Violències quotidianes

11.08.2018

En silenci, sota el sol, el camí de terra porta al cementiri. Allà, la llum rebota contra els murs blancs que tanquen el recinte on hi reposen quatre tombes i dues fileres de nínxols a banda i banda del xiprer. A l’ombra, un gat. L’orella partida del felí, la dreta, enfoca la porta. El gat estira el llom, després les potes; dos bots i puja fins la tàpia. Els seus ulls es tanquen en una escletxa i observen. Sota el feix de sol, un escorpí camina amb la cua assenyalant el cel. Un ratolí s’amaga i apareix entre els arbustos baixos, color de pols. S’amaga i apareix, apareix i s’amaga. Per tot el camí, grups de formigues es mouen en filera, carregades de fulles o partícules d’insectes.

Una gorra vermella s’acosta al turó i, sota la gorra, un noi prim de cames i braços nervats, torrats de sol i pols. El gat eriça el pèl, arqueja el llom, salta tàpia enfora i fuig. Passa vora el ratolí que desapareix en direcció contrària. El noi empeny un cotxe de criatura. Dins, una nena de pell clara trontolla i riu. El noi s’atura a trepitjar una filera de formigues. La formació es desfà. El noi somriu satisfet; després mira la nena, prem els llavis en una línia al biaix i, d’una estrebada, aixeca la capota del cotxet. El sol fereix la menuda que, a força de llum, empetiteix els ulls i s’agita. Darrera d’ells, la filera de formigues es recompon.

Mentrestant, l’escorpí s’ha amagat sota un roc, vora el mur del cementiri.

En arribar dalt el turó, el noi deixa el cotxet al sol, contra el mur blanc; després s’allunya per trobar l’ombra. S’asseu damunt el terra polsós mentre la petita es recargola i brama. El noi rebufa. Amb un cop de sandàlia desplaça el roc i deixa al descobert l’escorpí que marxa en direcció al peu del xicot amb la cua aixecada.

Una dona s’acosta, camisó de flors blaves damunt el cos de pits grans i xancletes als peus coberts de pols. Sent brams. Nens, Miquel, on sou?, crida.

El Miquel s’alça: mama?, diu fluixet. Veu l’escorpí, corre cap al cotxet i se l’emporta a l’ombra del mur. Les galtes de la nena vermellegen, molles de plors.

―On sou?

El noi agafa el roc i tot cridant: mama!, esclafa l’escorpí que s’allunyava.

La dona arriba panteixant, veu el Miquel que apareix darrere el mur caminant enrere i assenyalant les restes de l’escorpí.

La mare deixa anar un crit: fill!, l’abraça. Desprès s’aboca al cotxet, toca la nena, l’alça, li besa les mans, els peus, les galtes. S’atura. Amb el palmell obert li toca el front, li palpa el rostre; lentament la deixa dins el cotxet i d’un cop sec puja la capota. La petita apaga el plor. La mare arrufa el nas i es gira cap el fill. Amb les mans li pica el cap, la cara, les espatlles.

―Mama!

El noi s’arronsa, s’encorba, amaga el cap entre els braços; no evita els cops de la mare.

Segons després, tots tres marxen camí avall. La mare condueix el cotxet amb els llavis premuts i el punys tancats amb força al voltant dels agafadors mentre, de cua d’ull, observa el fill. Per contra, relaxa el rostre quan mira la nena, que riu. El  noi, al darrere, serra les mandíbules. Capcot, fixa els ulls al cotxet mentre xuta pedres. Els peus es cobreixen de pols quan les sandàlies aixafen les formigues que, en filera,  creuen el camí.

Al turó, el ratolí s’acosta al roc, s’apropa a la closca de l’escorpí que sobresurt de sota la pedra. Mou els bigotis. S’atura en sec. A l’instant, el gat li salta pel darrere i l’enforquilla amb els ullals, d’un bot s’enfila al mur del cementiri, salta a dins i, a l’ombra del xiprer, engoleix la seva presa.

El camí polsós s’omple de silenci.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris