Uns cors massa poètics

19.05.2016

El dilema entre l’amor i la lluita per uns ideals és el pal de paller de l’obra que ha programat el Teatre Romea per encarrilar la recta final d’aquesta temporada: El cors purs. Oriol Broggi ha estat l’encarregat de dirigir aquesta peça i adaptar-la a partir del conte de Mary de Cork, de l’autor francès Joseph Kessel.

El repartiment complet d'Els cors purs. Fotografia de Bito Cels.

El repartiment complet d’Els cors purs. Fotografia de Bito Cels.

L’obra se situa en plena guerra civil irlandesa, entre el 1922 i el 1923, just després d’aconseguir la independència. L’Estat Lliure d’Irlanda es va constituir mantenint un fort lligam amb els britànics, un fet que va fer enfrontar els irlandesos en dos bàndols: els detractors d’aquesta falsa independència i els que n’eren partidaris. Aquest és el context d’Els cors purs, en què una parella es veu obligada a fer front a les seves ideologies oposades. Ell és partidari de deixar les coses tal com estan; ella no en té prou i vol lluitar per assolir la llibertat total.

Tres actors són els encarregats d’explicar la història al públic; bàsicament es limiten a fer de narradors mirant constantment a la platea. Broggi n’abusa excessivament, ja que el resultat no s’allunya gaire del que podem trobar en una de les sessions que s’organitzen per recitar textos. Així doncs, la presència de diàleg entre els actors és mínima, i això no sempre ajuda a captar l’interès del públic.

L’obra va d’un extrem a l’altre, de l’austeritat escenogràfica absoluta a l’excés d’ornamentació massa carregant. Un exemple: després de deu minuts austers on no passa res damunt de l’escenari i els tres actors simplement narren, apareixen objectes que pugen i baixen, actors que volen per l’aire i moviments massa exagerats. Hauria estat millor buscar un punt d’equilibri entre els moments monòtons absents d’acció i els instants tan pretesament visuals.

Un excés de poètica acaba dificultant que el públic gaudeixi de l’obra, tot i que en alguns moments és encertada, sobretot quan tenen un component emocional més elevat. Precisament, s’hauria aconseguit donar més importància i efectivitat a aquests instants si s’hagués reservat l’estètica poètica exclusivament per a aquests minuts. En canvi, s’ha optat per mantenir-la durant tota l’obra, una decisió que desllueix els moments en què realment és correcta.

La música en directe és un encert; aquest element dóna molts punts a les obres que l’incorporen. Tanmateix, la selecció de peces que s’interpreten és constant i força semblant durant tota l’obra. Això sí, Miranda Gas enlluerna el públic interpretant tres cançons amb una veu impressionant. Gas és correcta en la seva interpretació, igual que els seus dos companys de repartiment, Jacob Torres i Borja Espinosa.

Malgrat tot, en el text original que va escriure Kessel podem trobar-hi molta duresa, passió, violència i cruesa; tots aquests elements sacsegen l’espectador. El conte de Kessel no deixa indiferent, però amb aquesta adaptació els assistents difícilment experimenten tots els sentiments que traspua el text de l’autor francès. Alguns, fins i tot, comenten al sortir del teatre que no han entès l’obra ni els papers dels personatges.