Vint normes per a escriure bé (segons Armand Obiols)

L’escriptor Armand Obiols va ser el primer lector de La plaça del diamant. El company de Mercè Rodoreda era un lector empedreït i va ser un suport cabdal per a Mercè Rodoreda durant els anys d’exili. Quim Torra ha destriat de la seva correspondència deu consells impagables que hauria de llegir tot escriptor que vulgui ser digne d’aquest nom.

1. A una cosa has de renunciar si vols arribar a algun lloc: a escriure per escriure.

2. No has d’escriure perquè quatre desgraciats et diguin: “Caram, caram!”. Així escriuen el 99% dels que escriuen en català (i castellà), sinó perquè els teus llibres es puguin llegir encara d’aquí cent anys com si els acabessis d’escriure.

3. L’espontaneïtat sobirana que tenen els grans llibres s’ha de treballar a poc a poc.

4. Només és una qüestió de constància i, sobretot, de paciència!. Ningú no ha escrit un llibre extraordinari en un obrir i tancar d’ulls.

5. L’estil; això és, precisament, el que salva per sempre les obres. Tout le reste sont des histoires

6. La teoria de “Si no els agrada que s`hi posin fulles” no és prou bona. A partir d’ara no pots publicar cap llibre que no estigui molt bé. Ja és hora de deixar les provatures. Per publicar llibres com els de Pedrola i Benguerel, etc., més val no encaparrar-s’hi; però potser encara és millor no publicar-los.

7. No et precipitis mai. Pensa molt en les coses que vulguis fer i no et posis a escriure fins que n’estiguis ben plena.

8. El fet que et donin o no et donin premis no té absolutament cap importància. El que té importància és que escriguis i publiquis els llibres i que els llibres siguin bons. Si no tens el llibre per a un any, el tindràs per a un altre. Més que els premis, interessen els llibres en si.

9. Per escriure és necessari estar bé de salut. Treballa normalment i descansa força. Reposa. És l’única manera de veure el text amb ulls nous.

10. En català només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari barceloní. L’únic que et poden ensenyar a Barcelona és de fer el ridícul.

11. Quan escriguis, pensa en Tolstoi o en Sant Agustí -és a dir, en senyors airejats i no en saltataulells que escriuen perquè la portera els saludi.

12. Treballa una mica cada dia, és l’única manera de fer alguna cosa: amb suor, dolor i alegria. I, sobretot, amb veritable ambició.

13. Un dia et llevaràs i, no sabràs per què, et posaràs a escriure 12 hores seguides. I l’endemà. I l’altre. I escriuràs una novel.la rodona en dos mesos. Serà degut a un equilibri d’humors, a un to especial de la llum, etc.

14. Avui he vist a Le Monde una cita de Valéry: Le spontané est le fruit d’un conquête. Il n’appartient qu’à ceux qui ont acquis la certitude de pouvoir conduire un travail à l’extrême de l’exécution. És exacte. I el mal general de la literatura catalana, aquesta sensació que dóna -sobretot la novel.la- d’ésser feta per aficionats, és aquesta manca d’exécution. La pressa. L’acontentar-se de les coses a mig fer.

15. El teu ideal no ha d’ésser un article a la Serra d’Or sinó una tesi doctoral d’ací 50 anys a la Universitat de Barcelona.

16. És una tonteria forçar la màquina quan les coses no volen sortir. Com els millors llibres catalans que he llegit darrerament, li manca gruix. Semblen, en realitat, un projecte de llibre.

17. Escriu en calma, sense voler fer massa pàgines cada dia (cinc pàgines ben deixades en fan 150 en 30 dies!), però sempre apuntant molt enlaire. No et precipitis. Si treballes una mica cada dia, ni te n’adonaràs. Al 90% dels escriptors catalans, per mandra o perquè no donen més de si, tot els queda a mig fer, com si sempre es quedessin al primer raig.

18. El mal del 99% dels escriptors catalans ve del fet que són purs aficionats; gent que escriu amb escassa ambició, una estoneta després de sopar i alguna tarda de diumenge. Gent mandrosa: incapaç de trencar-se el cap i, ja no cal dir, de perdre la salut, per arribar a dir alguna cosa.

19. Mira de retrobar l’entusiasme i escriu sense cap preocupació literària. (Sobre “Plou i fa sol” de Jordi Sarsanedas “Un té la sensació que l’autor vol dir certes coses, però no hi manera de saber quines”).

20. La llengua:

(Escrit per tu, el català té un to, un “tempo”, una riquesa de gran llengua literària, de gran llengua de creació). La gran majoria dels escriptors             catalans del Renaixement ençà donen la falsa impressió que el català només     serveix per escriure “gasetilles” (excepte Ruyra)

El miracle de la llengua és que “sembli” d’estar per casa (el català d’estar per   casa és, en realitat, el de Ferrater i Mora, per exemple, o el de Joan Fuster, o el     de la Capmany – que són intel.lectuals).

“La Plaça del Diamant” és tan bona que pot agradar a gent mot diversa per motius molt diferents. És el secret dels grans llibres (…) “Colometa” és una reina. I la seva vida mutatits mutandis és la vida de tothom (…) Està en un altre pla, és a dir, en el pla de la literatura, mentre que la immensa majoria de les novel.les catalanes que conec (i de les que no conec també, perquè, si no, ja es sabria) està en un pla totalment extraliterari (…) La Plaça es llegirà encara d’ací 300 anys. Si encara queden catalans”.

(Citacions del llibre, Cartes a Mercè Rodoreda, d’Armand Obiols, Fundació La Mirada, 2010)