Vilafranca tremola

10.11.2015

Jordi Casanovas ha aterrat al Lliure després de fer gira per diferents teatres del país. Si la majoria de companyies fan temporada a Barcelona per després fer els bolos a comarques, això que ara anonenem amb l’eufemisme ‘territori’, Casanovas ha girat la fòrmula com un mitjó i ho ha plantejat ben bé al revés. Ha muntat una gira per aquesta gran ciutat de ciutats que és Catalunya i en acabat ha entrat a Barcelona per la porta gran. L’espectacle arriba rodat i polit al públic massiu de la capital. Aviat és dit.

Vilafranca de Jordi Casanovas es pot veure al teatre Lliure fins al 29 de novembre

Vilafranca de Jordi Casanovas es pot veure al teatre Lliure fins al 29 de novembre

No ha estat un gest gratuït. La maniobra de Casanovas coincideix amb el propòsit amb què ha escrit aquesta obra, que ha consistit a sostreure’ns del vici de confondre Catalunya amb Barcelona. No és una operació inèdita en la ficció dramàtica catalana. Sense anar més lluny, les sèries de sobretaula de TV3 no han fet altra cosa que passejar-se per la geografia catalana, i sempre amb la màquinària de la família al centre del guió.

Però així com les exigències del guió estiren els personatges i arguments com si fossin un xiclet fins a fer-los irreconeixibles o inversemblants, aquí Casanovas ha fet una destil·lació controlada i precisa dels sospitosos habituals. I així com a les sèries la percepció del temps es dilueix en la inèrcia d’una trama deixatada, a Vilafranca la temporalitat és al cor mateix del conflicte d’herència que destarota la família.

Vilafranca és un viatge en el temps, que ens situa al dia de Sant Fèlix de l’any 1999, un dia de Festa Major. No és per tant un dia qualsevol, sinó una diada en què es ventilaran malentesos i rancúnies enquistades des de fa molts anys. Una de les lliçons de Vilafranca és que el pas del temps distorsiona el sentit de l’herència, perquè el preu d’una cosa otorgada no és commensurable amb el valor d’una altra cosa donada vint anys més tard, sobretot si hi ha una bombolla immobiliària pel mig.

Casanovas situa els espectadors en un mirador privilegiat, que ens permet veure els afanys d’una família de l’any 1999 pel forat del pany del 2015, amb tota la perspectiva que ens dóna l’atac a les torres bessones i la crisi que ha posat fi a tantes esperances materials. És aquesta talaia en què ens situem i que ens dóna una perspectiva sobre la temporalitat la que fa que al final de l’obra la platea somiqui o experimentem aquell tremolor que només ens donen els moments teatrals memorables.

Per aquest forat del temps veiem escolar-se la persona del patriarca, malalt d’Alzheimer, gran pare absent malgrat les seves intempestives interrupcions en una partitura coral, construïda amb diàlegs i rèpliques minucioses i precises, que ens permet entreveure a cada moment la relació de cada personatge amb tots els altres.

Vilafranca tremola. Catalunya, també.