Uns apunts sobre el verb “esgrinxolar”

14.03.2018

Redaccions. Acostumo a fer escriure força als meus alumnes. Els demano una redacció cada quinze-vint dies. Fa uns quants anys que faig classe, i encara no he descobert cap manera millor d’estimular-los l’expressió, ni de fer-los entendre algunes regles essencials de la gramàtica. Perquè els corregeixo els textos sempre personalment, minuciosament, detalladament. No encerclo la paraula equivocada, o la frase torta, o la hac que s’han empassat, o aquella coma insolent entre el subjecte i el predicat: els ho corregeixo tot a sobre, després de ratllar l’error. Solc posar-los notes altes (de 7 en amunt; rarament un 6, fora que la redacció faci caguera: no hi compto els errors —o, millor, no els descompto del resultat que considero admissible—, sinó que en valoro molts altres elements).

Molt sovint proposo cinc temes, o fins i tot més, perquè els nois puguin escollir. A vegades, fins i tot els dono llibertat de tema. Però l’última redacció que m’havien d’entregar formava part d’una activitat més llarga relacionada amb la figura de Pompeu Fabra, de qui enguany celebrem el cent cinquantè aniversari del naixement i el centè aniversari de la publicació de la primera gramàtica seva que l’IEC va adoptar ja com a normativa. El tema de redacció consistia a escollir una paraula del diccionari Fabra i, a partir d’aquesta, havien d’escriure un text. Podia ser que opinessin sobre la paraula i la seva definició, o que construïssin un text de caire més científic, o que miressin de ser lírics a partir d’aquella veu, o que, mot a través, fixessin un record de la seva memòria personal, i el recreessin…

Esgrinxolar. Val a dir que he rebut, aplegat i corregit, textos molt bons: sobre els substantius xacota o guadamassil, que no coneixia, sobre el nom atzucac, que sí que coneixia, bé que jo m’estimo més dir-ne ‘carrer que no passa’. Dues o tres persones han coincidit en l’adjectiu efímer. Fins i tot un alumne ha escrit sobre la paraula gargall, que no resulta un referent gaire encoratjador, trobo jo. El verb estimar, o el nom amistat, també han tingut molta acceptació entre l’alumnat. Com no podia ser d’una altra manera, esclar: tenen setze, disset, divuit anys, edats de passions extremes! Són els meus alumnes de batxillerat: de primer i de segon. Però la paraula que m’ha cridat més l’atenció és aquesta que figura al títol de l’article: esgrinxolar. Un verb. No, no existeix. No cal pas que passeu pena buscant-lo: hi perdríeu el temps. A l’Alcover-Moll, com em fa veure l’amic Esteve Miralles, en surt un de similar: grinxolar. Però té un significat ben diferent del que l’alumne atribueix al seu privatiu esgrinxolar.

En una redacció que superava, de llarg, el límit permès, l’alumne en qüestió, l’Ángel, de Castellbisbal, descrivia així la seva paraula inventada: “Esgrinxolar ve a definir una sensació molt concreta que ens pot passar a les persones. Parla de com en moments donats podem arribar a empipar-nos, però davant els quals la impotència de les nostres accions i la situació no ens deixa fer res, tot deixant-nos en un ambient que tingui un cert toc còmic”. Quedes esgrinxolat quan —interpreto jo— una situació clarament injusta et colpeja de sobte, quan alguna cosa que no està bé t’enxampa amb els pixats al ventre. (¿Veieu?, a mi aquesta expressió, de to tan groller, sempre m’ha encantat: “Ves que no ens agafi amb els pixats al ventre!” Em sembla molt més contundent que no pas “enganxar algú amb el pas canviat”, posem per cas).

El fet d’inventar-se paraules sempre ha sigut un joc molt grat a la canalla i als joves. En català tenim aquests sons fricatius tan suggeridors (la xeix, per exemple), que donen molt de joc per a aquest propòsit. Quantes vegades, tot jugant al Scrabble, no ens hem empescat paraules que no existien ni existiran mai, més enllà d’aquells fugissers segons de joc! De manera que, ja ho sabeu, podeu fer servir la paraula esgrinxolar sempre que us vingui de gust: això sí, en el context semàntic que he mirat de definir. Com que la nostra llengua va com va, que vol dir de mal en pitjor, no crec pas que ningú hi arrufi el nas. ¿Qui podria posar la mà al foc que esgrinxolar no és una paraula irrefutablement catalana?

Poesia. Tot això em recorda quan jo començava a escriure poesies, que, de tant en tant, m’inventava una paraula, sense ser-ne del tot conscient, i, tot seguit, la buscava al diccionari. Eren sempre paraules inequívocament catalanes, que sonaven molt bé, molt d’aquí. Però de vegades allò que presumptament havia inventat era al diccionari, formava part del lèxic normatiu, i jo hi havia accedit gràcies a la meva intuïció lingüística; i altres vegades, no. En aquest darrer cas, eliminava el terme en qüestió, i mirava de trobar-ne un altre d’equivalent, sancionat per Fabra (o, si s’esqueia, per Alcover o Coromines).

Josep Carner, príncep (i rei indiscutible) dels poetes catalans

Josep Carner, el poeta en llengua catalana més important de tots els temps, se n’inventava moltes, de paraules. Butxaquejava en la seva pròvida imaginació i sempre caçava un verb nou, un substantiu sorprenent, un adjectiu d’una precisió lírica admirable. O, tot finestrejant, donava nom a allò que veia, vidre enllà, i que encara no en tenia cap. Creava. Creava insaciablement amb les paraules, el seu pa de cada dia. De vegades, la troballa li venia pel so. Potser el verb més cèlebre que ens va donar fou gorgolar: “gorgolen per cent becs les catedrals”, deixa escrit en un sonet memorable, el que es titula “Plou”. Busqueu el verb al diccionari: serà en va. O no del tot: apareix a l’Alcover Moll, i no ens diu res de Carner. ¿Pot ser que no se’l vagi treure ell de la màniga, com un dels molts asos amb què va ennoblir la nostra llengua?

Josep Maria de Sagarra, enorme escriptor, també feia servir paraules ben rares, que tenien el dring inefable del geni de la llengua. Però, a diferència de Carner, ell mateix defensava que no se n’inventava mai cap, perquè no calia. Que totes —deia— estaven a l’abast d’una oïda tan atenta i sensible com ho fou la seva. ¿Per què n’havíem de menester més? ¿Quina necessitat en teníem, d’empescar-nos-en de noves, veus inoïdes, en un firmament tan lluminós de bellesa lèxica? Carner i Sagarra representen dos models ben diferents d’escriptor. I, tot i això, que bons que són tots dos!

Article publicat a la revista Tres de vuit de Vilafranca del Penedès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. La memòria (efecte dels cinquanta? Sigui com vulgui, per molts anys) t’ha fet canviar una A per una O, benvolgut: “gargolen per cent becs”, diu el poeta. O potser és culpa de l’Alcover, que recull totes dues variants. Ara, poder l’alumne del ‘gargall’ tenia més raó que no et penses: si mires l’etimologia de ‘gàrgola’ al GDLC ho entendràs. Salut

    • Pau, t’equivoques (¿efecte dels cinquanta-un?). Carner, tota la vida, va fer servir el verb “gorgolar”, que ve de “gorja”.
      I sí, em refermo en això que he escrit suara: Carner, juntament amb Ausiàs March, és el poeta més gran que ha donat la llengua catalana.

          • Ah, és cert. Per això compartesc el meu sepulcre amb el Pepet Carner, que amb la seua santa ironia m’alleuja els meus desvaris amorosos, tan greus i medievalots… Quin llir entre llirs és el Pepet Carner!

      • Nano, doncs també s’equivoca amb mi la Dolors Oller, que és qui me’l va ensenyar així. I diria que la confusió/alternança deu ser general, perquè si fas la cerca a Google surten profusió de transcripcions en les dues formes.
        (I gràcies per les felicitacions, però els cinquanta-un encara me’ls miro de lluny 🙂

        • Mea culpa, mea grandissima i dolorsollerenca culpa: he confirmat amb la font original, i mai tan ben dit això de font, que tens raó. I això obre una escletxa molt interessant, perquè si hi ha tantes citacions amb ‘gArgolen’ (vg. Google) vol dir que el mot ‘gàrgola’ (que és d’origen onomatopeic) ha influït sobre ‘gorgolar’, que prové de ‘gorja’ (i en última instància, de ‘mar’). I ho deixo aquí abans d’ofegar-me del tot.

        • Pau, per a això s’ha d’anar a la font, no a la xarxa: Poesia 1957. Si no, a la magnífica edició crítica d’aquest “llibre de llibres” feta per Jaume Coll, i publicada l’any 1992 per Quaderns Crema. Tothom qui faci dir a Carner “gargolar”, en comptes del recte “gorgolar”, li esguerra la lliçó d’una manera infame, netament delictiva. Salut!

  2. De vegades, mentre sóc al sepulcre, m’arriben veus de l’exterior que em fan remoure l’ossada. Avui el vent de tramuntana m’ha portat això: “Josep Carner, el poeta en llengua catalana més important de tots els temps…”