Uns versots per dir gràcies

2.10.2018

Jordi Llavina ha guanyat amb el poema Ermita (Meteora) el premi Lletra d’Or al millor llibre publicat en català l’any 2018. Ahir va rebre la insígnia de la mà del joier Manel Capdevila, nét del joier Manuel Capdevila i Massana, que va iniciar l’any 1956 un guardó que ha distingit, entre d’altres, Salvador Espriu, Josep Pla, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Josep M. Espinàs o Quim Monzó, entre molts d’altres. Ahir, en rebre la Lletra d’Or al restaurant El Chato, Bernat Puigtobella va llegir aquesta glossa en representació del jurat i Llavina hi va correspondre amb els versos d’agraïment que podeu llegir més avall.

Jordi Llavina i Manel Capdevila

 

El premi Lletra d’Or va concedir-se

l’any 1956 a Espriu.

El salvador dels mots, el que va dir-se

fill de Sinera, el sempre renadiu

autor d’un cementiri celebèrrim,

va ser el primer de rebre aquest llorer.

I Josep Pla, que no va ser un acèrrim

amic d’aquell —bé que Joan Fuster,

un altre guardonat amb aquest premi,

el va fer seure un dia al seu costat,

en un assaig molt comentat pel gremi,

on també treia el cap Joan Salvat—,

el mestre Pla, i ara reprenc el fil,

el d’obra colossal, el d’adjectiu

tan escaient, el creador d’estil

—renoi, i quin estil tan substantiu!—,

va guanyar aquesta lletra l’any següent

per l’obra titulada Barcelona.

Potser va contestar: “Perfectament,

que, pel d’Honor, no soc grata persona”.

Em trec ara el barret que no he dut mai,

em poso dret, tot i que ja ho estava,

i dic ben alt que no hi ha prou espai

per acollir el que ve, que no hi ha cava

ni prou xampany al món per agrair

al príncep dels poetes l’existència

d’una obra que és el més feliç destí

d’aquesta llengua i n’és la quinta essència.

Només un any després de Poesia

—que, més que un llibre, sembla un continent—

Carner, potser amb un punt de melangia,

era el triat, i el seu vers, tan present,

no deixa mai de fer-nos companyia

tot i que Absència tracta del lament,

d’enyor i exili, el pa de cada dia,

bell cant remot d’aquest supervivent.

I miro de fer via, que no es tracta,

tampoc, d’haver de fer sortir tothom.

Prô és que en la llista —que és un goig intacte—

l’any 1976 llueix un nom

que és entre tots els noms de la novel·la

(no sols els noms d’aquí) el més estimat.

Mosaic immens, detalls d’una tessel·la:

la Rodoreda de Mirall trencat.

I, molt abans d’això, es va endur la palma

el Foix d’Onze nadals… A Sarrià,

devia anar posant-se, amb molta calma,

aquell vestit de quan es va casar.

Un altre dels poetes de la llista

em té permanentment robat el cor:

aquell que es disfressà d’escafandrista

i que baixà a la mina en cerca d’or.

Joan Vinyoli, es deia, orella i pas

insomnes, ell, carregat de foscúries.

La mà del foc que va temptar-li el traç

no l’hi va tòrcer, tot i les penúries.

Autors d’avui que un dia van endur-se

la lletra fi del reconeixement:

en Parcerisas, que, en la seva cursa,

va pujar al podi amb Triomf del present.

L’any 2011 es va emportar la lletra

el novel·lista amic Jordi Puntí.

Just homenatge el que se li va retre,

que el seu maletes val un potosí.

I, finalment, vull agrair al jurat

que enguany hagi escollit el meu Ermita.

A en Puigtobella, que m’ha ben glossat,

i als que heu fet cap, avui, a aquesta cita.

Moltes mercès a en Manel Capdevila:

la lletra d’or surt del seu obrador

(ah, quina fi més dolça). Va, que enfila

aquest poema el seu darrer graó.

Abans, però, voldria encarir encara

l’entusiasme dels meus editors.

A Meteora, hi he trobat empara:

dos Jordis i una      Maria Dolors.

Quin dia, aquest, d’agredolça memòria!

Contra els que reprimeixen, unitat.

Si l’1 d’octubre no ens va dur a la glòria

(que no    siguin mai més    el nostre fat

les terres estrangeres de l’exili,

ni encara menys el clos de la presó),

fem per maneres de refer el navili

que ens dugui lluny en la navegació.

 

Barcelona, 1 d’octubre del 2018