Veurem Argelagues al teatre?

El flamant debut de la periodista Gemma Ruiz com a escriptora ha sigut una de les revelacions literàries del 2016 i ja va, en el moment d’escriure aquestes ratlles, per la sisena edició. Argelagues és un homenatge a les dones que van permetre l’auge del tèxtil vallesà i que Sabadell fos rebatejat com “el Manchester català”. Llegida la novel·la i vista l’entrevista que l’autora va concedir a Núvol, no ens estranyaria gens veure’n la versió teatral la temporada que ve.

Com a sabadellenc de naixement, llegir Argelagues m’ha suposat sentir el català vivíssim dels meus avis, de lèxic riquíssim i to irònic com la prosa de Joan Oliver. Gemma Ruiz ha invertit set anys en escriure aquest llibre, i això es nota: per la precisió del seu retrat històric però, sobretot, social i humà, i per la naturalitat amb la qual parlen tots i cadascun dels seus personatges. Argelagues es llegeix d’una revolada, fa somriure i enrabiar al mateix temps, i s’erigeix com a merescudíssim homenatge a aquestes “heroïnes amb espardenyes” que, com molt bé diu l’autora, no tenen monuments de pedra a les places com sí tenen tants senyors, ben panxuts i amb bigoti.

Del Vallès rural al Vallès urbà, d’un Castellterçol pagès i pàtria de Prat de la Riba a un Sabadell amb els telers en marxa com a banda sonora permanent (catric catrac). Fum de fàbrica i grans cognoms (Garcia-Planas, Borràs, Estruch…) que servidor ha conegut per les xemeneies que només en resten dels seus vapors (reconvertits, alguns, en places o teatres) en una història que abraça gairebé tot el segle XX. I molta tristor en veure com els sabadellencs ens hem dedicat, sistemàticament i sense pietat, a destruir l’escàs i valuosíssim patrimoni arquitectònic que posseïm, que a part del seu valor merament artístic en té un de molt més important: el sentimental. Llegir com anaven a ballar al quiosc modernista de la Plaça del Doctor Robert o a prendre alguna cosa al Cafè Euterpe és quelcom que provoca, principalment, molta ràbia. Perquè les generacions posteriors no ho hem vist ni en pintura.

En aquesta entrevista a Núvol l’escriptora constatava com diversos lectors li han comentat el caràcter eminentment teatral que Argelagues posseeix. Les actrius Clara Segura i Màrcia Cisteró, que van llegir fragments del llibre a la presentació que se’n va fer la passada tardor a la Biblioteca de Catalunya, també són de la mateixa opinió, com Ruiz va explicar en aquesta conversa amb Andreu Barnils. La crítica ha sigut força unànime elogiant el debut literari de Ruiz, i he de confessar que entre la meva mare i les seves amigues Argelagues es recomana, es regala i passa de mà en mà com si es tractés de tabac en temps de postguerra.

S’accepten apostes: la temporada vinent veurem l’adaptació teatral d’Argelagues feta per La Perla 29? Amb direcció d’Oriol Broggi i dramatúrgia de Marc Artigau, potser? Amb Clara Segura i Màrcia Cisteró en el paper de Remei i Rosa? Qui serà la Nina, la tieta vinguda de Múrcia? El teatre català necessita posar les treballadores del tèxtil al lloc que els pertoca, més enllà de En Pólvora, d’Àngel Guimerà. Veurem la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya reconvertida en Castellterçol (sorra i olivera) i en la fàbrica dels Garcia-Planas? O potser serà en un altre teatre? Ja ho veurem, però servidor de vostès s’ho pot imaginar a la perfecció.

La trama ja està molt ben ordida… ara només cal posar fil a l’agulla.