Vocalitat a ‘I due foscari’

4.05.2015

La sisena òpera verdiana té, entre altres virtuts, singularitats remarcables, com ara el fet que es tracta d’una obra d’una intimitat especial que transcorre en un període de temps limitat, cosa que impedeix que els personatges adquireixin un desenvolupament psicològic complex. Això ho va percebre immediatament el compositor i va suggerir una mena de motiu musical per a cada un dels inamovibles estats d’ànim. D’aquesta manera va aconseguir que l’òpera assolís una personalitat pròpia, i poques vegades repetida, al llarg de la fructífera carrera que encara tenia per davant.

Plácido Domingo al Liceu -Foto: Andreu Martínez i Miret

Plácido Domingo al Liceu -Foto: Andreu Martínez i Miret

 

La persistent malenconia de Jacopo Foscari es reflecteix magníficament en un tema gairebé sempre confiat al clarinet, per Verdi l’instrument que millor podia expressar aquesta situació anímica. Jacopo està pensat per a un tenor eminentment líric, tot i tenir una cabaletta de força i un recitato (a la presó) de prou intensitat expressiva. El va representar per primer cop Giacomo Roppa, intèrpret que no va destacar gaire positivament en l’estrena romana i, després, escassament associat a l’obra verdiana. Això sí, Jacopo necessita per descomptat un cant legato de manual, un fraseig musical immaculat i una pronúncia clara i directa, amb una línia de cant que es mou preferentment per la zona central del registre de tenor.

La contínua situació angoixosa que viu Lucrezia Contarini s’exposa clarament en l’allegro agitato (tresets ascendents en Mi menor) que precedeix la majoria de les seves aparicions escèniques. A aquesta agitació de l’apassionat personatge, tot i tenir moments de relaxació passatgera, Verdi destina una escriptura vocal en què combina, amb la disposició precisa, el cant spianato (una síl·laba per nota musical) i el de coloratura, amb frases i períodes cantables d’enorme energia i fortalesa. Una soprano dramàtica d’agilitat, en essència, tot i que sense les exigències associades a Abigail (Nabucco) o la futura Odabella (Attila), models suprems d’aquesta modalitat de soprano. Marianna Barbieri-Nini la va estrenar, i Verdi va saber aprofitar la seva disposició per a l’agilitat, així com el seu generós registre agut, a més del seu temperament contagiós. Va ser, després, la primera Lady Macbeth italiana.

Francesco Foscari és una de les creacions verdianes més entranyables, un pare sotmès a tensions públiques i privades difícils de resoldre, semblant a altres personatges posteriors més desenvolupats i profunds, sorgits de la mateixa ploma compositiva, en especial l’immens Simon Boccanegra. Es descriu amb un tema que immediatament el defineix i el caracteritza, una trista melodia descendent encomanada al violoncel i als pizzicati del contrabaix, amb la presència anhelant de la viola, o sigui, la corda greu; li dóna així un colorit precís i una definició psicològica determinant. Les seves dues pàgines essencials –impressionants de contingut i expressivitat–, l’escena de presentació i la del moment de la mort, demostren que era el personatge que Verdi considerava més important. Un baríton de primera, doncs, dins del catàleg verdià, més exigit en la part dramàtica que en la purament instrumental, encara que reclami uns mitjans típics d’aquest vocalisme exclusivament associat a l’obra del compositor de Bussetto. El va estrenar Achille de Bassini, cantant admirat per Verdi i ben afecte al seu catàleg compositiu. Curiosament, en l’estrena de Sant Petersburg de La forza del destino, De Bassini va interpretar Fra Melitone, un personatge ben diferent.

El cor, molt present en l’òpera, també té definició temàtica quan reflecteix els senadors venecians: un tema greu, misteriós, amb silencis eloqüents; com si el compositor ens indiqués l’astúcia i la malignitat dels seus components.

Els altres personatges són perifèrics, a excepció del dolent Loredano, baix –Baldassarre Mirri a l’estrena–, ja que té bastantes més frases que Pisana (soprano, confident de Lucrezia), Barbarigo (tenor, un senador) i dos criats (un baix, del Dux, i l’altre, tenor, del Consell dels Deu).

I due Foscari va experimentar, durant dècades, la immerescuda desatenció compartida amb altres títols verdians. Va reaparèixer a la RAI milanesa, el 1951, en la celebració del cinquantenari de la mort del compositor, amb un tercet important: Giangiacomo Guelfi, Maria Vitale i un ja extraordinari Carlo Bergonzi; sota la batuta ni més ni menys que de Carlo Maria Giulini, objecte de valuosa gravació discogràfica. El 1977 Philips, en la seva tasca de rescatar les primeres òperes del compositor, la va enregistrar amb un tercet apropiat: Piero Cappuccilli, Josep Carreras –en una de les seves millors interpretacions– i Katia Ricciarelli, amb Lambert Gardelli a l’orquestra (per arrodonir l’encert, Loredano és Samuel Ramey, tot un luxe). A partir d’aquest punt s’assegura que un dels millors Francesco Foscari ha estat Renato Bruson. Per sort, a part d’alguna lectura d’àudio, va deixar en vídeo una magnífica interpretació a La

Scala milanesa, de 1988, en un muntatge elegant i estilitzat de Pier Luigi Pizzi (Videoland). Un altre gran baríton, Leo Nucci, també va deixar un esplèndid testimoni en imatges de l’infeliç dux venecià, al San Carlo napolità, el 2000 (TDK).

(Text extret del Llibre de temporada, editat per Amics del Liceu en coproducció amb el Liceu)