Vacances a Banyoles

Una setmana de vacances a Banyoles, uns pares al final del seu camí junts encara que no ho vulguin admetre, i una germana amb una adolescència taciturna.

Un estany romàntic, un hotel amb vistes a l’aigua, a la verdor del fons.

Avorrides passejades al voltant de l’estany. Ningú no es banya, ningú no pot copsar la profunditat de l’aigua, la seva dolça immensitat.

La fèrtil vegetació no deixa veure la riba i t’obliga a mirar sempre més enllà, a l’aigua clara, no pas a l’aigua tèrbola de la vora.

També jo vull mirar lluny, veure un futur més fèrtil al meu voltant, però sols veig l’aiguabarreig de la vora: els meus pares menjant galetes variades i per única conversa preguntar-se quina deu ser la més gustosa; la meva germana, inaccessible, com el bosc de l’altra riba. I seguim menjant galetes variades d’una capsa de llauna.

A l’hora dels àpats, taula per taula, una altra família i nosaltres, i, tot i la ineludible presència (l’hotel no té més clients), esquivem qualsevol conversa i fem veure que tot està bé.

Els llencem mirades furtives, tímides i esporuguides. Les comparacions són odioses, ells mengen plats costosos, nosaltres el menú; ells semblen ser feliços d’estar junts, nosaltres ho fem veure.

La taula del costat ens recorda tot allò que no tindrem mai. A la tarda encetem un paquet de galetes variades en una capsa rodona de llauna, i, mentre espigolem ara una ara l’altra, sanglotem en silenci i les galetes són l’única cosa que ens reté junts.

Després la meva germana prefereix anar-se’n sola a algun lloc amagat a viure en solitud l’amor perdut de joventut.

Les dues sabem que mai tindrem el futur que desitgem, però fem veure que no passa res. Fem veure que el futur és a les nostres mans i tanmateix sabem que s’esmuny a cada batec.

I sabem que aquest moment no tornarà mai. Potser les galetes variades en una capsa rodona de llauna podran tornar a les nostres vides, però ja no ens les menjarem mentre passegem al voltant de l’estany de Banyoles, amb quinze anys i molts somnis de color de rosa.

Aviat s’acabaran les vacances i tornarem a casa, cadascú al seu món, cadascú al seu cau. Llavors ja no caldrà dissimular el que no som i ja no menjarem més les galetes variades de la capsa rodona de llauna.

Han passat molts anys i he tornat a l’estany, tot el que vaig somiar s’ha complert: tots els desitjos s’han fos com un grapat de sorra en crispar les mans.

La meva parella i jo hi arribem en plena crisi dels quinze anys junts, o la crisi dels quaranta… O tan sols una crisi, tant se val.

Mentre penso en el passat i el present, espero en un dels bancs a prop de l’estany que ell arribi del supermercat.

És l’hora manyaga del capvespre, quan la dolçor de l’aire sembla llimar les arestes de qualsevol desengany. La llum rosada de la posta s’esquinça quan intenta acariciar els alzinars i m’arriba sense l’aspror de les hores anteriors. Les granotes rauquen amb un esgarip desesperat, semblen buscar amb qui passar la nit que s’apropa.

Quan s’asseu al meu costat m’adono que em xucla una teranyina invisible. Em posa la mà a l’espatlla i tinc la lleu esperança que una paraula seva, sols una paraula, podrà estirar del fil que em traurà del laberint on em trobo, com Ariadna va fer per Teseu.

En lloc d’això alça una bossa i m’ensenya el que ha comprat: una capsa de galetes variades. Obre la capsa rodona de llauna i, sense dir res, em convida a menjar-ne…