Vol regular

Sembla que tot anirà tal com estava previst. Ja han embarcat i si no hi ha cap contratemps haurien de ser a Barcelona d’aquí dues hores. Abans d’apagar el mòbil, la Marta envia un missatge a la seva mare per comunicar-li que tot va com ha d’anar.

Enfilen el camí cap a la pista d’enlairament. Ella intenta posar-se còmoda i recolza el cap sobre l’espatlla d’en Jaume, que continua llegint el diari impassible. Els ha anat bé aquest cap de setmana a París, tot i que ella al principi no veia gaire clar això de deixar les nenes amb l’àvia.

L’avió accelera, la Marta es redreça i sent la força que l’empeny contra el seient, mentre en Jaume comenta la quantitat d’energia que necessiten els avions per enlairar-se i es lamenta una altra vegada de no haver fet el viatge en tren. Ella calla perquè no vol entrar en una altra discussió sobre quin tipus d’energia és més neta. La Marta no sap d’on li ve a en Jaume aquesta obsessió pel medi ambient, potser deformació professional, però no n’acaba d’estar segura. Quan el va conèixer a la universitat, ell ja havia instaurat al seu pis d’estudiants un sistema de recollida selectiva que sobrepassava totes les normatives europees més modernes i durant una temporada (que per sort no va durar gaire) es va negar a fer servir sabó convencional perquè contaminava els rius.

Traspassen els núvols i l’avió trontolla una mica. La Marta sap que això és normal, que no és motiu d’alarma, però no pot evitar agafar-se al seient amb més força. Volar ja ho té això: de tant en tant un cop de vent a la cua o un núvol amb massa càrrega elèctrica et recorda que estàs suspesa a l’aire, en mans d’una força imprevisible. Ara li suen les mans, igual com quan tornava a casa després d’haver estat amb l’Ignasi i en Jaume li feia un petó a la galta.

L’avió fa un gir i s’inclina. Res, un parell de sacsejades més i ja haurà passat. La Marta tanca els ulls per inhibir el senyal erroni que la vista envia al cervell i evitar la sensació de mareig. De sobte, un raig de llum li il·lumina la cara i torna a ser al sofà vermell del pis del carrer València.

-M’encanten els teus pits – li diu l’Ignasi resseguint el contorn amb el dit.

-Au, va … – respon la Marta i es deixa fer, perquè a aquella hora de la tarda el sol comença a filtrar-se per la finestra i a escalfar els dos cossos nus estirats al sofà.

La Marta s’eixuga la suor de les mans, obre els ulls i es deixa bressolar per la remor del motor.  En Jaume ha deixat el diari i fulleja el llibre que es va comprar en aquell edifici de Jean Nouvel, després d’admirar les cèl·lules fotoelèctriques de la façana. El vol és tranquil i la Marta pensa que, efectivament, aquest cap de setmana els ha anat de primera per descobrir-se una altra vegada passejant sense presses, allargant el sopar amb una copa o desfent el llit a la matinada.

D’aquí a unes hores tornarà la normalitat: els esmorzars amb cereals i cacau, les muntanyes de roba bruta i la tos per la nit. La Marta somriu perquè sap que demà la maquinària es tornarà a engegar com cada dia. Ella i en Jaume són un engranatge gairebé perfecte que avança a través de la massa d’aire mentre la força de tracció sigui superior a la força de resistència, mentre les dues ales que l’esperen a casa l’ajudin a aixecar-se cada matí, mentre no augmenti el pes del fusellatge amb massa renúncies i pors.

La Marta creua els braços i s’abraça fort. Sí, tot anirà com estava previst… mentre no aparegui un pilot boig i ho engegui tot a fer punyetes.