Víctor Obiols. El fervor i el joc

Aquest dimarts 10 de febrer l a les 19h la Llibreria Documenta acull la presentació de Sol de lluna ple (Edicions Els Llums), un volum que recull tota la poesia escrita per Víctor Obiols entre 1974 i 1999, tant obra publicada com alguns poemaris inèdits fins ara. El volum s’obre amb un vers de Joaquim Folguera: “S’acota el seny a tota llei obscura”. El poeta Pere Rovira presenta el volum amb un pròleg esplèndid que podeu llegir aquí.  

Vaig conèixer Víctor Obiols en un escola, fa més o menys quaranta anys. Ell en tenia catorze, i hi feia d’alum­ne; jo, dotze més, i hi feia de professor. Tant l’un com l’altre representàvem els nostres papers amb poc conven­ciment. En el seu cas, no vaig trigar a comprovar-ho. Un dia, en un plec d’exercicis escolars, n’hi havia un que esta­va signat per un tal «Àlies Rimbaud». Vaig mirar les cares dels adolescents que seien davant meu intentant identifi­car aquell àlies insòlit, i el vaig adjudicar a un noi de cabells embulladament arrissats i grans ulls foscos, que no miraven iradament com s’hauria pogut esperar, seguint una versió tòpica de l’àlies, sinó amb una mescla de burla i timidesa ostentada, quasi agressiva, més propera a la realitat del mo­del poètic escollit. Era, sense dubte, una bona imitació, perquè no volia ser una còpia.

Uns quants dies després, en acabar la classe, aquell noi em va donar un llibre de poemes seus; acabava de publi­car-lo, es deia Opus zero, estava signat per Víctor Obiols i pro­logat per Joan Brossa. Jo tenia vint-i-sis anys, volia més que res del món ser poeta, encara no havia publicat ni una rat­lla, i allà tenia, davant meu, un noiet que, amb una indecisió ben entrenada, sota la qual palpitava molta convicció, m’oferia el seu llibre, quasi com excu­sant-se de l’orgull que podia dipositar en el gest. El títol del llibret era menys mo­dest del que semblava: hi havia el zero, sí, però també hi havia el llatí; i, a més a més, el zero significava que després vindrien l’u i la poesia de debò. L’adolescent, doncs, se sabia veure com a adolescent i ho deia; ja havia après una de les qualitats importants del seu model. Deixant versos i estrofes a part, els rastres verbals també hi eren: «Tanquem el llum./ Veiem el cel afuse­llat…»

La poesia, que era el que a tots dos ens importava, va convertir fàcilment en amistat la distància que hi havia entre el professor i l’alumne. Els anys que ens portàvem tampoc no van ser cap inconvenient, perquè de seguida vaig comprovar que amb Víctor Obiols es podia parlar sen­se haver de tenir en compte la seva edat. Ell parlava amb mi prescindint de la intimidació i el protocol; pre­guntant molt, sí, però això ho ha fet sempre, i encara ho fa ara, que ja ha passat del mig segle. Després de les clas­ses, anàvem de vegades a un bar del carrer Balmes a prendre una cervesa. Als cambrers no els estranyava que aquell noiet els la demanés, i la hi posaven sobre el taulell amb una tranquil·la seriositat. Més endavant, vaig anar a casa seva i vaig veure la biblioteca, els quadres, el piano que la seva mare tocava tan bé, i que ell havia après a to­car pel seu compte. A la biblioteca hi havia primeres edi­cions impor­tants; alguns quadres eren de Tàpies i altres pintors del Dau al Set. Vaig comprendre que el Víctor sempre havia tingut molt a prop les coses que conside­rava valuo­ses, i que aquesta proximitat li permetia tractar-les amb una naturalitat quasi congènita. Per ell, identifi­car-se amb Rimbaud no era una extravagància, era una qüestió de con­vi­vència, de familiaritat. Però podia no haver estat així: davant d’aquella generosa abundància cultural, potser un altre s’hi hauria girat en contra; no és una rebel·lió infre­qüent. En la persona de Víctor Obiols hi havia, doncs, una vocació que en aquell moment es podia considerar precoç, però que era segura, definitiva, un destí que ha seguit amb fermesa fins avui.

Les facilitats que envoltaven aquella vocació la van dur a no donar-se facilitats literàries. Ara, tornant a llegir els llibres de Víctor Obiols i els poemes inèdits que no co­neixia, em tornen a admirar el seu fervor —amb el signi­ficat poètic que Adam Zagajewski dóna a aquest mot— i la seva fidelitat al joc, dues qualitats que poden passar per oposades però que, em sembla, són inevitablement com­ple­men­tàries. Jo crec que, per a Víctor Obiols, la poesia és inseparable de la seva vida, en el sentit de no poder, ni voler, viure sense poesia, i en el de la presència inevitable, per tant, de la vida dintre dels poemes, en les facetes més quotidianes i en les més fondes. Aquestes fatalitats no les assumeix amb cap mena de patetisme, sinó, al contrari, amb una pàtina d’humor, amb un simulacre d’enjogas­sa­ment que poden enganyar el lector superficial. Però hu­mor i joc ajuden el poeta a mantenir el tipus, a no caure en allò que en podríem dir «tremendisme de la sa­cralitat», que és una deformació grotesca del fervor poè­tic.

Estem, doncs, i des dels seus inicis, davant d’una obra radicalment seriosa, per convicció vocacional, i, sobretot, perquè és una poesia que neix de la necessitat, com una respiració de l’ànima. Per això no necessita posar-s’hi, se­rio­sa, i es pot permetre entremaliadures, irreverències, mo­viments hermètics, etc. D’altra banda, tot i que el seu au­tor sembla que de vegades vulgui dissimular-ho, es tracta també d’una poesia culta, sàvia, que, sota la dis­fressa quasi avantguardista amb què li agrada sovint ves­tir-se, hi du la tradició clàssica ben apresa i assimilada. Com Arthur Rim­baud, el seu mestre constant, Víctor Obiols trenca fór­mu­les i motllos sempre des del co­neixement literari.

Aquesta qualitat ens du a parlar del peculiar caràcter polièdric del poeta Obiols. En una nota del seu segon lli­bre, Carrer d’hivern, de 1983, ja llegim el següent: «Ac­tual­ment estudia filologia grega a la Universitat de Barce­lona, activitat que alterna amb la de cantautor de música popu­lar, inserit dins l’òrbita del roc». Poeta, rocker, filò­leg… Trenta anys després, la diversitat d’interessos, consi­dera­blement enriquida, continua vigent. Hi podríem sumar ara les facetes de doctor en literatura, professor univer­sitari, traductor molt acreditat, de Shakespeare i altres clàs­sics, crític de poesia, un dels més fins del país. I espe­cialment un àlter ego que ha crescut paral·lelament al poeta, amb qui manté un tracte fraternal i còmplice: Víc­tor Bocanegra, compositor i intèrpret d’uns quants discs imprescindibles, amb lletres pròpies o d’altres poetes, an­tics, com Villon, o moderns, com Pepe Sales. Aquesta obra musical s’ha de tenir en compte, per valorar l’obra escrita de Víctor Obiols, en la qual hi intervé sempre una oïda molt exigent, ja sigui, com he dit abans, per violentar les fórmules mètriques, o per regalar-se la diversió d’una sextina i per encadenar ver­sos d’una estricta i invencible formalitat. També s’ha de tenir en compte perquè les can­çons de Víctor Bocanegra poden ser excel·lents poemes de Víctor Obiols; de la ma­tei­xa manera que els poemes, de ve­gades, quasi sugge­rei­xen la música que els converti­ria en una cançó. La vin­cu­la­ció de la poesia i la música la trobem en diversos moments d’aquest volum, i potser es podria exemplificar amb el títol d’un dels llibres que l’integren: Versos i contracants, però arriba a la seva ex­pressió més radical a El croc de l’esfera, un llibre que, segons l’autor, «té com a guia d’inspiració una sèrie d’experiències viscudes a la llum de la música i la per­sona de Cecil Taylor, el pianista i compositor afroamericà».

No sé si és per la seva singularitat que l’obra de Víctor Obiols ha quedat una mica apartada del cànon de la poe­sia catalana contemporània, el qual potser no sap com escoltar les veus difícils d’etiquetar. Aquesta marginació, natural­ment, importa poc; només pel que pugui afectar la difu­sió immediata, que no té res a veure amb la duració d’una obra literària. La duració fa de mal pronosticar, però potser podríem relacionar-la amb el distanciament de les modes i maneres de fer que en un període determi­nat semblen quasi obligatòries. El lector de Sol de lluna ple hi trobarà poca moda actual. En aquest llibre no es practica la mili­tància escolar, que és un dels trets que han caracteritzat la poesia dels últims vint anys. Víctor Obiols exerceix una militància més complexa: escriu com vol allò que vol es­criure. Amb un rigor rar i amb l’elegància de la facilitat aparent de la mà, assumint la dificultat de no trair una con­cepció de la puresa poètica que l’ha guiat quasi tota la vida.