Viatjant per Irlanda amb J. M. Synge

20.07.2018

John Millington Synge és un dels més grans dramaturgs irlandesos del segle XX i un dels escriptors de viatges més fascinants. Ara, Edicions de 1984 publica en català Viatges per Irlanda, traduït per Oriol Ampuero, que ha escrit aquest article per presentar l’obra als lectors de Núvol. Aquest dijous 19 de juliol s’ha presentat a la llibreria La Inexplicable de Barcelona, amb la presència del mateix Ampuero i del poeta i periodista Andreu Gomila.

La verda Irlanda

Al principi fou el verb, i la primera interacció va acabar en fracàs: no vaig ser ni capaç d’entendre el preu que em demanaven pel pa de motlle. ¿Què se suposava que era, aquell patuès incomprensible? Després fou l’actitud desplegada a l’entorn d’aquella “llengua”. A l’autobús, tant les Teresines dublineses d’Els morts com el púber prealcohòlic se m’adrecen sense miraments com si fos un dubliner més, i amb tota la gentilesa del món, garlen pels descosits. En pesco quatre ratlles –l’anglès l’he après amb paper, llibre i pissarra– i, quan ja t’has rumiat com conjuminar una resposta, el púber baixa d’una revolada a la parada següent mentre la Teresina alça un xxxxxxt! a un grup d’espanyols i d’italians que armen escàndol xerrant entre ells. Tenen unes normes d’oralitat que no acabo d’entendre. T’aborden quan volen i et deixen quan volen, i et sents una mica cosificat. Respecten el torn de paraula, no admeten la bullanga meridional. És una relació lleugera amb el verb, poc mastegada, però d’alguna manera concedeixen importància a la parla mateixa. Al pub, el repertori oral s’amplifica, la facècia s’expandeix, l’acudit es fa rondalla, els diàlegs –perfectament combinats, ara directes, ara indirectes– s’allargassen amb notes cada cop més estrafolàries. Algú arriba a la fatxenderia, però és rellevat per algú que reprèn una nova sortida, fins que al final de la nit l’alcohol passa factura i el drama pot sobrevolar l’escena… Finalment, ja ben instal·lat al país, fou el paisatge: el cel manicomial que pesa com una tapa i la glòria exultant d’un blau i d’un verd extrems, feridors per contrast; el verd bru ensopit de les torberes, revifat per l’esquitx porprat de les brugueroles i dels rododendres; un núvol que passa, l’ànim en suspensió a mercè d’una oscil·lació cromàtica incessant…

Aquests i d’altres records de la meva estada a Irlanda entre 1999 i 2002 em revenien mentre rellegia i traduïa Travels in Wicklow, West Kerry and Connemara del cèlebre dramaturg irlandès John Millington Synge, mort el 1909 a 37 anys. De Viatges per Irlanda –títol de la versió catalana–, no n’espereu una guia. No pretén cantar-vos les excel·lències del país, recomanar-vos-en una visita, descobrir-vos nous paratges, marcar-vos un recorregut. De manuals així ja n’hi ha una pila. Si mai heu de viatjar a Irlanda, o si ja hi heu viatjat –tant és l’avidesa del que està per conèixer com la revisitació del record– la lectura del llibre us serà bellament inútil per aprendre amb quina actitud cal anar per la vida per realment conèixer una terra i una gent.

Primer, escolteu la parla dels nadius. Segurament us dirà moltes coses del lloc que trepitgeu. En el cas de Synge, la seva oïda i un pessic d’imaginació donen veu a uns paisans que a l’est de l’illa parlen en anglès, però que encara pensen en la llengua gaèlica que ja havien perdut feia decennis. Es tracta d’un repte majúscul i perfectament resolt. Per això eleva a literatura escrita la variant de l’angloirlandès, o anglès parlat a Irlanda, que fins aleshores només havia estat, a ulls dels escriptors canònics de la metròpoli, un parlar vulgar de criats ignorants, mossos borratxos i alcavotes manefles. Als experts, Synge els fa anar de corcoll: per als uns escriu en un registre inventat; per als altres, captura la poesia de la parla popular i, accentuant-la, fa evidents els naufragis del passat de manera magistral –o, d’una altra manera, presenta una radiografia d’una substitució lingüística reeixida. Mentre viatja pel seu país, Synge mira de no erigir-se mai com a protagonista, una arma que li permet xuclar detalls i instants inoblidables, com quan ell, angloparlant protestant però coneixedor i amant de la tradició literària i la llengua gaèliques, esperona els nadius de l’oest –que conserven el gaèlic– a expressar-se tal com són amb una simple benedicció:

De tornada al poble, una vella ens pidolà una almoina parlant-nos en anglès, com fa la major part de la gent amb els que no són nadius. Vam donar-li unes monedes de mig penic, i quan ja s’allunyava amb el típic «Que Déu us guardi!», vaig proferir una benedicció en irlandès per mostrar-li que, per si s’estimava més d’usar-la, coneixia la seva llengua. Es va tombar cap a mi a l’acte i començà de nou amb els agraïments, ara amb extraordinària profusió. «Que la benedicció de Déu», em va dir, «us acompanyi per camins i carenes, terra i mar, diluvis i muntanyes, per tots els regnes d’aquest món», i així successivament fins que vaig ser prou lluny per poder sentir el que deia.

Molts àmbits de la vida irlandesa actual encara conserven vestigis o mostres palpables de tradició oral, i només cal una actitud atenta per adonar-se, per exemple, com responen una pregunta amb una altra pregunta per propiciar una nova interacció. La prodigalitat de l’exemple anterior va lligada a la naturalitat de la llengua oral. Synge és moltes coses, però una d’essencial és la fascinació que sent per unes ments no avesades a la solitud reflexiva de la lectura i l’escriptura. Els pescadors i pagesos d’Irlanda són deutors d’una cultura i d’un estil de vida basats en la paraula. A Viatges per Irlanda, l’ús efectiu de les paraules i, per tant, de les interaccions humanes, inunden les pàgines escrites. Synge –fi observador, conversador respectuós– dóna corda a l’exhuberància verbal dels vilatans en topar-hi, amb una simple salutació o una pregunta retòrica qualsevol. Els deixa fer i els permet revelar les seves maniobres verbals, el seu enginy, el seu múscul oral, fins al punt que una transacció econòmica en una fira de poble es converteix en un autèntic duel cortès. L’únic que els (ens) queda, sembla voler dir-nos l’autor, en un entorn tan depauperat i un paisatge sovint tan desolat, és la paraula viva, una paraula en el vent que avui dia encara és possible de trobar a Irlanda –i que algú circumspecte com jo vivia com una alerta oral empipadora. En aquest exercici, Synge desapareix com a narrador deixant-se meravellar pel poder guaridor que la narració té en una gent traumatitzada pels records, la misèria, el manicomi, els asils, l’emigració i la solitud…

Des que vaig sentir el Quimi Portet cantant allò de “I cursis que es consolen amb les postes de sol” que tinc certa prevenció pels efluvis emocionals produïts pels paisatges vistos. Devia ser la mateixa prevenció que gastava un pagès que vam topar-nos un amic i jo a les muntanyes de Slieve Bloom, al bell mig d’Irlanda, quan ens va amollar, entre astorat i molest “¿Què coi hi feu caminant per aquests mons de Déu?”. Segur que a còpia de veure’ls dia sí dia també, els paisatges perden intensitat i poesia. Però, com Synge, tenim la sort (o dissort) de no viure-hi a prop, i de poder-nos rabejar en breus epifanies causades pel brevíssim contrast entre l’esplendor de la bellesa i el pressentiment de la seva descomposició. No conec cap altre escriptor que faci reviure aquell mareig sublim amb tanta precisió com ho fa Synge quan descriu alguns paratges d’Irlanda. És concís i concentrat, i la màgia està en el subtil moviment de la seva (nostra!) pròpia ànima trescant fins al diví per, després d’un brevíssim instant, rodolar avall en un íntim i elegantíssim lament. Tant se val si heu estat o no a Irlanda. Al capdavall, les postes de sol són universals i tots, en un moment o altre de les nostres vides, hem sentit, en paraues de Synge, una fugaç i “intensa fiblada d’emoció”, un “plany a l’anima”, una “enutjosa recança”, i hem pressentit que una part de l’emoció, a banda de tenir un origen emminentment local, és produïda per “la desolació que es barreja sempre amb la bellesa suprema del món.