correcta de preguntar a un votant. Tot el que siguin terceres persones (o segones, sense un distintiu definit i clar) es presta a confusió i fàcilment genera dubtes. I en aquesta matèria, com en tota la resta de la colossal empresa que ens disposem a escometre, val la pena que ens distingim des d’un bell començament no tan sols per la nostra bona voluntat, sinó també per la nostra encertada capacitat de saber fer les coses ben fetes.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. 1) Completament d’acord amb el “voleu”. No hi ha discussió possible, i ja era hora que algú ho digués clar.
    2) El signe d’interrogació inicial és obligatori en espanyol. No es preveu en occità. En català, és convenient en determinats contextos; i no és el cas d’aquest; per tant, hi sobra.
    3) Com molt bé diu l’autor, l’espanyol és llengua estrangera. Amb el català i l’occità n’hi ha prou i de sobres.

  2. Crec que hauríem de posar Voleu (vós) per respecte a la llengua i per concordança amb l’aranès. I crec també que hauríem de posar les tres llengües oficials. M’agrada molt el tractament de vós, trobo que cada vegada ens deixem perdre més coses genuïnes, és una llàstima.

  3. ‘Voletz’ és ‘voleu’ i ‘pregunta’ és ‘demanda’.

    El DIEC2 no recull, curiosament, el mot que els catalans tenim per a dir el que el castellà i el portuguès diuen amb ‘pregunta’ i ‘pergunta’ respectivament: DEMANDA. I dic ‘curiosament’ perquè sí que hi podem trobar el verb, ‘demanar’, que és com els catalans diuen el que en castellà és ‘preguntar’, és clar.
    En català hi ha una, del nostre punt de vista actual tan interferit, fina diferència semàntica que en alguns punts s’encavalla i fa que ens sia difícil de destriar entre QÜESTIÓ i DEMANDA. Però una mirada acurada sobre la qüestió (‘assumpte’ és castellà…) posa de manifest que QÜESTIÓ vol dir TEMA o COSA SOBRE QUÈ hom tracta, debat, inquireix, etc. Mentre que l’altre mot, DEMANDA, és el que pròpiament designa ‘oració interrogativa’.