Uns quants apunts sobre cebes

15.12.2014

Una d’aquestes nits, fent zàping, caic en el pou sense fons del Sálvame Deluxe de Tele5; tant se val com es digui, és el mateix programa des de fa un munt d’anys, fins al punt que resulta temptador elevar-lo a signe dels temps. I se m’acut que hauria de tractar d’apuntar-ne algunes claus, detectar les escletxes d’aquest producte addictiu, allò que oculta o evidencia, i els valors que transmet; i encara que aquesta vegada no aguanto més que uns minuts —que coincideixen amb un seguit de plans curts molt repel·lents dels que hi participen—, el tinc ja molt vist i bé hauria d’intentar-ho, en la línia d’allò que vaig llegir no recordo on sobre el fet que els grans mals d’aquests temps són l’Entreteniment, que és ubic, i la Indiferència, el menfotisme envers la pèrdua de referents.

Kim Kardashian

Kim Kardashian

Per apuntar alguns aspectes de la telegènia xarona —evitant sobretot el judici de valor en calent— hauria de partir, és clar, d’ítems com aquest xerroteig que no para de girar de manera exclusiva —i ja diu molt del seu valor que se’n remarqui aquest caràcter, com el de la perpètua novetat en el context publicitari— al voltant d’una tirallonga limitada de paràsits —amb incorporacions puntuals de tant en tant, per allò d’evitar l’hemofília— que no viuen sinó de mostrar-se a un gran públic que s’entreté mirant-los —com passa també, d’una altra manera, amb Gran Hermano—, amb la condició que siguin autoreferencials i, sobretot, desproveïts de cap altre context, és a dir, apolítics.

Per formar part de la bombolla, aquests oficiadors —per a més inri, obscenament gratificats a costa de masegar dignitats rebaixades— es retroalimenten entre si per no evidenciar allò que sabem des de sempre, que és que els reis van despullats. I així es presten a especular infinitament sobre les relacions, sempre cíniques, que enllacen i desenllacen els qui són objecte, sovint consentit, de la seva rapinya, fins a l’extrem que també es posen en evidència entre ells; i amb aquesta metzina per entregues administren l’addicció morbosa de les masses amb tot un ventall de llocs comuns.

La ferotgia amb què aquesta mena de programes de vísceres ha anat erosionant la paraula relació aplicada als intercanvis humans i, de retruc, a l’imaginari social mereix un comentari més extens en el qual ara mateix no em veig amb cor d’aventurar-me.

Pel que fa a la imatge que ofereixen, fa bo allò del Nulla aesthetica sine etica de Valverde; però tan aviat com provo de definir-la se m’encavalquen els adjectius, ja que em resulten d’una sofisticació pretensiosa, d’un xaronisme tan evident que a vegades resulta, fins i tot, subtil…, en una successió d’estrats que caldria anar esqueixant com les pells d’una ceba; i tot plegat a l’interior d’un embolcall lluent com una peixera sofisticada, en una juxtaposició de transparències i tons que, si bé resulta atraient de mirar, no deixa d’evocar —de maneres molt evidents en alguns dels que hi participen— un puticlub de carretera.

Els motius de fascinació van més enllà del xafardeig, en la mesura que ells mateixos es van convertint cada dia que passa en màscares d’una decadència inflada i empastifada que remet a un luxe tan pretensiós com decadent.

El pretès apoliticisme del producte se subratlla amb la pompa d’una escenografia vistosa i complexa —de la qual sovint se’n mostren les interioritats i fins els baixos fons, en una extensió física de l’obscenitat moral—, i amb uns interlocutors no exactament atractius sinó amb-els-defectes-de-tothom-però-simpàtics, o bé d’una antipatia rabent però domèstica, que es deixa acotar en la mesura que s’erigeixen com a bocs propiciatoris per satisfer les baixes passions d’un televident desideologitzat.

Com altres productes precuinats —com ara l’estímul constant dels grans centres comercials concebuts per satisfer en brut l’oci de cap de setmana—, els programes de xafardeig operen com bombolles de brillantors aparents, d’estímuls passius, de lluentors que es dispersen, en una suspensió constant no tan sols del judici sinó sobretot ideològica —amb un substrat reaccionari que abans que a cap altre s’adreça a un públic desculturitzat, proper a una alienació feliç que en darrer terme s’obvia, com si no existís.

En aquest sentit, l’última emanació de la imatge de masses sofisticada és el fenomen —per ara, sols anglosaxó— de les it girls com Kim Kardashian, tota una declaració d’immanència de la imatge que descansa en l’exposició cínica d’un no-res que s’enuncia mitjançant el pronom neutre, i que no perquè es pugui desconstruir deixa de resistir-se a ser desactivat, de semblar incombustible —parell a la pornografització progressiva d’un cert tipus de músiques estridents, condemnades a depassar, d’aquí a no gaire potser, els seus propis límits.

 

 

Etiquetes: