Violència i gènere

Les societats obertes i modernes viuen encara de mites, però afortunadament viuen també del progrés. Un progrés que permet substituir les creences per certeses o, si més no, per conèixer un fenomen amb més exactitud com a pas previ a la seva solució o reconeixement.

La ciutadana Marta Rivera s’ha atrevit a qüestionar una creença moderna, que diu que la violència de gènere és fruit d’una societat patriarcal que discrimina les dones. Una creença que troba el seu màxim defensor en Alberto Garzón. Un noi tan jove com velles i caduques són moltes de les seves idees, que afirma que “la violència masclista és conseqüència del patriarcat”.

Molts partits d’esquerres viuen instal·lats en el conformisme. Una condició que no els diferencia pràcticament gens del conservadorisme de dretes. Defensant idees superades —o no demostrades— però que no els suposa entrar en conflicte amb els seus ideals. Així com els grecs explicaven la pluja com un fenomen sobrenatural, i els teòlegs d’antany discutien sobre el sexe dels àngels, hi ha una part important de la societat que segueix creient en el mite de la tàbula rassa. Un mite en el qual la violència té només una causa social, explicada per la societat masclista en la que vivim.

Al llarg de la història hem vist molts exemples de les incomoditats que desperta el progrés quan xoca amb el pensament dominant. Sigui de caràcter religiós o fruit d’aquesta fe laica on la societat és sempre la culpable de l’alcoholisme, l’egoisme o la violència. La Teoria de l’Evolució de Charles Darwin també fou difícil d’acceptar no només per a la dreta religiosa, sinó per una part important de l’esquerra incapaç d’acceptar molts dels seus postulats.

L’antropòleg Michael P. Gighliere, en el seu llibre El lado oscuro del hombre (Ed. Tusquets), explica les arrels biològiques de la violència humana: des de les guerres, les violaciones o l’assassinat, i el seu paper adaptatiu en l’evolució humana. Aquest deixeble de Jane Goodall forma part d’un grup de científics, encapçalats per Steven Pinker, que han capgirat les ciències socials perquè tenen en compte el paper dels instints i la genètica en el comportament humà. Alguns han batejat aquesta nova fornada de científics com la nova Il·lustració Evolucionista. L’acceptació social de les seves idees és lenta perquè fan trontollar algunes de les nostres creeençes més íntimes i profundes, però també perquè obliga a un canvi de paradigma en el que replantejar el que s’ensenya a les universitats o el que ordenen les lleis.

La posició racional defensada per Rivera s’ha vist solapada per una campanya en contra de les formacions rivals —des de Podem, IU, PSOE i PP. Ciutadans, no obstant això, no ha fet res més que assenyalar l’ineficàcia d’una llei que actua una vegada s’ha perpretat l’agressió i que produeix asimetries en les penes només per qüestió del sexe. El partit d’Albert Rivera ni tan sols demana rebaixar l’atenuant, sinó ampliar-lo a d’altres col·lectius com, per exemple, els homosexuals.

Espanya destina molts recursos i atencions a la violència de gènere. Molts més, per cert, que en d’altres tipus de violencia com són la violència infantil o els accidents i amenaces laborals. Per ser efectiu en la lluita contra la violència de gènere també cal contemplar les noves perspectives sobre la condició humana que ens brinda la ciència. Només si som capaços de mirar aquest tema de cara, sense sentimentalismes ni prejudicis, podrem intentar reduir aquest problema. La disminució de la violència, com qualsevol altre progrés, arriba abraçant el coneixement i renunciant a la creença.